Dilluns 18 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Montse Roig: “Barcelona és la meva amant, però m’he casat amb Londres”

    A Portbou, als anys 80, en una casa vora la platja, hi havia una nena que de nit mirava pel·lícules clàssiques d’amagat dels seus pares. Amb prou feines aixecava un pam de terra, però ben aviat va tenir clar que algun dia faria les maletes, creuaria la frontera i es guanyaria la vida fent d’actriu. Quan un atzar del destí la va dur a Londres, en va tenir prou amb una tarda per saber que havia trobat el lloc ideal per fer realitat allò que de petita veia en blanc i negre a la televisió de casa.

    Un parell de dècades després, Montserrat Roig de Puig manté viva la passió d’actuar als escenaris i als platós d’una de les capitals mundials de la interpretació. Tot i haver arribat a compartir cartell amb Natalie Portman i Scarlett Johansson, ara, romàntica com poques i en plena maduresa professional, torna a sentir la vena irresistible del teatre i el repte de defensar un personatge cada nit davant del públic.

    Eclèctica, conversadora contundent al més pur estil britànic, i eternament enamorada de les platges de la seva infantesa solcades per la tramuntana, Roig fa balanç d’una vida d’aventures, coratge i nostàlgia. Des de la seva casa de Walthamstow, més enllà de les maresmes del nord de Londres, i després d’una vida repartida entre Catalunya i Anglaterra, l’empordanesa ofereix una mirada privilegiada, irònica i sincera a les virtuts, vicis i contradiccions de cada terra.

    Què has après, fins ara?

    A tenir sempre diversos focs en dansa. És com quan algú escriu. És millor tenir tres guions en fase de desenvolupament que centrar-se només en un. I quan la feina t’arriba, l’agafes, perquè no saps quan arribarà la propera oportunitat. És difícil perquè et condiciona molt la vida, les vacances i els viatges. No tens el control, i aprens a ser formiga perquè no saps quan cobraràs. Si et quedes a casa esperant que soni el telèfon et tornes boja i no és productiu. Has de continuar generant feina i tenir moltes cassoles als fogons. No hi ha gaire gent que pugui viure així, la incertesa i l’espera són duríssimes. Jo ho faig però a vegades és dur, perquè quan me n’he anat sis o set setmanes, sempre tinc l’ai al cor i no ho acabo de gaudir al cent per cent. De vegades prefereixo quedar-me a casa, encara que les finances se’n ressentin.

    A Londres la indústria és més meritocràtica que a Catalunya?

    Hi ha una reflexió que faig molt sovint: a tot arreu hi ha pets i a tot arreu hi ha roses. Podria ser que sí, però també és cert que hi ha uns caps de cartell que s’ho emporten tot. És estrany perquè he fet obres elogiades per la crítica durant setmanes, i llavors la mateixa companyia ha demanat una subvenció per a un altre projecte i no els l’han donada. Et quedes una mica perdut, i no saps si és culpa de Londres, perquè aquí tothom vol la seva part del pastís i per això hi ha tantes companyies que s’instal·len a altres ciutats. Has de fer molt de teatre i intentar que t’agafin a càstings. Al cinema, en canvi, els productors no volen llegir un guió sense noms coneguts. A mi m’agradava molt més el cinema d’abans, on almenys els productors tenien més coratge per agafar dos actors completament desconeguts i fer Brief Encounter [Breu encontre].

    Montse Roig (dreta) va treballar a la pel·lícula The Other Boleyn Girl amb Natalie Portman (esquerra), Scarlet Johansson (centre) i Eric Bana

    Fa temps hi havia més risc? Què ha canviat?

    Els diners. Els productors es volen enriquir més. I n’hi ha molts d’enlluernats pel show-business i la catifa vermella i que només volen ser famosos. L’embolcall els encanta i miren massa les xifres. Hi ha coses que són esfereïdores. Quan es va estrenar Titanic, va sortir una pel·lícula més petita el mateix cap de setmana que es deia The Legend of 1900, basada en el monòleg  Novecento, d’Alessandro Baricco [en castellà, La leyenda del pianista en el océano], protagonitzada per Tim Roth, que és una meravella, i no sé ni si es va arribar a estrenar. Potser no interessava que hi hagués dues pel·lícules de transatlàntics al mateix temps. Per què la competició ha de ser tan ferotge? Per què es trepitgen joies que podrien estar molt bé només per evitar que competeixin amb un gran estudi? El mercat americà ho té molt clar: inverteixen més en màrqueting que en la pròpia pel·lícula i contracten els actors que tenen més seguidors a Instagram. S’està perdent l’essència del que significa ser actor o actriu. I no és culpa estrictament seva, és culpa de la societat mateixa.

    Vols dir que posem capital a tot?

    El capital ho inunda tot. Netflix està molt bé perquè dona moltes oportunitats a moltes cares noves, però al mateix temps és fàcil perdre’s entre tanta oferta. No sé com pujaran les noves generacions. Ara hi ha canals de dibuixos animats permanentment. Abans n’hi ha havia un i t’esperaves el dissabte després de les notícies que feien mitja hora de dibuixos i a les quatre començava la pel·lícula, un western, una de romans o un musical. I això és meravellós, perquè crea una comunitat de gent que està esperant aquell dia per veure la peli en família a l’hora del cafè. Ara és tot a la carta. I això crea molta més individualitat. Ens estem aïllant. Aviat els humans ens faran por. Ens farà por la interacció. És molt més fàcil parlar amb un robot, mirar Netflix i viure la vida dels altres, però no la pròpia perquè et fa por sortir de casa.

    A Londres tot arriba i tot passa una mica abans que a la resta del món, tant les coses bones com les dolentes. Cap a on anem?

    M’agradaria que hi hagués més amabilitat i més elegància, més dolçor i menys mala llet. I ens costa perquè tots portem un ritme frenètic. Pensem que fem moltes coses però estem immersos en nosaltres mateixos. I ens perdem la salsa de la vida. Ens hem de fixar molt en els nens. Quina necessitat hi ha de deixar el mòbil a nens que encara ni caminen ni parlen? Em cau l’ànima als peus. Deixem-los que juguin i que experimentin amb la creativitat, la imaginació i la curiositat. Si t’ho donen tot fet a la pantalla, què et queda? Un nen necessita entrar en una habitació i que vagi mirant. Amb això ja en té prou. Ni joguines, fan falta. Un llibre, un piano… Es posaria sota la taula, tiraria una cadira a terra, tastaria una poma, o una llimona. I com a humans, la curiositat no l’hauríem de perdre mai. Mai!

    I tu, com alimentes la curiositat?

    Jo sóc molt curiosa amb la gent. La gent m’agrada molt, la sé llegir bé, em fixo molt en els gestos. Quan estic preparant un personatge m’encanta sortir a buscar-lo al carrer. Segueixo gent, miro com caminen. Sobretot quan un personatge m’és estrany i no sé ben bé per on va. I a vegades m’he complicat la vida perquè m’he ficat en llocs perillosos. Però el treball de recerca m’encanta, em torna boja. Fa poc vaig anar al parlament [de Westminster] perquè havia de fer de periodista italiana en una peli d’espionatge, i en una festa vaig conèixer algú que hi treballa. I vaig aconseguir entrar-hi, i un cop dins olores la fusta, observes els colors i absorbeixes l’atmosfera. A vegades és difícil mantenir la curiositat oberta. I la sensualitat! És molt important. En aquest país trobo molt a faltar la sensualitat.

    A què et refereixes?

    Jo aquí sóc molt feliç, però enyoro la sensualitat. Els anglesos diria que no l’acaben de copsar, són menys juganers que nosaltres. Quan vas a un país del sud d’Europa, la sensualitat és a l’aire. Als nostres països és una mirada, és a la pell. Parlo de quan vas a buscar el pa, l’olor que t’arriba del forn. La senyora gran amb un gos que et mira i et somriu…

    I què tenen els anglesos per compensar-ho?

    La comunicació. Saben comunicar-se molt bé. Nosaltres parlem molt però ens comuniquem malament. Aquí diuen menys bestieses i es comuniquen millor. L’oratòria i la construcció de les paraules són trets anglesos. Nosaltres tenim el sol i la llum, i és increïble, però aquí tenen la llengua. No l’han buscada, és la seva, però és meravellosa. I amb l’anglès pots fer filigranes.

    Com ho explicaries més a fons això?

    És una llengua molt flexible. Et permet fer moltes bogeries amb les vocals: “Daaaarling!” La llengua anglesa és molt musical. És la manera com els eduquen, des de petits han de fer discursos i parlar en públic. Tenen un do amb la llengua. I l’estimen molt. Estimen molt el seu Shakespeare. Hi ha un amor per la llengua brutal. Jo també estimo el català, el castellà, l’italià i el francès, però la manera com ells ensenyen i treballen la llengua, com se’n fan amos, com aprenen a dominar tota mena de situacions… Potser és una llengua menys espontània, però el caràcter anglès no és espontani. I la sensualitat també és espontaneïtat. Nosaltres ataquem la llengua d’una manera diferent, som més esbojarrats i juganers. Aquí tot és més preconcebut. Són maneres idiosincràtiques que han mamat tota la vida i que transmeten de generació en generació. Primer són més prudents. Al principi hi ha una barrera transparent, van sobre segur.

    Diries que és una societat que fomenta l’individualisme? 

    Aquí crec que s’organitzen millor perquè es comuniquen més i no tenen por d’assumir més responsabilitats, et transmeten més coratge a l’hora de fer coses. Allà desacrediten la teva feina i et tallen les ales de cop. I aquí, en canvi, et diuen, “això està molt bé, és fantàstic, però per què no ho intentem d’aquesta altra manera?” Et van donant coratge i més coratge. I allà “hòstia, una altra vegada? Canvi!” L’enfocament és diferent. I jo prefereixo el d’aquí. Sobretot a l’hora d’ensenyar, i també en el meu camp. Aquí hi ha un cert respecte a les regles. Allà ens espolsem els problemes de sobre, i feta la llei, feta la trampa.

    Tot i llicenciar-se a l’Institut del Teatre i formar part d’una companyia professional a Catalunya, Roig sempre va tenir clar que volia fer carrera lluny de casa.

    Com t’ha seduït Londres per quedar-t’hi tant de temps?

    Vaig fer-hi una escala de cinc hores de camí a l’Índia. Caminava pel centre i em vaig prometre que hi tornaria. Vaig anar a Chinatown, al Soho, a Covent Garden i a l’església dels actors [St Paul’s Church] i ho vaig veure claríssim. Estava indecisa entre Londres, París i Nova York, i va guanyar Londres. Encara teníem pessetes, i Londres era horrorosament cara. No coneixia ningú i tampoc hi havia Internet. Necessitava una empenta. Tenia estalvis perquè havia treballat a Catalunya en televisió i teatre, però em van donar una altra beca, i m’hi vaig llançar. Vaig deixar la companyia de teatre a Barcelona, Frec a Frec Teatre, i vaig venir cap aquí a estudiar.

    Com va ser l’experiència?

    Fantàstica. A l’escola em van adoptar, vaig participar en molts tallers i vaig fer una obra de teatre. Això va generar certes enveges a classe. Un noi em va dir: you’re the chosen one [ets l’escollida]. Els professors em van acollir, em van protegir, em portaven a sopar al Soho i als clubs privats. I jo tenia 21 anys! Era molt pobra però estava plena de vida.

    L’impacte devia ser important. Aleshores teníem moltes menys influències culturals.

    Amb Londres em continua passant el mateix que aleshores: tinc la sensació que no me l’acabo. Barcelona me la vaig polir de seguida. Barcelona és la meva amant, però m’he casat amb Londres.

    Són compatibles?

    Sí. Les estimo a les dues, però m’he casat amb Londres.

    Com s’alimenta la flama durant dues dècades? 

    Quan camino sola per Londres me la vaig mirant i remirant, i penso: que guapa que ets! I quan vaig a Barcelona també penso: que guapa que ets! I veig els amics de l’Institut del Teatre, i bevem i riem… Londres és una illa. És un niu des del qual és molt fàcil volar. M’he casat amb ella però li poso les banyes cada dos per tres. Amb París, Madrid, amb Barcelona, amb Itàlia… Sóc molt tastaolletes.

    Quin vincle mantens amb Catalunya?

    A l’estiu m’agrada molt baixar-hi. És l’època més sensual de l’any. I necessito l’olor del mar i de les cremes que porten les franceses, i aquelles olors barrejades amb el iode i la sal del mar, amb les pedres negres de Portbou, aquella costa tan dramàtica, la tramuntana, i les olors del gessamí,  quan fa calor al vespre… Aquella sensualitat de les olors!

    I Londres, de què fa olor?

    De res. La trobo inodora. Aquí, per la pluja, es dilueixen més les olors. A la primavera les flors no fan tanta olor com a l’Europa meridional. Jo sóc d’aquestes que s’aturen pel carrer i oloren flors, i aquí no sento aquella explosió d’olors. Els camps són molt verds, però no tenen la fragància d’allà, suposo que perquè fa falta més calor. Londres és enrevessada i odiosa, però també té els seus carrerons. He arribat a filmar a llocs que no coneixia on semblava que Charles Dickens podria aparèixer en qualsevol moment. I això em transporta a una altra època i m’encanta.

    Tens una vena victoriana?

    Em transmet caliu. Però també m’agrada molt la City i la zona de Liverpool Street. Els caps de setmana no hi ha ningú, però l’estimo igualment. Hi ha molts llocs de Londres que estimo. Per exemple, un dels passatges de Bond Street, el carrer més car de Londres, que quan el vaig descobrir vaig al·lucinar. És vell però està renovat amb luxe i elegància. I en respires la vellesa. Allà sí que sents olors! També m’agrada molt Covent Garden, amb el mercat i la Royal Opera House, on de petita somiava ballar; els mews [carrers empedrats medievals, sovint antics estables] com el de Holland Park; el restaurant Belvedere, amb els seus patis impressionants; i Notting Hill. Hampstead és preciós, és una petita Toscana dins de Londres, tot i que últimament m’ha caigut de l’escambell. Ja no és tan excitant, hi veig molts diners i poca energia. També m’encanta el Big Ben, encara que sigui molt tòpic. Abans m’agradava molt passejar pel riu, perquè tinc una atracció molt bèstia pel mar i sempre el busco. Jo vinc de Portbou, i quan vivia a Barcelona cada dia al vespre baixava Balmes avall fins al mar. I quan vaig arribar aquí sempre anava a veure el riu. Els vespres passejava sola per Tower Bridge i per la zona de Southbank [la riba sud del Tàmesi], que ara també ha perdut encant.

    Londres és tan dura com diuen?

    Aquí aprens molt de pressa. En un any aquí vaig créixer el que hauria crescut set anys a Barcelona. Perquè quan ets pobra creixes més ràpid. I si a sobre no tens la família…

    Com te’n vas sortir? Hi ha alguna recepta?

    Anar endavant, endavant i endavant. Caus, plores i no tens ningú que t’abraci. Hi hem passat tots. És inhòspit. Ara truques per WhatsApp a la teva amiga de l’ànima, però jo estava sola com un mussol. Sí que vaig fer amics molt ràpid, vaig conèixer gent, de seguida vaig començar a treballar mentre estudiava, vaig tenir molta sort. No hi ha l’espontaneïtat de dir “Quedem al Zurich d’aquí a mitja hora!” Aquí has de planificar-ho tot amb tres setmanes d’antelació. I potser d’aquí a tres setmanes ja no tindré ganes de veure’t! [riu].

    Tot i portar més de mitja vida a Londres, Roig ha mantingut sempre el contacte i el lligam amb Catalunya.
    © Pau Ros

    Parla’m de Portbou.

    Vaig tenir una infantesa genial. Portbou és un poble que no és poble. Quan era petita hi havia molts calés perquè la frontera donava molta vida, i Portbou era un poble que jugava a ser ciutat. Les senyores anaven molt arreglades, no semblaven de poble. Anaven a plaça amb abrics de bisó, tacons i mitges. Ara l’elegància s’ha perdut, tothom va més pràctic. Portbou era un poble diferent. Érem el baby boom dels 70, hi havia molta canalla i molta animació, es feien moltes coses. Érem molt espavilats perquè per la frontera entraven moltes coses interessants, i moltes altres que no ho eren tant, com la droga, però també teníem música que a Barcelona no s’escoltava. A l’estiu venien barcelonins i es quedaven parats. Era fantàstic ser allà amb el mar, la platja, les roques negres, el dramatisme de la costa, els cels amb les sortides de sol… Quan venien les llevantades anàvem a veure els tresors que duia el mar. Vaig passar la infància vora el mar. El mar era la nostra guarderia. La platja de Portbou m’enamora, hi anàvem des del maig fins a finals de setembre. Sempre ens hi duia una mare diferent, sovint la meva, que no treballava i li encantava la mainada. Passàvem tres o quatre hores cada dia al mar, jugant, nedant, buscant carculles, vidres, ulls de Santa Llúcia, sabatetes del nen Jesús… Era molt bonic.

    No tot deu ser una postal idíl·lica.

    No, també passaven coses bèsties per la frontera. La droga va fer estralls. Recordo sobredosis i morts. I quan la frontera va desaparèixer moltes famílies es van quedar sense feina i van haver d’emigrar.

    Portbou t’ha marcat molt la personalitat.

    Sí, però de petita anys ja vaig decidir que me n’aniria. I sense dir-ho a ningú. Cada dia per anar a l’escola havia de pujar moltes escales. De petits caminàvem molt, amb les motxilles carregades de llibres. I mentre caminava sempre veia la roca i el mar. Pujava les escales i pensava: “allà darrere hi ha França, i darrere de França, el món. Jo vull anar a l’altra banda de la muntanya. T’estimo, Portbou, però me n’aniré.”

    Nord enllà, una aspiració molt nostrada. 

    Jo sempre mirava el nord, no sé per què.

    I a casa què deien? 

    El meu pare volia que treballés amb ell a Transfesa [empresa ferroviària]. Jo sabia que ho havia de mantenir en secret fins als 18 anys. I quan va arribar el moment li vaig dir que me n’anava a Barcelona a caixa o faixa. Era innegociable. Aquell dia –metafòricament– vaig matar el pare. Dels 16 als 18 va ser una guerra freda. Ells s’ho esperaven, però sempre em deien “aquests pardalets que tens al cap, baixa a terra d’una vegada!” El somni del meu pare era que fos economista, però com que era de lletres i tenia memòria… Van ser dos anys molt durs per a ells, a part que jo feia moltes coses de sotamà al món de l’espectacle. Estava en un grup de música i en tres grups de dansa. Dormia a Portbou però anava a Figueres i a Girona amb el tren d’Algeciras. Encara no sé com m’ho van deixar fer.

    No sé si és per la platja, l’estació, el cementiri o l’atzar de la Història, però Portbou té un magnetisme particular.

    Té una energia diferent, molta gent ho diu. Jo també la noto perquè en sóc part. De petita va venir un vident i va quedar ben flipat amb l’energia del poble. Aquell home anava tot de negre i els nens el seguíem a tot arreu. Sí que hi ha alguna cosa especial. Penso en el monument a Walter Benjamin. Portbou té un punt de… [s’ho pensa] … Venir aquí a morir.

    És un final de trajecte. Geogràficament ho és.

    I també una partida. A la frontera també hi ha la Jonquera, però és una carretera amb molts camions, és una altra història. Portbou té encant. És una bohèmia negra. El germà pobre de Cadaqués. Com Menorca, que era la germana pobra de Mallorca. Portbou s’assembla més a Cadaqués que a Colera i Llançà. Però no per això deixa de tenir alguna cosa. Igual que quan vas al teatre de La Congesta, on vaig debutar, i que surt a moltes obres de teatre de Sagarra [que estiuejava al Port de la Selva], perquè abans tots aquells pobles aleshores eren tristos, i Portbou ja tenia els carrers asfaltats. La frontera i l’estació donaven molta vida. Si parles amb dones de 70 anys de Barcelona que estiuejaven a Portbou de tota la vida, de jovenetes no haguessin dit mai que Cadaqués o El Port de la Selva serien més que Portbou. Si ara la Xina ha copiat Cadaqués!

    No has tingut mai ganes de tornar-hi? 

    És que ja no és el mateix.

    Potser tu ja no ets la mateixa. 

    Jo parlava amb el meu poble. Li deia “T’estimo però et deixaré”. Ho vaig tenir clar des de petita. Potser em ve de veure les pel·lícules en blanc i negre. Vaig ser precoç com una mala cosa, amb tres o quatre anys ja ho tenia clar. Els meus pares es van casar molt joves, no tenien gaires quartos i venien de famílies molt diferents, però s’estimaven molt. I encara ho fan. I jo vaig venir molt ràpid. Em deien “la nena dels gronxadors” perquè vivíem en una casa molt petitona al costat d’uns gronxadors, i a mi m’agradaven molt. La meva habitació era al costat del menjador, i no em tancaven mai la porta. Seien en dues cadires que es reclinaven, i quan es pensaven que la fera dormia, encenien una tele petita en blanc i negre. I jo només ho feia veure, sempre els enganyava, sabia fingir molt bé.

    L’ofici ve de lluny.

    Quan veia que s’estiraven a la cadira, jo m’aixecava sigil·losament, i com que la porta estava entreoberta, m’empassava totes les pel·lícules. I em transportava. Llàstima que els ossos em cruixien i em sentien! [riu].

    Quines pel·lícules recordes? 

    Tots els westerns de John Wayne i John Ford, que a mi no m’agradaven gaire però el meu pare se’ls mirava tots. Totes les de romans, Gilda, Cleòpatra, Allò que el vent s’endugué… L’impacte que em va causar!

    És curiós perquè tampoc són pel·lícules de l’època dels teus pares.

    Era el cinema que a mi m’agradava, el clàssic. El thriller en blanc i negre.

    Mantens la passió pel classicisme?

    Sí. Però em sento perduda. Em sento totalment com un peix fora de l’aigua, perquè l’aigua on jo vull nedar és aquella.

    Ets una persona nostàlgica d’una època que no has viscut. 

    No sé si l’època m’hagués agradat viure-la, però sí el cinema que es feia. Mira qualsevol pel·lícula de Howard Hawks o Billy Wilder. Mira Sunset Boulevard, To Kill a Mockingbird (Matar un rossinyol) o It’s a Wonderful Life (Que bonic que és viure) i quan sents la veu del principi, buf! Per l’amor de Déu! Si n’enxampo una fent zàping m’hi puc quedar tota la nit. És una força superior a mi. I en canvi, en veig una de moderna, i encara que els actors estiguin molt bé, no tenen aquell encant, aquella vibració, aquell fer-me somiar de manera tan bèstia i tan boja… Jo visc al present però crec que sóc del passat. Fins i tot la fesomia. Em posen un vestit d’època i ja hi sóc.

    Polifacètica i amb experiència en diversos països, Roig ha participat en una quinzena de pel·lícules i en prop de 30 obres de taeatre.
    © Miguel Ángel Izquierdo

    Hi ha ciutats com Roma que són molt nostàlgiques, però Londres és una trituradora del temps. Gairebé no hi ha traces del passat. És una bona ciutat per ser nostàlgic? 

    Per això quan trobo un carreró, m’hi passo minuts i toco les parets i oloro.

    I Barcelona? Quina de les dues ha canviat més en vint anys?

    Em sembla que Barcelona. Les últimes vegades que hi he anat he quedat una mica esparverada. Sobretot a la part final de la Rambla. Hi he vist coses que no havia vist mai abans. Els creuers, els comiats de solters, turistes que ni reserven habitació, els venedors de qualsevol cosa… La trobo menys encantadora, una mica més vulgar i massificada.

    Els barris no creus que són diferents?

    No els conec tant. Quan baixo vaig a dormir a Gràcia. A vegades penso que tothom n’està més fart i que hi ha menys il·lusió. O potser sóc jo que m’he fet gran. Però això ho noto a tot arreu. Crec que el benestar es paga.

    Vols dir que estem massa acomodats? 

    Estem molt déjà vu de tot i farts de bon temps. En general, perquè també hi ha gent que ho ha passat molt malament amb la crisi.

    T’ho anava a dir, i ja fa temps que dura. El crac de fa deu anys va ser espectacular. 

    Sí, però és que jo tinc la imatge de fa vint anys. Jo recordo la Barcelona olímpica i preolímpica, que va ser l’hòstia. Va ser impressionant. Em vaig enamorar head over heels [bojament]. Va ser una passada. I amb els Jocs també hi va haver l’Olimpíada cultural, i com que era estudiant vaig poder veure-ho tot sense pagar ni un duro. La majoria dels meus companys no ho feien però jo hi anava cada dia. Jo venia de Portbou assedegada de veure-ho tot perquè allà no hi tenia res. Tenia una fam! Et parlo d’això: falta gana, ganes de canviar, il·lusió! I no un ramat d’ovelles d’aquí cap allà. Jo vull veure fam als ulls de la gent! Fam de canviar!

    I què ens ha passat a tots plegats?

    Ens hem acomodat. Tot són conseqüències. Tots volem estar bé, tenir diners, un cotxe al garatge, una casa maca, fer la setmana blanca, una setmana al mar, etc. I tot això té un preu.

    Precisament, la gent que ara té l’edat que tu tenies aleshores, tot això no ho té. No sé si per a la gent jove les perspectives d’ara són més engrescadores.

    Per a la gent que comença ara és molt difícil.

    En canvi la gent de la teva generació que s’han quedat allà, que són la immensa majoria perquè abans marxar a fora era excepcional, estan prou ben situats en comparació als més joves.

    Perquè allà la gent té por i no canvia tant de feina com aquí. És l’herència catòlica. Aquí tots s’arrisquen més i canvien cada pocs anys. Als països anglicans l’economia sol anar millor. Ens acomodem amb sous de mil euros al mes, i això no m’interessa gaire. Si t’agrada el que fas, sí, però si no, no, mou-te! Tots les hem passat putes. Quan vaig arribar no tenia un duro, el lloguer s’ho menjava tot. Els meus amics tots tenien cotxe i hipoteca. Jo era pobra com una rata però era ben feliç.

    I ara, en quin moment et trobes com a actriu?

    Tinc molta il·lusió. Més que fa uns mesos. Hi ha perspectives. Haig de fer canvis. Estic farta de tenir por a equivocar-me. És la nostra cultura, ens ensenyen massa que no ens podem equivocar, però quan ho fem tot bé no aprenem gaire. Fa molts anys que faig cinema, però fa temps que em moro de ganes de fer teatre. Vaig veure Birdman d’Alejandro González Iñárritu, i em va encantar com la càmera va pels passadissos i els camerinos del teatre. Em va impactar més això que els actors. Com trobo a faltar el teatre!

    És un sentiment de pertinença? 

    Una mica sí. Necessito tornar al teatre.

    Què te’n va allunyar? 

    Vaig estar uns anys amb una companyia i volia un canvi. Créixer i expandir-me. I des d’aleshores em vaig orientar al cinema.

    T’agradaria treballar a Barcelona?

    M’agradaria treballar a tot arreu. On hi hagi bons professionals.

    Et sents còmode en l’ambient i les dinàmiques del món de l’espectacle?

    A mi el que m’agrada és el moment entre els crits d’“acció!” i “talleu!”. Després has de portar la pel·lícula d’aquí cap allà, i això també està bé, forma part del joc, qui no ho vulgui fer que no es mulli. A mi el que m’interessa és el treball en si, la recerca, les converses amb el director.

    Separes la vida personal de la professional? T’emportes els personatges a casa?

    Depèn dels personatges. N’hi ha que és molt fàcil deixar-los i n’hi ha que et persegueixen, o et fa pena deixar-los marxar. T’has d’enamorar de tots i els has d’estimar tots, però n’hi ha que són molt atractius i llaminers, i te’ls quedes més. I n’hi ha d’altres que els deixo de seguida.

    Algun que t’hagi marcat o que t’acompanyi?

    La dama del parc de Roberto Zucco. Aquella me la vaig endur amb mi. I la núvia d’Así que pasen cinco años de Federico García Lorca. El teatre el fas cada nit i has de buscar una flama nova cada nit, has de jugar i anar perfilant. Del cinema me n’oblido més de pressa.

    Quan un diari la va presentar com la jove promesa del teatre català, Montse Roig es va enfadar de valent: “En comptes de fer-me feliç, això em va ensopir. Qui eren ells per tancar-me dins de Catalunya, si jo volia el món? No volia que em fiquessin en una gàbia, volia volar.”
    © Miguel Ángel Izquierdo

    Per acabar, tornem a casa. M’has parlat molt de França i d’aquells anys d’austeritat relativament feliç. Em fas pensar en l’inici de la novel·la Lo que a nadie le importa: “Éramos pobres pero teníamos Francia”. Què et suggereix?

    M’encanta! Ho entenc perfectament. Pensa que jo menjava formatges i filets francesos perquè la meva àvia sempre anava a França, feia mig contraban. A Portbou som tots traficants de pacotilla. Ella cada dia agafava el tren i anava a França, comprava cafè i medicaments i també hi tenia els seus clients. A mi les franceses em feien molt riure, cada dijous agafaven el tren a Figueres per anar a mercat. Eren molt més escandaloses i alliberades que les nostres mares, amb aquells escots i aquells perfums, amb arracades molt grosses, molt segures d’elles mateixes, a l’estil Brigitte Bardot, però de poble. M’agradaven, eren diferents i aportaven color. Cada any venien a veure’ns els cosins de París, i sempre em duien regals i perfums. Era un dels moments àlgids de la meva infància. Un any em van dur un pierrot que havien comprat a Montmartre. I amb la imaginació que jo tenia, hi jugava com si fos la reencarnació de Marcel Marceau. I el feia saltar pels radiadors, i queia gràcilment, i a vegades se li trencava un peu i la meva mare i jo l’enganxàvem amb cola… Encara el tinc! Sempre mirava al nord. El nord, el nord, el nord…

     

     

    5,575FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,571SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca