Histèria d’Espanya

Per als qui tenim certa edat, ens resultarà familiar el concepte fúria espanyola. Era l’expressió que es feia servir en el futbol per referir-se a l’actuació de la selecció espanyola en les competicions internacionals, i es referia a com la duresa, el malbaratament inútil d’energia i l’individualisme estèril tractava de compensar l’absència de tècnica, de rigor i qualitat de joc. Evidentment, això solia implicar més fracassos que èxits i un cert sentiment de la inferioritat òbvia d’un país en blanc i negre impotent davant les grans potències econòmiques i futbolístiques. En bona mesura, el futbol era reflex d’aquesta barreja d’impotència i acomplexament que generava un país aclaparat per la corrupció, vulgaritat i barbàrie del franquisme de l’època, fonamentat en un nacionalisme banal que podia tenir en l’exhibició de símbols, encara que també en esdeveniments esportius convenientment retransmesos per l’única cadena de televisió, un dels principals espais d’expressió.

Una mirada a l’Espanya actual pot induir l’observador a haver protagonitzat un viatge en el temps, una regressió amb un punt freudiana. L’extrema dreta, que s’havia refugiat a les clavegueres de l’estat i del Partit Popular, torna a emergir de nou desacomplexadament, primer a Ciutadans, amb una cert vernís tecnocràtic, ara ja de manera descarada amb el neofalangisme de VOX. Amb l’excusa de Catalunya, amb les diverses humiliacions internacionals arran del cas català, amb la certesa de la pèrdua de poder de les velles elits espanyoles en favor de les oligarquies europees, amb el ressentiment de veure qüestionat el seu estatus amb les insinuacions de polítiques de memòria, amb una retòrica guerracivilista que recorda el més llòbrec de la reaccció del 36, amb el descrèdit del Partit Popular arran d’una corrupció sistèmica (oh!, misteri!, pràcticament ningú ja no en parla!), ara ens trobem en un punt en què el franquisme sembla haver emergit a la manera d’una invasió zombi, (sorgida probablement del Valle de los Caídos) amb un punt que fa certa basarda.

-Publicitat -    

Certament, la irrupció d’Albert Rivera, màxim exponent del nacionalisme espanyol, primer; de Pablo Casado, després, i finalment de Vox a les eleccions andaluses, el panorama polític espanyol s’ha complicat. Ha esdevingut perillós, també. Ara bé, a pocs ens hauria d’escapar algunes veritats incòmodes. Els tres personatges, amb els seus respectius seguicis i retòrica compartida, difícilment haurien gaudit del protagonisme que tenen sense alguns elements essencials. En primer lloc, una cobertura informativa desproporcionada -la Brunete mediàtica de la qual ens havia alertat Pasqual Maragall-, un suport econòmic sospitós a còpia de casposos mascles de mitjana edat del parasitari Ibex 35, i, potser el més essencial, la complicitat dels poders fàctics, començant per la corona, i seguint per les diverses cúpules de l’alt funcionariat, la conferència episcopal, els estats majors dels cossos armats i amb l’acompanyament dels silencis de l’establishment cultural o acadèmic.

Per què? Una explicació fàcil i massa simplista consistiria en el cas català. De fet, la ingènua esquerra, en comptes de preguntar-se sobre els motius del seus fracassos, ha apuntat a l’independentisme com a responsable d’aquest retorn al No-Do. Tanmateix més enllà que les possibilitats de produir-se una secessió -que la histèria nacionalista espanyola fa que això sigui una possibilitat prou versemblant-, trobarem altres factors que, com sempre, demostren que tota crisi sistèmica és el resultat de la combinació de factors, externs o interns. L’ensorrament del Partit Popular, enfonsat en la misèria moral a partir de casos de corrupció sistemàtics, o l’alegria amb què bona part dels seus dirigents han obtingut títols ficticis o inflat descaradament el seu currículum. Molt més bèstia, hi ha l’enfonsament de tota una generació que ha vist caure dramàticament els seus estàndards de vida, amb milions de persones (sí, no és cap error, milions) han estat desnonades, moltes més van quedar desocupades, mentre que els assalariats més modestos han perdut poder adquisitiu amb xifres de dos dígits, mentre que la precarietat laboral s’ha normalitzat. Paral·lelament, el conflicte d’Uber posa de relleu el combat desigual entre les forces de la globalització neoliberal i l’amenaçat món de les economies regulades com la del taxi, amb una reacció (violenta i comprensible), de lluita per la supervivència. La monarquia està essent qüestionada públicament per primera vegada, i els referèndums republicans que s’estan celebrant a molts campus universitaris, a banda de les escandaloses fotografies del monarca vigent al costat de membres de l’autocràcia saudita venent armes, no ajuda precisament a netejar la seva imatge. A tot això hem d’afegir el descrèdit internacional -diria que estupor!- per la gestió de la carpeta catalana, amb un retorn de l’opinió generalitzada europea que Espanya torna a ser aquell racó en què els tribunals no són sinó l’evolució de la vella inquisició. I si a Espanya les coses van mal dades, la difícil digestió d’una crisi originada per uns irresponsables (i de la qual, ells mateixos se n’han beneficiat per l’injust i desigual repartiment de guanys i pèrdues), generen un escenari internacional inestable, amb petites crisis socials o institucionals que es generalitzen a diferents punts de la geografia concreta.

En altres paraules, el règim del 78 es troba en una situació crítica, qüestionat, contestat ja públicament, sense legitimitat. En aquestes circumstàncies, s’ha produït un cop d’estat, en el mateix sentit que s’ha executat al Brasil: els jutges, els policies, les clavegueres s’han imposat a l’estat. El mateix PSOE, dividit entre els qui encara creuen que és un partit democràtic i aquells que van fer-se col·legues de les claveguereso dels propis que es van passar al costat fosc de la força, no controla res. Resta acovardit. No pren decisions perquè no vol mostrar que, a banda d’haver perdut l’autoritat, també ha perdut el poder en mans de hooligans a la policia, la guàrdia civil, el Suprem, el Constitucional, l’Audiència Nacional, les redaccions dels diaris i televisions o la conferència episcopal.

Com que el govern ha estat substituït per l’estat, amb la desesperada necessitat d’evitar el col·lapse, ara tracten de mobilitzar a partir de les banderes. Busquen la participació, amb un punt d’ordre de señoritos a criats al més pur estil “Los Santos Inocentes” d’aquelles persones que haurien d’estar manifestant-se dada dissabte amb armilles grogues, i no pas bramant amb ulls desorbitats amb rojigualdes. En bona mesura, i això sol passar quan es produeix un cop d’estat i una dictadura sostinguda per la por o l’entusiasme, la ineficàcia, la indisciplina i la mediocritat propicien derrotes. En bona mesura, Espanya ha optat per recloure’s, de nou, en la “Fúria espanyola, en què la impotència i complex d’inferioritat, precedeixen al fracàs. Espanya no té una història edificant, especialment quan la seva histèria la condueix a la descomposició. I no només parlo del seu mapa polític.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca