Vicent Baydal: “El valencianisme ha de servir als valencians per viure millor”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Vicent Baydal (València, 1979) és un historiador, divulgador i editor valencià. Actualment és professor d’Història del Dret a la Universitat Jaume I. Ha publicat diversos llibres que investiguen històricament el naixement i la formació de la identitat valenciana, com ara Els valencians, des de quan som valencians? o Del Sènia al Segura. Breu història dels valencians. Conversem amb ell al nostre Mirall sobre la identitat del poble valencià. 

Què ens fa valencians?

Ens fa valencians la història. No només als valencians, sinó que a tots els pobles, però el cas dels valencians és molt clar perquè som dels pocs pobles en el món que tenim una data de naixement. Abans de l’arribada de Jaume I existia la ciutat de València, però no tenim cap constància que més enllà de la ciutat hi haguera una identitat valenciana (cap musulmà  de Xàtiva o de Sagunt es considerava valencià). En canvi, a partir de Jaume I, com vaig estudiar als Els valencians, des de quan som valencians?, comença a formar-se una identitat. Ho fa a partir d’una qüestió politicoinstitucional: en el moment en què hi ha un Regne, unes Corts, uns Furs i uns interessos que defensar, la gent comença a sentir-se identificada amb eixe territori.  En 1707 tot això desapareix però la identitat col·lectiva ja s’ha format. Tot i això, recula moltíssim.

Als segles XVIII i XIX la identitat es refugia en qüestions culturals. La societat valenciana, històricament, ha estat dividida en una part valencianoparlant i una castellanoparlant. La part castellanoparlant, un 10-15% de la població, en desaparèixer les institucions i com parla en castellà, perd en part eixa identitat. Per això actualment hi ha molta més identitat valenciana en les parts valencianoparlants, ja que hi ha un fet diferencial cultural respecte Castella, que és el grup majoritari. Això és el que ha fet mantenir la identitat valenciana.

Llavors, qui som els valencians? 

Els valencians som els qui mantenim una memòria o una consciència de ser valencians. Ser valencians no és només un element històric sinó que també per a molta gent és un element cultural, com el fet de parlar valencià. La llengua no és un element comú per a tots els valencians, però és molt important perquè ens fa diferents del grup majoritari castellà i ens agermana amb altres pobles com el català i balear. També tenim altres moltes qüestions particulars que ens han modelat, com les qüestions gastronòmiques, musicals, etc. que han construït una cultura que ha anat formant-se a capes successives. Moltes de les coses que considerem valencianes, tal i com explique al llibre Del Sènia al Segura. Breu història dels valencians, com la paella, les fallles, les fogueres, la dolçaina i el tabalet o coses tan banals com els cacaus i els tramussos, també són productes històrics i són del segle XVIII, precisament del moment en què perdem les institucions. Al llarg de la història van afegint-se capes que ens diferencien d’altres pobles i que són les que generen una identitat col·lectiva.

A vegades fa la sensació que el valencianisme passa per folkloritzar-ho tot sense anar més enllà.

- Publicitat -

Hem de pensar què volem fer amb la identitat. Per què ens serveix? Les identitats també són utilitàries: un sentiment de solidaritat col·lectiva està fet per a ajudar-se els uns amb els altres. ¿Volem simplement sentir-nos un poc diferents perquè mengem paella i ens vestim de falleres i llauradores o volem que eixa identitat ens servisca per a viure millor col·lectivament? Crec que des d’una perspectiva del valencianisme progressista s’ha d’apostar per això. I també des del valencianisme  conservador o de centre-dreta es pot fer, com han fet catalans i bascos. El valencianisme no només ha de projectar la cultura pròpia cap al futur, s’ha de projectar com un propòsit global que servisca als valencians per a viure millor. D’una altra manera és quan el nacionalisme no té sentit i cau en el folklorisme estèril.

Vicent Baydal conversa amb Mirall a Castelló / Foto: Alba Juan

Per què passa això? Com s’ha configurat el moviment valencianista al llarg dels anys?

Ho hem d’entendre com un procés històric. Entre 1238 i 1707 s’ha format una identitat valenciana. Al segle XVIII apareixen una sèrie d’institucions públiques i l’opinió pública. Quan això passa a Espanya, la identitat valenciana ha reculat moltíssim. A segle XIX la identitat valenciana és molt feble, entre els governants i les elits no té cap importància, volen construir un Estat Espanyol sobre una base castellana. Això crea dissonàncies: tens un poble valencià que té una identitat valenciana i vol construir el seu propi camí. És per això que naix el valencianisme. El nacionalisme valencià comença a pensar-se al 1907-1910 i comença a tindre representació política als anys 30. El Franquisme ho arrassa tot. Tot eixe procés comença de nou als anys 60 amb Joan Fuster, amb una perspectiva absolutament d’esquerres. El valenciansme hegemònic anterior era estrictament valencianista. Un canvi important en aquest moment és que és pancatalanista i d’esquerres. Per tant, el valencianisme ve dels anys 60 i d’uns cercles molt reduïts, és a dir, és molt recent en la història. La proposta de Fuster jo crec que no encaixava en la realitat valenciana. El fusterianisme va tindre molts detractors perquè no estava ben enfocat des d’un punt de vista histórico-polític (Jaume Vicens Vives, gran impulsor del catalanisme, escriu a les cartes per a Fuster que no es pot carregar 5 segles d’història com si res).

El valencianisme no és hegemònic ni molt menys, però ha crescut moltíssim durant el segle XX. Carles Salvador va fundar fa 100 anys la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes Valencians, de tant pocs que n’hi havia. Ara té representació política a la Generalitat, a Madrid, a Brusel·les i té moltes alcaldies. Però és un valencianisme amb pors, en part per la seua pròpia feblesa, perquè sap que no és hegemònic.

Ara venen temps difícils, no només per al valencianisme, sinó per a tots els moviments nacionalistes alternatius al nacionalisme espanyol. Ha de ser ferm i, fins i tot, crèixer. Jo crec que seria positiu que aparegueren opcions valencianistes de dretes i que no fora exclusivament progressista, com ha estat el valencianisme fruit dels anys 60. És important que existisca el moviment valencianista per les dues bandes.

El valencianisme ha d’integrar els territoris castellanoparlants? Les tesis de Fuster, d’on beu el nacionalisme actual, els ignoraven.

Jo crec que sí, evidentment. La identitat històrica valenciana aplegava a tots els valencians. No pense que els haja d’integrar, sempre han format part. A banda, a les comarques històriques valencianoparlants actualment hi ha una majoria de ciutadans castellanoparlants. Per tant, clar que el valencianisme s’ha de pensar en clau de tots, perquè va dirigit a tota aquella gent que viu al territori valencià i que vol un futur col·lectiu per a eixa comunitat de gent. Tot i això, sense renunciar a un dels elements claus de la nostra identitat: parlar valencià. Crec que es pot conjugar tot sense cap problema.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca