Malgrat el que pugui semblar, la cultura interessa cada cop més a polítics i decisors públics. La cosa és, no tota la cultura i els efectes d’aquest interès no sempre són els que ens esperem. Com vam parlar fa no massa, la cultura, sobre tot a partir dels anys vuitanta, passa a ser vista com una eina pel progrés social i econòmic en comptes d’un passatemps o una eina per l’educació o la construcció nacional. Paral·lelament, la cultura deixa d’estar només en mans dels governs nacionals i les ciutats es tornen actors clau de les polítiques culturals. Barcelona n’és un bon exemple: el clúster del Raval (MACBA, CCCB i els campus de la UB i la URL) o el nyap del Fòrum de les Cultures tenien com a objectiu, entre altres coses, renovar barris en males condicions. L’estratègia a vegades va funcionar millor i a vegades pitjor, però la qüestió que apunto en aquest article és els canvis que s’han fet (i els que crec que s’haurien de fer) en com es prenen les decisions sobre polítiques culturals.

Tradicionalment, les polítiques culturals es prenien en base a l’excel·lència: acadèmics i artistes de prestigi determinaven què s’havia de produir, exposar, subvencionar… a través del que ells consideraven que era digne de rebre suport públic. Amb tot, des del propi món artístic s’havia criticat aquesta dinàmica com conservadora i academicista, deixant de banda les arts més contemporànies i trencadores. Val a dir que aquesta tendència s’ha anat trencant i avui (no tant ràpid com molts voldríem) l’estat ha anat incorporant les avantguardes dins del canon de l’excel·lència.

Tot i això, durant la segona meitat del segle XX apareixen dues crítiques que qüestionaran directament aquest model. Primer, la instrumentalització de la cultura: si la cultura i les arts no tenen valor només per si mateixes sinó també pels seus impactes, és lògic que siguin experts en aspectes socials i econòmics qui prenguin les decisions. D’altra banda, la democràcia cultural demana una visió pluralista de la cultura lluny d’elitismes i canons acadèmics i, per tant, critica deixar les decisions en mans dels experts. Dues pulsions irreconciliables: el gerencialisme i treballar per objectius d’una banda i la participació i la democràcia de l’altra. Barcelona, en concret, ha intentat conciliar aquestes dues pulsions creant dos òrgans de gestió de la cultura: l’ICUB, de lògica gerencial i tecnocràtica i el Consell de Cultura, de lògica participativa (val a dir que aquest darrer només incorpora participació dels artistes, no del públic en general, així que seria una mescla de lògica participativa i d’expertesa). La realitat, per això, ha acabat donant més força a l’ICUB, prova que aquestes dues lògiques no acostumen a conviure bé.

La pregunta, per això, és, hi ha una base per a gestionar la cultura democràticament? Fins ara hem vist dues lògiques: l’expertesa i l’anàlisi cost-resultats, que en definitiva, parteixen de la idea que hi ha «una solució» i un mètode per arribar-hi. En aquests dos casos, les decisions han de quedar tant aïllades com es pugui de la política, que distreu els tècnics de fer la seva feina. La visió democràtica nega que hi hagi una sola solució, i, igual que defensa un camp cultural plural i variat, defensa unes polítiques que donin suport a aquesta varietat d’inquietuds i, important, defensa que els ciutadans són prou madurs per saber què volen. La democràcia cultural defuig les decisions d’expertesa que qualifiquen de paternalistes i reflex d’una hegemonia de classe, gènere i ètnia (l’art «de qualitat» és sempre, casualment, d’homes blancs). D’altra banda, i més senzillament, en una democràcia, els objectius polítics han de tenir una legitimitat democràtica. Partim doncs, de la idea que l’art i la cultura són inseparables de la societat, i reflecteixen i informen uns

L’acadèmic britànic John Holden defensa la idea del mandat democràtic per la cultura partint que hi ha tres grans grups que hi tenen interès per motius diferents. D’entrada, polítics i funcionaris pels seus suposats beneficis socials i econòmics; després, artistes, que volen ser ben tractats per l’administració i fer bé la seva feina; finalment el públic, que vol gaudir d’una cultura interessant i unes polítiques públiques de qualitat. Només democràticament es pot resoldre aquesta situació.

Amb tot, i com vaig comentar a un article fa unes setmanes, la democràcia cultural també té les seves limitacions, especialment en un marc de desigualtats d’accés a la cultura i l’educació. En aquestes circumstàncies, és pensable que un grup important de la població no compta amb els elements necessaris per a decidir autònomament. Una crítica a aquest argument és que assumeix que la tria cultural de les classes treballadores, les persones d’origen estranger… tenen uns gustos culturals ‘de segona’ i que l’anomenada ‘alta cultura’ és senzillament la de les elits riques, blanques i masculines. Això és evident que té una part de raó: el canon artístic occidental reflecteix una situació de privilegis i desigualtats, però d’altra banda ignora el paper emancipador del capital cultural. Quan Theodor Adorno parlava del paper de la indústria cultural en l’estructura i les relacions socials, es referia això, a uns productes culturals poc profunds mentre que les classes dominants tenen al seu abast tot l’espectre de cultura amb el que comporta a nivell de desigualtats, tant en allò intrínsic (tenir la capacitat de gaudir dels gustos culturals adquirits) com en allò instrumental (compartir referents culturals ens pot ajudar a trobar feina, per exemple).

Així, què ens trobem? La democràcia cultural fa una crítica necessària però insuficient a la lògica de l’expertesa. D’altra banda, és evident que la cultura té uns impactes a nivell social i econòmic i cal tenir en compte aquesta lògica quan es prenen decisions. La solució, crec, passa per una síntesi orientada a potenciar la democràcia cultural i el govern democràtic de la cultura a llarg termini. En un context de desigualtats en l’accés a la cultura i l’educació, la lògica d’expertesa encara és necessària. Aquesta lògica, per això, ha d’acabar amb els seus biaixos de gènere, classe i ètnia per tal que l’excel·lència no estigui renyida amb la inclusivitat. Cal també que els aspectes instrumentals de la cultura vagin en benefici del bé comú i no d’uns privilegiats (per exemple, que la renovació d’un barri vagi acompanyada de mesures que n’evitin la gentrificació). Que els artistes siguin tinguts en compte. Cal, en definitiva, que les lògiques tecnocràtiques entenguin el seu paper com a canalitzadores d’una voluntat democràtica. I cal, sobre tot, diàleg i recerca de consens entre totes les parts per fer una política cultural per a tothom.