Ens citem al Tribut – El Petit Celler, a uns cent metres de Catalunya Ràdio. L’Empar sovinteja aquest local abans de començar la jornada laboral. És el típic espai que et recorda que a la cartera només portes un bitllet de vint euros, però que amb bon gust te’l gastaràs per fer veure, durant una estona, que ets de l’Upper Diagonal.
Arriba, ens mira, i passa de llarg. La Marina Bou, la fotoperiodista, i jo ens mirem. “Potser ha d’anar al lavabo”. Hi va. Surt, ens saluda i passa de llarg. “On va?”. S’asseu a un tamboret de la barra. Es demana una copa de vi. Amb en Joan, un company de Catalunya Ràdio, ampliem la panoràmica de mirades de sorpresa. “Vaig a saludar-la”.
L’escena que es produeix és ben curiosa, en Joan s’hi acosta amb certa cautela i la saluda amb un “Empar”. Ella es gira, el saluda amb sorpresa i alegria però amb un punt de precaució. “Soc en Joan, de Catalunya Ràdio, allà són els companys que t’entrevisten per Revista Mirall”. L’Empar es gira, deixa anar un “ai! Sí, sí!!. Ve amb la seva copa de vi blanc i ens explica que no és que hagi protagonitzat l’escena d’una prepotent que no saluda, sinó que pateix prosopagnòsia, un trastorn que malmet la capacitat per reconèixer les cares fora d’un entorn concret.
Passa amb tothom, éssers estimats també?
Amb els estimats a vegades, amb familiars també. Em trobo que a vegades m’abraço amb persones equivocades. Al principi dissimulava, recordo un Sant Jordi que estava signant llibres i, de cop i volta, ve algú que em diu “hola!” amb molt entusiasme. Jo em quedo que no sé si la conec o no. Aleshores em pregunta,”escolta, què fa en tal” i dius… “Hòstia, ens coneixem segur”. A l’hora de signar, per no posar el nom i equivocar-me poso: “Per les moltes copes que ens prendrem”.
I quan vas a buscar la filla?
Els pares els reconec allà, però al supermercat no. Cada dia parlem, però si ens trobem fora trigo uns segons, uns set, que acostumen a ser letals. Un dia a la ràdio va venir en Puigdemont. Jo arribo i veig un tio que em mira, em somriu i penso, “ostres aquest tio… Déu ser un tècnic de la ràdio”. Vaig cap allà i li faig “eeeh!” i li pessigo el cul. Es comencen a girar els guàrdies, i ell també, i clar, en aquell moment veig que és en Carles Puigdemont i penso, com dissimulo? I vaig fer el pitjor que podia fer, vaig començar a tocar els cul de tots els altres (riu). Després al lavabo, mentre l’entrevistava la Terribas, estava partint-me el cul a la tassa
M’agrada imaginar el moment on el teu cervell relaciona l’individu amb el president i diu… “Toca culs, Empar, toca’ls i soluciona el merder”.
Hi ha un moment on se’m nota que sé qui és, perquè faig un salt d’alegria! Un dia estava al bar del Bassas prenent-me una copa de cava i entra una senyora: “Hola, què tal? Em prendré el mateix que tu”. Ah, molt bé. Vam començar a xerrar i tota l’estona parlava d’en Carles. Al final em diu: “Mira, pago jo que l’últim cop vas pagar tu”. No sé qui era.
Un dia entra al bar i digues en veu alta: “Algú em deu una copa i vull saber qui és! D’aquí no surt ningú fins que surti la persona”.
(Riu) Hòstia…
Has provat el Gin-Cola?
No, però deu estar bé. Mira, hi ha una copa que és molt bona, que és el Long Island Iced Tea i són els quatre destil·lats. És una copa que va sorgir durant la llei seca, no hi havia alcohol bo i ho posaven tot junt. Porta ron, tequila, vodka i ginebra. Com l’aspecte que donava era de te, deien que era te gelat, però s’estaven fotent un pelotazo. Ben fet és maco, però és pelotazo. Quan el demanes el cambrer t’ha de fer una broma que és que et diu, “vol alguna altra còctel, senyor?” i tu has de dir, “no, no m’agrada barrejar”.
Quina llei més estúpida, no?
Com la d’ara amb la droga, nosaltres veurem la legalització de la marihuana. L’ésser humà ha de ser lliure. Tinc una filla de deu anys i a vegades penso quan arribi a l’edat on pot ser divertit drogar-se, què li diré? No he estat un bon exemple, però justament per això que em veu gaudir d’aquesta meravella (copa de vi blanc) i em pregunta si ho pot tastar, només li deixo mullar els llavis. Un dia, quan sigui gran obrirem una ampolla. Espero que això faci que ella begui bé, que sigui maco, en un got bonic i fotre-se’n tres en lloc de cinc.
Jo puc aspirar que quan consumeixi ho faci tard, millor als 25 que als 16, a què no vulgui drogues més dures i el triple d’emocionants. En això, per exemple, tenim els anuncis institucionals contra la droga que… Fan riure. Què és millor? Que la Generalitat et digui que les drogues són dolentes o que ho faci Lou Reed? A la meva filla li dic, “nena, pensa que t’ho diu Lou Reed, jo et dic que no mola”.
El que puc aspirar a fer amb la meva filla és que amb els meus amics que encara estan vius i que encara es droguen dir, mira, mira quina desferra. Ensenyar-li que la mesura és meravellosa. Sentir aquest plaer.
Com ara que és la desconnexió abans d’entrar a la feina
És molt bonic. És tan bo.
Les entrevistes amb tu veig que van soles, perquè la primera pregunta per trencar el gel era sobre el gin-cola i ha desglaçat tot.
Ai, sí, el gin-cola!
No sé com referir-me a tu, si com a columnista, periodista…
Els americans amb això no tenen cap problema, diuen escriptor. Perquè escrius, i per cada peça ho fas d’una manera diferent. L’estil canvia si és un llibre, un article o un reportatge.
(Sona una cançó de David Bowie)
Ostres! Quin fil musical més bo! Recordo el dia que es va morir, vaig encendre la ràdio i vaig sentir la seva música. Vaig dir, “merda, si la posen vol dir que ha mort”. Entre els amics ens anàvem dient, “hosti, ha mort!” i, de cop i volta, el seu últim disc tenia sentit. Era un epitafi. No ho havíem entès d’aquesta manera. Vam decidir fer-li un homenatge a Razzmataz, en una setmana ja ho teníem muntat! I mira, ja ho hem fet tres anys.
Qui sembla que també escriu un epitafi és la política catalana, tu vas estar a punt de formar part de la llista de Junts pel Sí.
Sí! Però em va semblar que seria més útil a la ràdio i a la televisió. Soc molt ingènua, si fa un any em diuen que hi hauria gent a la presó, què fas? Potser hauria pensat molt diferent. No m’ho esperava, tot i que ara tothom diu que s’ho esperava. Em sembla horrorós que siguin a la presó, em fa patir molt aquesta gent empresonada i que és a l’exili. No puc suportar pensar amb tot el que s’estan perdent amb els seus fills.
No sé què hauria fet, potser els hi hauria dit, “tios, tios, tios no ho feu, no ho feu, no ho feu”.
Sí?
Jo no estic disposada a anar a la presó per a res. No estic disposada a perdre’m la vida per a res. Ni a la violència. Vull pau, fraternitat i amor mundial.
Però, si davant teu tens a gent que està disposada a tancar-te només per les teves idees, això no t’autocensura per defensar-les?
És una bona pregunta, però la meva resposta està condicionada pel que ens separa a tu i a mi. I és que jo tinc una filla i soc vulnerable i covarda. Si amenacem la meva filla s’ha acabat el rollo, no puc imaginar-me la vida separada d’ella.
Potser el millor és que la gent que ocupa els càrrecs de les direccions polítiques sigui gent…
Els herois, com el Che Guevara, no tenen lligams. Penso que els dos fills de Junqueras no es mereixen això.
O el de Cuixart, tan petit.
És molt bèstia, és quan comencen a créixer quatre pels, alguna dent… Sé que això tu no ho pots entendre, i és normal i sa.
Però ho puc comprendre.
Sí.
Jo vaig perdre mon pare molt aviat i sé què significa una gran pèrdua.
Perdre un pare és molt bèstia, això no ho sap qui ho ha perdut. Uf, m’ho imagino molt. A quina edat?
Els 14, mon germà en tenia 9.
En el meu cas va ser ma mare, ja més gran, major d’edat. Et diuen que amb el temps tot passa, però l’any següent és encara pitjor perquè hi ha un punt al principi de droga, atonyiment. Primer deia, “seguiré fent el que estic fent”. Una idea que no s’entén. Tu què vas fer?
La meva reacció fou, els dies de la vetlla i l’enterrament, jugar al joc de l’ordinador que havia estat jugant des de feia temps.
Sí, jo també feia coses d’aquestes de vida quotidiana… I després, al cap d’unes hores, començar a plorar.
Això que el temps ho cura tot sempre he pensat que, més que curar, el que fa és que et permet anar oblidant la sensació de dolor.
Al final, al final! Però el primer, segon, tercer any… I el dia, aquell dia sempre és el dia. La cara ja no la recordes…
Tens les fotos, els vídeos. A casa a vegades les posem quan hi som tots i ho recordem amb molta enyorança.
Em fa molta pena.
No! Al contrari, ja ho hem superat. Ho veiem i diem, “què bo era”. Veus la data del dia de la gravació i fas el compte enrere.
És la mentalitat de viure la vida, tot es pot acabar així que gaudim.
Exacte. I, en el meu cas, tinc la barrera dels 45 anys del meu pare com un repte.
Doncs jo aquesta ja l’he passat, quan vas al metge i et pregunten… “I de què va morir la teva mare?”, ho dius i veus que van anotant i fan un “ah, de què? Ah”.
Hom ha de ser lliure, no lligar-se, fugir de les persones tòxiques, tenir parella sense que això sigui sinònim de fondre’s en una sola persona sinó mantenint les llibertats individuals. Vols i vull sortir de festa per separat? Endavant. Tu els teus amics, jo els meus? I tant. Viure, coi.
Clar que sí, clar que sí! El món de la nit és molt divertit, tot i que arribarà un moment on el teu cos voldrà anar a dormir d’hora i aixecar-se aviat. El meu cos m’ho demana, i ho has de deixar tot.
Hi ha qüestions que es prenen molt a la valenta. Com reps, per exemple, polèmiques com la d’aquell article on t’acusaven de comparar la situació dels catalans amb la dels homosexuals al Marroc, la Constitució…
Soc gay friendly, jo homòfoba? Per déu! El de la Constitució és un acudit gràfic pel fet que el Tribunal Constitucional es peta la llei contra la pobresa energètica. No és just que hi hagi nens que no tenen llum a casa. El que passa és que tots, uns i altres, estem amb moltes ganes d’ofendre’ns. Ho estem esperant, i jo també! Esperant que el Rivera digui quelcom per ofendre’m. I em sap greu que no podem ser més oberts de ment. És tan fàcil com dir, és la teva veritat.
Això també passa dins l’espai, per exemple, feminista?
Vaig fer vaga el 8-M, i crec que és una vaga poc concreta. Que queda super bé i la faig, però la faig perquè Arrimadas i la Cayetana Álvarez de Toledo diuen que no s’ha de fer i, per tant, si elles diuen això vol dir que és bona. I em descollona que la reina Leticia digui que s’ha buidat l’agenda quan treballa en una empresa on els tios, pel fet de ser tios, guanyen més!
Però també retrec a les meves companyes feministes, que entenc que són republicanes, que després diguin que aquests (els reis) ens cauen bé. No em sembla correcte. Parlem de coses concretes, hi ha d’haver paritat? Sí, però també hem de tenir en compte tot ens altres col·lectius com el LGTBI, l’afroamericà…
Una feminista em pot retreure que si dius que vols dones també hi ha aquests col·lectius, d’acord, però m’agrada que hi hagi una musulmana al parlament, que el trans sigui visible pel món que jo vull per la meva filla. Un món que, per cert, ja està canviant.
En quin moment creus que es dona aquest trencament conservador en els pares?
A l’escola ens veiem pares que anem a córrer plegats, un és de ciutadans, una noia suïssa, un noi de Miami, gent molt diversa. Podem parlar, ens expliquem les coses. Aquest pare de Ciutadans podria demanar l’escola en castellà, però ens entenem i no ho fa.
La idea de l’escola cohesiona molt la societat, al voltant d’ella es fa tot. Ell va anar a la mani defensant els presos polítics, i l’1-O va votar ‘No’ amb la seva mare.
Un repte.
Catalunya és un país petit, tinc ganes d’aprendre moltes coses, sopar amb gent que no conegui de res per saber coses. Preguntar el que vulguis. Estar una hora parlant amb desconeguts.