Són quarts de nou d’un dia entre setmana. Enfilo Villarroel avall fins al número seixanta. De manera força espontània, aquest vespre hem acabat al teatre. Ens acull una Villarroel situada als afores de la Nova York victoriana. Un metge entusiasta del progrés científic i la seva dona ens relaten aquell moment històric quan la insatisfacció sexual de les dones es camuflava en una anomenada histèria femenina. Defalliments, irritabilitat, insomni, canvis d’humor, apatia… tot hi cabia com a símptoma.

Ara bé, permeteu-me parar aquí la narració; aquest article no pretén ser una crítica sobre la ja més que aplaudida Habitació del Costat d’en Manrique, Olcina, Benet i companyia. Però m’hi sumo: aneu-hi abans que acabin les funcions, que falta ben poc. De fet, va ser la profunda transformació de l’esposa del doctor durant l’obra que em va remoure i portar a preguntar-me sobre com ha canviat la sexualitat de les dones uns segles més tard. En sortir del teatre un batibull de dubtes m’emboirava el cap: Vivint en una època visiblement més alliberada gaudim més del sexe? Dins d’un perímetre de xarxes socials millennial, quin paper hi juguen la moral, la pressió i també la repressió? Pot ser que el narcisisme d’una societat sigui proporcional a la buidor de la seva sexualitat? Malgrat l’actual hipersexualització del nostre entorn, quin coneixement real tenim
del nostre propi cos?

Hi ha un moment de la història, entre la histèria i la hipersexualització, que ens hem perdut. Ves que el desig no ens hagi fet perdre l’oremus. Comencem:

Vivint en una època visiblement més alliberada gaudim més del sexe?

Pocs dies després de veure L’habitació del costat vaig descobrir que només fa 20 anys es va revelar la mida real del clítoris (entre 7 i 10 cm). Ho reconec, jo també ho desconeixia. Realment és tota una paradoxa que en el món tan aparentment obert i transgressor en què vivim no descobríssim la totalitat d’aquest òrgan fins als anys noranta. Gràcies, doctora Helen O’Connell, uròloga del Royal Melbourne!

El cert és que avui en dia l’exhibicionisme pot ser sinònim d’insatisfacció. Adriana Royo, autora de “Falos y Falacias” (Arpa Editores) explica en aquesta publicació el biaix que hi ha entre tres estats de la qüestió: com ens agradaria viure la nostra sexualitat, com la mostrem als altres i com l’experimentem en realitat. Aquesta terapeuta de patologies sexuals insisteix en la imposició social, las caretes darrere les quals ens amaguem quan exposem una vida perfecta, que en realitat no gaudim. I com no pot ser d’altra manera, també en vincles afectius i sexuals. En definitiva, persona té l’origen etimològic en una màscara teatral, en un personatge. Ja al segle XII canalitzàvem com podíem les nostres emocions…

Dins d’un perímetre de xarxes socials millennial, quin paper hi juguen la moral, la pressió i també la repressió?

Fa una llarga temporada que millennials d’arreu narren les bondats de les nostra època i la glòria de la nostra joventut, de la nostra generació. Permeteu-me fer ben bé al contrari, i ser una mica hater, sense caure en tòpics farcits de hype, shippejos i crushs.

Parlem també de les parts més fosques de les xarxes, de l’aïllament en època d’hiperconnectivitat. Desconnectem de la realitat per anar a parar a una superficialitat aparent sense possibilitat de realitat íntima. La nostra quotidianitat es transforma i el sexe sembla mutar cap a un bé de consum dins d’una societat convertida en empresa.

Pot ser que el narcisisme d’una societat sigui proporcional a la buidor de la seva sexualitat?

Més enllà de les odes millennials, una realitat s’imposa a més d’una generació, l’oda al jo, jo i jo. Semblem necessitar una presència constant, un sempre voler agradar. Un narcisisme exasperant que ens fa esclaus de la nostra pròpia aparença. I va molt més enllà de likes: tenim por al rebuig, també amb la nostra sexualitat. Costa trobar una sexualitat plena quan només gaudim de quantitat, no de qualitat. Preferim acumular experiències, com més millor, més enllà de gaudir-les una a una. Que la sexualitat, no amagui la por a la soledat. Que la fermesa del voler ensenyar del nosrte dia a dia, no ens privin d’una educació afectiva sexual.

Malgrat l’actual hipersexualització del nostre entorn, quin coneixement real tenim del nostre propi cos?

Durant molts anys hem cridat per reclamar el dret al propi cos: un clam que ve de lluny per un avortament lliure i gratuït però també per la plenitud dels nostres drets sexuals i reproductius. Que val a dir, no està gens assegurat després d’una reforma del PP ara fa tres anys. Una modificació masclista i retrògrada que ataca greument els drets de la dona quan decideix que les menors de 16 i 17 necessiten l’autorització d’un tutor legal per avortar.

Res comparat, però, amb un país tan proper com és Andorra. Sovint oblidem, que les veïnes andorranes pateixen un Codi Penal que conté un títol dedicat als delictes contra la vida humana prenatal. L’article 108 d’aquest contempla que “El qui produeixi l’avortament d’una dona amb el seu consentiment ha de ser castigat amb pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària per un període fins a cinc anys” i també que “La dona que produeixi el seu avortament o consenti que una altra persona l’hi provoqui ha de ser castigada amb pena d’arrest”. Una normativa retrògrada segurament deguda a la presència de l’Església a les estructures de l’Estat.

Tornem a la pregunta, però. En aquest món hipersexualitzat, com ens coneixem realment? Ens mostrem constantment a les xarxes, explotem la nostra imatge per explicar-nos, ens agrada ser vistes i mirats, acceptats sota un mar de likes. Sembla, doncs, que la nostra sexualitat l’estiguem creant de fora cap endins, des d’una construcció social i comunitària, des d’un lloc que no és íntim, des d’un aparador, des d’un escenari on tots els focus ens il·luminen incessantment.

Aquest contrast entre l’exposició i la intimitat a vegades pot resultar difícil de pair. L’hipersexualització pot ser, al cap i a la fi, la repressió sexual des de l’exterior.

L’objectiu manifest després de tantes preguntes és gaudir d’una sexualitat real, sense aparences, sense —com diu l’autora de Falos y Falacias— sigui un (auto)engany, sense ser un reflex d’aquell aspectes que ens costen afrontar de cara. Potser ja és hora de manifestar-nos tendresa a nosaltres mateixes?