Mentre el cel s’enfosqueix acompanyem un escriptor pels carrers de Russafa. Baix la música i rodejats de llibres, comencem a parlar de l’última obra que ha publicat Joanjo García (València, 1977): Heidi, Lenin i altres amics, guanyadora del premi Alfons el Magnànim de Narrativa en 2018. Aquesta novel·la comença amb l’aparició d’una maleta que conté tretze coloms morts a un solar abandonat. García barreja el passat i futur de la ciutat de València i de la seua protagonista, Blanca. A més a més el lector es troba amb una reflexió constant sobre la mentida, el sentit crític i el sentiment de culpa.

Heidi, Lenin i altres amics comença amb un títol estrany, després sembla una novel·la de misteri i finalment ens trobem amb una història molt personal. Com va començar la idea del llibre?

Com a totes les meues novel·les, vaig començar pensant de quin tema volia parlar, i una de les coses que m’interessa des de fa molt de temps és l’espai, i en aquesta novel·la en concret, volia parlar de l’espai urbà de València, que fóra el tema central. El tema dels solars és una problemàtica silenciosa. Quina mena d’urbanisme tenim? Sóc de la generació que es va criar en el boom immobiliari, que va veure caure el centre històric de València mentre s’edificava a mansalva en altres barris, perquè després vinga la crisi deixant eixos solars a mitges. L’excusa que se’m va ocórrer és el tema dels assassinats d’animals, no m’interessava gens el tema del misteri, i això queda clar quan segueixes en el llibre. Volia deixar-ho clar perquè la gent no es pensara que era una novel·la negra, per això el títol és bastant boig.

Per què és important posar aquest tema damunt la taula?

Són les ferides obertes de la ciutat, les insuficiències. A Espanya durant la postguerra —i a Europa també amb l’arribada de gent del camp a la ciutat— s’han creat espais perifèrics completament desconnectats de la ciutat que no dialoguen amb el centre. No hi ha una voluntat per part de la ciutat d’afegir a aquests contingents humans que arriben a la ciutat, i per tant desdibuixen la identitat de la ciutat. Les identitats no han de ser enteses com un concepte fixe, sinó en construcció, però en aquest cas estem davant d’un concepte de destrucció. També ve en relació amb les polítiques del PP dels últims anys, de fer obres faraòniques, que estan en el nou centre de València, fora del nucli històric, intentant refundar una ciutat nova que està completament desvinculada del passat. 

T’ha costat posar-te en el lloc de una protagonista femenina?

No m’ha costat molt, és la segona vegada que escric una protagonista femenina. És possible que ser un home que escriu sobre una dona haja perjudicat la versemblança. En el tema de ser autor home hi ha debats en els quals he passat de puntetes, perquè em resultava incòmode. En el tema de les agressions sexuals em sentia cohibit, que no em corresponia a mi, i encara que al final la presència de la violència sexual queda bastant explícita, i és molt actual, em sentia com desautoritzat. He procurat mantindre eixa distància i m’ha costat molt escriure des del punt de vista de la víctima. Van ser dies en què ho vaig passar malament.

Al principi trobem un dels fets pels quals comencem a conèixer a Blanca, i és que ella vol tallar-se els cabells com Heidi, començant així a buscar exemples a seguir. Busquen els protagonistes un referent?

En el cas de Blanca és clar, perquè és una xiqueta òrfena que no té aquest referent matern i busca ser algú. Jo crec que això està també relacionat amb la ciutat de València, que és una gran ciutat, però en què trobem aquesta falta de projecte de capitalitat al país. En el cas de Blanca al principi ella vol ser Heidi, després vol ser Lenin, que també és una forma de rebel·lia cap al pare.

Els hem de tindre, de referents?

No sé si hem de tindre, pense que sí, però des de la prudència. Vivim a partir de la ficció, el que passa és que moltes vegades tendim a apel·lar a la veritat, a la recerca de termes absoluts. Jo he fet un llibre contra la veritat, però també contra una mena de totalitarisme, que no té a veure amb la ideologia. Hi ha una reivindicació de la mentida com una cosa important, que no deixa de ser una reivindicació de la importància de la ficció.

Creus que li has donat un gir a la novel·la de misteri, dient-li Majordom a l’assassí i fent referències a l’Orient Express, per a després acabar amb una novel·la que parla de la incertesa i la culpa?

És com una mena de broma interna de la novel·la. És molt curiós perquè hi ha gent que s’ha acabat el llibre i m’ha dit “Joanjo, sé qui és l’assassí”. En realitat tot és una excusa per explicar el sentiment de culpa que té Blanca, per explicar el seu crim, també es pot fer aquesta lectura. Els seus actes li han suposat un conflicte intern. No m’interessen les novel·les de gènere, es pot llegir com una novel·la política, com una novel·la sentimental o una de misteri…això també ho hem de construir els lectors.

Al llibre es parla d’un tractament morbós i estrambòtic de la notícia dels crims per part dels periodistes. Es pot interpretar com una crítica als mitjans actuals?

Eixa crítica ja venia d’altres novel·les, i m’ix d’una forma natural. Per a la nostra generació la premsa era una cosa brutal, era la veritat, veníem de figures incorrompibles. Potser estavem influïts pel model americà, però també d’eixe nou periodisme que s’estava desenvolupant a l’Estat espanyol vinculat al nou model democràtic. Hi havia referències que existien, que tenien veus independents i te’ls creies, potser perquè tenies menys capacitat crítica.

Si la literatura és un món en ruïnes, el periodisme és un desert. L’única cosa que li queda és la provocació, i crec que ens equivoquem. Al final el periodisme reclama l’atenció apel·lant a l’amarillisme, i és un camí que porta a aprofundir el declivi. Ha d’oferir coses més interessants, apostar més per l’altre camí, per la profunditat, la reflexió i la informació, perquè si no estem perduts.

Et costa molt plantejar les històries?

Quan he començat les novel·les sabia com anaven a acabar. Sóc bastant dispers, aleshores és fàcil que em perda. Sempre que comence un projecte m’agrada saber com acabarà. A més això t’ajuda molt a articular-la, saber les metàfores que inclous, o les que inclouries però no ho fas perquè veus que no van destinades a eixe final. Tindre clar el final te fa tindre ganes d’acabar, almenys a mi. Pense que hi ha dos processos, primer escriure-la al cap i després seure i pegar cabotades contra l’ordinador. Em va costar sis mesos fer-la, però li he dedicat moltes hores.

Al llibre veiem diverses referències històriques. És difícil deslligar la teua part d’historiador amb la d’escriptor o són complementàries?

En la primera novel·la es notava que era historiador, que jo estava escrivint i volia explicar unes determinades coses del segle XIX, volia dir-les sí o sí independentment de la trama. En aquesta novel·la quan apareix Lenin o la Primera Guerra Mundial es manté un equilibri. Pots llegir la novel·la sense entendre les referències, sense saber qui és Von Bülow o altres generals alemanys, però si les entens té eixe punt de frikisme. Si estiguera només això quedaria una mica estirat, però crec que s’equilibra bé.

Com a escriptor, com valores la situació del llibre en valencià?

A mi en els últims anys m’ha anat bé i tot el que he escrit s’ha publicat o està en vies de publicació, però hi ha una cosa evident, i és que ens falten lectors. Això no té res a veure amb la qualitat literària, que a voltes també. Però, què és el que podem fer com escriptors? Escriure novel·les millors, col·laborar en els centres culturals i contribuir als debats…

No és un problema de dialecte, és un problema de centre-perifèria, perquè al final hi ha un circuit literari, uns contactes, i has d’estar ahí per participar, però no ho visc com un drama. M’agradaria que llegira més gent, i que amb les lectures obligatòries en l’Institut els professors saberen el grau de responsabilitat que tenen.

Hem parlat del bullying, d’hipocresia política…el llibre parla fins i tot de la tauromàquia. Va concebre la literatura com una forma de crítica?

Pense en la literatura com una forma de fer política, la forma de participar en la societat. Hi ha novel·les que no donen respostes, que interpel·len al lector i deixen preguntes en l’aire perquè cadascú construïsca el pensament. De vegades m’agradaria ser més crític, que també és una crítica a mi mateix. Per exemple, en aquesta novel·la hi ha una caricaturització de la militància universitària, d’eixos xics que estan donant càtedra…en realitat estic parlant de mi i dels meus amics. No els represente com gent aliena, érem nosaltres anant de sobrats, era jo mateix.

Molts entenen la literatura, la música o l’art com una reivindicació passiva…

El meu germà sempre em deia: escriu la novel·la com si anara a canviar el món. És poc probable que el que fem ho faça, però al final els canvis són a poc a poc, i si influeixes a una o dues persones és un èxit. Si aconsegueixes que una persona que no ha llegit mai en valencià s’aprope i l’interesse, ja és una forma de transformar la realitat.