El passat 13 de febrer es van sotmetre a votació les esmenes a la totalitat als pressupostos de Pedro Sánchez. PP, C’s, ERC, PdeCAT, Coalición Canaria i Foro Asturias van votar favorablement a no tramitar els comptes de l’Estat i, conseqüentment, sumant 191 vots –contra 158 del PSOE, Unidos Podemos i confluències, PNV i Compromís; i una abstenció de Nueva Canarias- van acabar amb el govern del PSOE i amb la XII Legislatura. Els vots dels partits independentistes eren determinants perquè l’esquerra seguís a la Moncloa, en un moment en què la (ultra) dreta es feia més present que mai, i és que les enquestes recentment publicades auguren un panorama electoral preocupantment incert, de cara al pròxim 28 d’abril.
Abans de seguir, vull fer un parell de puntualitzacions: ni soc politòleg, ni aquest és un article amb vocació de fer cap mena d’anàlisi electoral. Però sí que vull contextualitzar al lector o lectora, amb dues referències: dissabte 16 de febrer, el sondeig del GESOP publicat per “El Periódico”, apuntava un 47,4% dels vots sumats entre PP-C’s-VOX. Posteriorment, dilluns 18 de febrer, l’enquesta de Metroscopia, publicada pel digital “20 minutos”, donava un 48,6% dels vots a la mateixa coalició post-electoral de dretes i referia un 35% d’abstenció.
De tot plegat, l’única conclusió que em permeten extreure aquestes dades és que a Espanya hi pot haver un govern format per un pacte d’esquerres o un executiu format per partits que, avui dia, competeixen per veure quin és més reaccionari dins la dreta. Amb aquest panorama, pot jugar un paper decisiu l’independentisme, si els quaranta i molts per cents de les enquestes no acaben superant la majoria absoluta a les properes eleccions vinents. La participació serà determinant.
Tot i això, el més greu de tot és el perquè hem arribat fins aquí: la cerca constant del “cuanto peor, mejor”. Les raons electoralistes dels dos sectors que van dir ‘no’ als pressupostos són d’una gran irresponsabilitat. El trident de la dreta espanyola per un odi, gairebé irracional, contra Pedro Sánchez; “el okupa de la Moncloa”, la persona que va recuperar el diàleg social, va apujar el salari mínim interprofessional, va dotar de més recursos a la sanitat i a l’educació, i va apostar pel diàleg per resoldre el conflicte català. Com no voldrien tombar a qui va fer fora al president de la “flexibilitat” laboral, de la privatització dels serveis públics, dels valors tradicionals i de la bandera per damunt de tot?
Per altra banda, l’independentisme va ajudar a fer la pinça, per tal de veure caure a qui venia a oferir una solució dialogada real i que es comprometia a augmentar en un 67% (2.251 milions d’euros) la inversió destinada a Catalunya, respecte del 2018. Tot això destruiria el discurs “processista” de l’”Estat repressor” i del “Madrid ens roba”, i els posaria en un compromís de cara al seu electorat més radical.
Tot això, sens perjudici de com la confrontació entre uns i altres (quan no voten junts), com més salvatge és, més rendiment electoral dona. És per això que una peça pacificadora entre les dues parts de la pinça podria evidenciar que el problema no es resol ni amb unilateralitats ni amb el 155. PP-C’s-VOX necessiten a la Catalunya més radicalitzada amb la independència per guanyar. ERC i el PDeCAT necessiten a l’Espanya més radicalitzada per l’unionisme centralista per guanyar. Es retroalimenten entre ells.
Però, per fer caure un govern no tot hi val. La dreta (hi incloc al PDeCAT) ho té molt fàcil. És clar que els pressupostos eren massa socials per ells (i pels seus votants). L’esquerra (penso en ERC), en canvi, com pot justificar un ‘no’ a millorar la vida de les persones i retornar-nos drets, a dignificar les classes mitjanes i treballadores, a tancar les escletxes de gènere, socials i intergeneracionals, i a enfortir l’Estat del Benestar? No es pretenia la República Catalana per assolir tot això? Realment s’esperava que el poder executiu comencés a fer ingerències en el poder judicial sense respectar la separació de poders que existeix a l’Estat, per així tramitar els pressupostos generals? Terrorífic.
Malauradament no podem refer el passat. Crec que molts ho voldríem. Però, sí que podem esmenar el futur. Veient com ha anat, i com pot anar, tot plegat, jo no me la jugo. Aniré a votar el pròxim 28 d’abril perquè Pedro Sánchez torni a ser el president del govern d’Espanya. Ho faré amb un ferm sentit de la responsabilitat, davant la por fundada d’un eventual govern de la dreta i l’extrema dreta. Ho faré per vot útil però sense vacil·lar. Plenament convençut que faig el millor per Catalunya i pel progrés. A les eleccions generals votaré el PSC.