Un dia abans que l’Estat s’endugués a Madrid els presos i preses polítics, amb la col·laboració dels Mossos d’Esquadra, l’entitat España Global, creada ad hoc per fer propaganda d’Espanya al món, publicava a Twitter un vídeo amb el hashtag #ThisIsTheRealSpain.
Només un estat en descomposició pot fer un exercici de propaganda tan barroer per netejar la seva imatge davant l’imminent inici dels judicis. I només un país sense rebel·lia pot desaprofitar aquesta debilitat per no conquerir els reptes polítics que es proposa.
L’independentisme polític ha estabornit la mobilització popular com a eina/mesura de pressió per guanyar batalles polítiques nacionals i socials. Desaprofitats els fets de setembre i octubre del 2017, el lideratge polític republicà ha anat a la deriva en consonància amb l’estigmatització -interessada i calculada- contra uns espais de l’independentisme que clamen per no fer un pas enrere.
El punt i a part
Com tot a la vida, hi ha un moment de trencament. Un punt d’inflexió que justifica el context actual, i aquest és el 21 de desembre del 2018. El dia del primer aniversari de les eleccions imposades pel 155, i que foren guanyades per l’expressió més reivindicativa del republicanisme que es negava a renunciar al somni d’esdevenir un nou Estat, es produeix un trencament popular -d’arrel juvenil- amb les elits republicanes arran de les concentracions contra el Consejo de Ministros a Barcelona.
L’efemèride de l’1 d’octubre, que va començar amb el suport del president de la Generalitat als Comitès de Defensa de la República, “empenyeu”, va acabar amb una oda d’estigmatització contra els manifestants que aquell vespre varen actuar, sobretot, a Barcelona i Girona. Reprimits pels Mossos, insultats pel fet d’anar encaputxats, el resultat de la jornada fou d’un desconcert notable. Per què el cap de l’executiu clama a empènyer mentre el seu cap d’Interior envia la policia? Com pot el moviment republicà estigmatitzar el fet d’anar encaputxat quan la repressió judicial és tan evident amb els exemples de la Tamara i l’Adrià Carrasco?
El 21-D arrossegava aquest desgast, aquesta injustificable -vistos els precedents- postura contrària als qui s’autoprotegeixen de les càmeres d’identificació facial. La jornada, tots la coneixem. Més càrregues policials, poca pressió popular i pírrica concentració als Jardinets de Gràcia en una marxa convocada per totes les entitats i organitzacions independentistes.
El punt i a part arran del 21-D és mot visible en els CDR, sobretot amb els entorns més joves amb els quals converso. La sensació és d’impotència i de dol. Alguns, que varen sortir en imatges dels mitjans, foren assenyalats pels mateixos independentistes a les xarxes socials com a “infiltrats” o “feixistes encaputxats”. Prou. “Estem fins als collons”, clamen. Aquell vespre els xats de Telegram i Signal estaven molt calents. Una opinió que es repeteix, s’ha acabat això de sortir al carrer per ser identificats per la policia o per ser titllats d’enemics. “Quan arribi l’hora, tornarem”.
Pocs indicis d’unitat
Columnistes que es refereixen a uns sectors de l’independentisme com un “càncer”. Polítics que alliçonen sobre com ha d’anar vestit un manifestant. Líders que empenyen per provocar reculades. El panorama resultant és la imatge del trasllat dels presos i les preses polítics, de dia, amb la presència residual de polítics i manifestats. Amb convocatòries que no són multitudinàries i organitzacions que manquen de força per organitzar accions contundents.
La mobilització popular, com a carta i mesura de pressió, avui dia, està tocada de mort i només pot aixecar-se, segons apunten les primeres espases republicanes, amb la sentència dels judicis. Vivim una lenta i llarga agonia que comença el mateix 3 d’octubre del 2017 quan un país en moviment va sortir al carrer per ser interpel·lats per la història, per escriure-la. La mala gestió, manca de preparació o el vertigen del salt, han estampat la famosa finestra d’oportunitat contra el mur de formigó més dur.
Recordo una conversa amb una figura destacada d’Òmnium sobre quina seria la línia d’acció que tindria el moviment independentista al carrer. La frase fou, “hem de plantejar les mobilitzacions sota la pregunta de si ens apropa, o no, a la República”. Des d’aquest punt de vista, no tenien cap sentit les manifestacions de l’1-O ni el 21-D. De fet, si amplies el pla, cap de les concentracions ni actes que s’han fet aquest darrer any han esdevingut un pas endavant, sinó una mena d’acció per ancorar-se encara més en el petit marc de la presó i l’exili.
S’apel·la molt al 3 d’octubre, i s’equipara el seu èxit a l’eixamplament de base. No és així. La mateixa jornada d’aquell dia n’és testimoni que, per ser més, cal anar a una i tenir la iniciativa. El moment actual es resigna a la reacció popular com qui espera un gol al minut 90, a oferir un espectacle lamentable de batusses públiques entre les primeres línies, amb articulistes a sou que fan més amples les fractures, sense lideratge social i amb entitats que en lloc de cohesionar el moviment de base el redireccionen a accions folklòriques per a l’autosatisfacció.
Reagrupar-se, concretar objectius amb petites victòries
És un clàssic, en períodes electorals, que els partits preparin dins els dies de campanya un o dos actes d’autoconsum exagerat. Aquest exercici, que a primera vista pot sembla poc productiu per arribar a nous espais, serveix per reforçar les bases a seguir empenyent en una direcció.
Els mesos que els presos i preses polítics han estat a Catalunya han estat molt desaprofitats per les entitats independentistes, que han focalitzat les seves accions a expressions bàsicament testimonials com fer calçotades, campionats de volei i/o trobades de gegants. Són plantejaments que, lluny de menystenir-los, és ben cert que tenen un públic objectiu molt concret.
Lluny de poder crear una nova atmosfera per aglutinar nous esforços, la sensació que ha quedat d’aquesta etapa és d’una mena de pelegrinatge que no supera la frontera de l’autoconvenciment que s’està avançant cap a l’alliberament dels presos i preses, el retorn dels exiliats i cap a la República. La realitat, però, és que divendres passat l’Estat es va endur els presos i preses amb la mateixa tranquil·litat que els va tancar. Fou una nova imatge de poder sense oposició, una fotografia lleial de la manca de capacitat real de l’independentisme per intimidar un Estat que se sent impune. Per això el 21 de desembre Pedro Sánchez es passeja per Barcelona davant dels manifestants i la Guardia Civil surt, xino-xano, cap a Madrid des de la presó de Lledoners.
Els judicis són una oportunitat per reagrupar-se i preparar objectius que donin petites victòries que superin la simbologia. És hora de superar la dinàmica de la convocatòria als Jardinets de Gràcia que llegeix un manifest i tanca files cap a casa. Perquè tan cert és que l’independentisme no ha guanyat, com també que no ha perdut. Però per guanyar, que aquest és l’objectiu final, cal anar esperonant les bases i fer visible la victòria. El 3 d’octubre del 2017 l’independentisme va desbordar els carrers perquè la República era a tocar, perquè venia d’accions com les d’empaperar, les paperetes, concentrar-se al Departament d’Economia, d’organitzar-se per fer possible el referèndum. Era un país rebel, amb caràcter guanyador. És impossible recuperar aquest esperit sense unes institucions i unes organitzacions que facin dissipar una llum de victòria dins la intensa foscor que envolta el republicanisme des de l’octubre del 2017. Si l’independentisme polític vol que el país es paralitzi amb les sentències, caldrà donar la sensació -com a mínim-, que hi ha quelcom més que una declaració institucional. Les cartes són clares, fer efectiva la Declaració d’Independència o restituir la presidència de Puigdemont per, posteriorment, proclamar la República.