Qüestió de models educatius

L’ús del valencià en províncies com Alacant es limita a un 12,2 %, segons les dades del Portal Valencià d’Estadística

Omar González (18 de novembre del 1994, Cadaqués, Girona) no entén ben bé el motiu d’aquest reportatge. Ha rebut al llarg de tota la seua vida l’educació en català i, encara que no ho parle en el seu cercle més proper,  sap que és la llengua de la seua terra i li pareixeria un poc “marcià” que algú que haja viscut al llarg de tota la seua vida a Catalunya no ho sabera parlar amb fluïdesa.  Com si foren de mons diferents Enrique Mas (25 d’agost de 1998) perfectament podria esdevindre eixe marcià de qui parlava Omar. De tota la vida de Sant Vicent del Raspeig, Alacant, Enrique amb un ardu esforç em parla en un valencià ple de barbarismes i temps verbals incorrectes. La veritat és que Enrique no és cap ser estrany. No és un cas aïllat. Simplement és un reflex de molts jóvens del País Valencià.

Segons les dades oferides per l’Institut d’Estadística de Catalunya a l’any 2003, un 84,7% de població catalana parlava català. Respecte el País Valencià la xifra de valencianoparlants es situava en un 57,5 % de la població. D’aquest 57%, la regió d’Alacant és la que menys gasta el valencià: soles un 12,2 % de la població sap parlar valencià.

Omar González Silva- Foto cedida per la font.

Encara que tant Omar com Enrique compartisquen llengua, la forma d’impartir-la ha sigut diferent. Omar ha estat tota la vida estudiant a Mortonés del Vallés. Va fer tant Primària com Secundària allà. Des de ben menut es va acollir al sistema d’educació catalana, que és caracteritza per emprar el català com a llengua vehicular donant-se totes les assignatures excepte castellà en aquesta llengua: “Està molt integrat el català en l’educació en totes les etapes” —assenyala Omar—. “Hi ha poques assignatures on el professor utilitze el castellà, encara que hi siga natiu. Els alumnes intenten emprar el català quan es dirigeixen al professor. El català sempre s’ha entés com la llengua de l’escola. És una idea molt acceptada”.

En el País Valencià la llengua no és tracta com a llengua vehicular, sinó que existeixen dos sistemes: el PPEC (línia castellana, on majoritàriament és donen totes les assignatures en castellà) i PPEV (línia valenciana, on es tracta el valencià com a llengua vehicular). Enrique durant Infantil i Primària va donar classes amb la línia castellana. Quan va arribar a Secundària el seu institut adoptava altre sistema vàlid en la Comunitat: el projecte lingüístic del centre. “A Primària soles donava en valencià la pròpia assignatura, i a l’institut dues classes més. En concret , el 33% en cada llengua (anglés, en castellà i en valencià). Era una escola plurilingüe“.

El model d’escola plurilingüe és el sistema que es va intentar adoptar per la Conselleria d’Educació amb la llei 4/2018 del 21 de febrer. Consistia a invertir com a mínim un 25% en cadascuna de les llengües oficials i com a màxim també un 25% en la llengua estrangera. Aquest va ser un intent per part del govern de normalitzar l’ús del valencià a les aules; però el TSJCV (Tribunal suprem de justícia de la Comunitat Valenciana) va derogar aquesta llei per eliminar la línia castellana.

A pesar de donar-ho d’una forma o d’una altra a l’escola, cap dels dos gasta el català-valencià al seu àmbit privat:  “Al poble d’on soc el català es gasta molt de forma institucional” —explica Omar— “però entre la gent al carrer, no és que no sortí, però no és la majoria catalanoparlant. A casa parle castellà. A la meua família tots ho parlen”.  Enrique ,en canvi, com si fora una mena d’oasi, sí que té un xicotet cercle valencianoparlant al seu entorn familiar: “Amb els meus iaios, amb la meua tia i el meu cosí parle valencià. Però amb la resta de gent, no.” A més a més, afig:  “La gent de la meua família que parla valencià ho valora moltíssim, ho intenten transmetre; però els que no ho parlen sovint, per a ells és com si fora una llengua morta, una llengua sense utilitat”.

Una concepció generalitzada que és te sobre Catalunya és que el català és la llengua principal de la majoria de la població. I realment, no és del tot així: un 31 % de la població de Catalunya te el català com a llengua materna. Una dada no molt dispar al nombre de gent que parla el valencià a l’àmbit familiar: un 27%. Aleshores, arribats a aquest punt cal preguntar-se: si el nombre de gent que té el català com a llengua materna és similar al del País Valencià, per què el valencià és menys utilitzat?

Pel que fa la comarca de l’Alacantí, Enrique té una resposta clara, “la llengua no es parla”:  “es dóna per suposat que ací tots parlen valencià i es dóna com una llengua més quan ací a San Vicent, on hi ha un gran nombre de gent estrangera, no ho pots donar per suposat així com així. El fet que em coste més parlar valencià  és pel dèficit a l’escola. Mentre a Barcelona tenen el català com a llengua vehicular, nosaltres donàvem el valencià com si fora anglès”.

“El sistema educatiu català s’assegura que acabes la Primària o la Secundària sent competent amb les dos llengües oficials. Amb el model d’educació valencià no passa”

Julián Torres Alfaro- foto cedida per la font.

Julián Torres Alfaro (Alacant, 15 de juny del 1984) ha treballat com a mestre de Primària set anys a Catalunya i quatre al País Valencià. Segons ha pogut aprendre amb la seua experiència, la legislació lingüística és pràcticament la mateixa, però el model de línies que s’ha adquirit ha dificultat l’aprenentatge del valencià: “El sistema educatiu català s’assegura que acabes la Primària o la Secundària sent competent amb l’ús de les dues llengües oficials. Amb el model d’educació valencià això no passa. Els xiquets catalans tenen eixe dret garantit”.

Un altre professor que ha pogut vore les diferències d’aquestos dos sistemes és Jesús Joaquim Cerdà Tortosa (Oliva, València, 1972), guardonat amb el Premi Nacional d’Educació al 2013. Jesús, que hi ha estat més de 15 anys treballant a Catalunya i actualment és Vicerector de l’IES Historiador Chabàs de Dènia (Alacant), també veu certes mancances en el sistema valencià: “El fet que a la Comunitat Valenciana es puga triar entre les dos línies no garanteix que tot el professorat que imparteix classes a la línia en valencià ho faça en valencià i que tot el qui treballa en la línia en castellà ho faça en castellà. El castellà continua sent la llengua predominant entre la majoria de l’alumnat. Personalment crec que el fet que el valencià siga la llengua vehicular a una escola o un institut és beneficiós, ja que es converteix en un instrument de cohesió social que garanteix el coneixement i ús de la nostra llengua sense perjudici al castellà que continua emprant-se a tots els nivells i que es pot veure a mitjans de comunicació i audiovisuals.”

Jesús Joaquim Cerdá- Foto cedida per la font

En aquestos últims anys, per tota la polèmica que ha envoltat a Catalunya, el mitjans de comunicació generalistes s’han envoltat de titulars com: “Si mi hija pedía hacer pis en español, la maestra decía que no la entendía”. Aquest tipus de realitat que segons El Mundo existix en les Balears, contrasta amb l’experiència que ha tingut Julián, qui exposa que el poc respecte que es té del valencià és un dels motius del seu limitat ús: “A Catalunya no sents cap rebuig per part d’alumnat ni les seues famílies per donar català. És un fet positiu perquè aprens una llengua més i s’assegura que tothom ho puga parlar. En cap dels set anys que he viscut en Catalunya he sentit cap rebuig. No com ací que usualment sents comentaris del tipus ‘Ay , ¿valenciano? Pero si no es importante….si lo que hace falta  son más horas de inglés…’”

“Es un idioma de mierda que solo hace que bajarme la nota”

El cas de Julián no ha sigut un fet aïllat. Per a Enrique que es desacreditara el valencià ha sigut el pa de cada dia durant molts anys a les aules del seu entorn: “En Primer de Batxillerat, un company de família castellana va començar a pegar-li crits al professor dient: ¡Qué mierda de lección!, ¿¡Por qué tengo que estudiar valenciano!? Hay mucha gente en mi pueblo que no lo tiene que estudiar… es un idioma de mierda que solo hace que bajarme la nota”.

Jesús, amb aquesta polèmica, assenyala que pot entendre que els nouvinguts tinguen queixes, però no troba que aquest siga el motiu principal de rebuig: “A Catalunya mai he sentit cap descontent per donar-se el català. En canvi, en la Comunitat Valenciana, sí. He vist molts maldecaps de gent que diu que els alumnes no aproven les mates o les socials perquè el professor o professora ho explica en valencià no ho entenen. Personalment pense que en alguns casos d’alumnes nous poden tenir raó (hi ha recursos per ajudar els alumnes que no parlen la llengua), en altres, pense que si han estat escolaritzats durant anys a la Primària en centres de la Comunitat Valenciana no deurien tindre problemes.”

Arran d’ aquest comentari, cal destacar que hi ha 143 municipis del País Valencià que estan exempts  de l’assignatura de valencià: 30 localitats d’Alacant, 62 en la de València i 51 en Castelló. Segons les dades de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport un total de 2,6 % de 700.000 alumnes matriculats demanen no haver de donar valencià. Per a Jesús, l’exempció en el cas d’alumnes que hi han estat tota la vida al País Valencià és una forma de maltractar la cultura: “La llengua de cada territori  l’han de cuidar els habitants i parlants d’una zona, per tant, s’ha d’estudiar, respectar i vetllar per ella. És optatiu l’anglès a Elda i a Villena? És lògic que la teua llengua siga optativa i una llengua estrangera no?”

En canvi, per a Enrique el cas que a Villena i a Elda siga optatiu donar valencià en Batxillerat no li pareix una mesura tan extrema: “Si ho han donat tota la vida, no contemple la diferència entre donar-ho o no. A la PAU no tenen un “speaking” en valencià per exemple, que seria el problema que trobe que hem de reforçar tant la gent de Villena com jo” i afegeix: “A la Comunitat Valenciana s’estan donant unes polítiques acadèmiques correctes però fora de lloc. Primer va la millora del valencià a l’Alacantí i després pots incentivar l’ús del valencià. Si no millores el nivell que tinc de valencià, no em pots dir a mi, que no parle quasi valencià, que tinga per exemple un Grau Mitjà…”

Existixen diferents debats de com fer que a les escoles es gastara més el valencià. Julián, per exemple, defensa que el valencià hauria de tractar-se com a llengua vehicular a totes les etapes educatives: “Les línies son un error gegant perquè el que fa és crear menyspreu cap a el valencià. Si tenen castellà a l’escola i quan tornen a casa també és fa molt difícil que siguen competents en valencià. Sent objectius totes aquelles comunitats que aposten per la immersió lingüística tenen els mateixos resultats i a voltes millors que aquelles comunitats monolingües”.

D’ altra banda, Enrique reivindica que cada província té les seues particularitats lingüístiques i que per a millorar l’ús s’han de tindre en compte les necessitats de cada comarca: “La forma d’impartir valencià s’hauria de fer no de forma autonòmica sinó local. Que els ajuntaments de la comarca teniren la capacitat de decidir com es dona l’assignatura. A San Vicent és molt important que no soles es centren en donar teatres, cursets… sinó centrar-se més en donar valencià. Ací tots ho entenen, ho saben llegir… el problema és el parlar.”

La realitat és que, independentment del debat de com millorar el model, és innegable que la situació del valencià a les escoles està en desequilibri. Professors com Jesús animen a promoure el seu ús com una espècie de xarop contra l’oblit: “Totes les activitats que s’utilitzen per potenciar i millorar el coneixement de la nostra llengua per part dels alumnes són vàlides i, com més, millor. Hi ha un llistat infinit de coses que podem fer per motivar l’alumnat a emprar la llengua, una llengua que és de tots i que per tant, estimem i tenim el deure moral de cuidar i protegir.”

Quan defensem el valencià a l’escola no és perquè vulguem monopolitzar la llengua. No és que vulguem obligarr els estrangers a utilitzar-la. I per descomptat no volem desplaçar el castellà. Només lluitem perquè la nostra llengua no caiga en l’oblit. Que qualsevol persona puga decidir per ella mateixa si la vol emprar o no, i que no haja sigut perquè mai va poder aprendre-la. Que continue sent la llengua dels meus avis, dels meus pares, dels meus fills, del meu carrer i dels meus amics. Que per fi es veja com el que és: un nexe entre persones i no un mur entre elles.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca