Només depén de nosaltres

Peça escrita per Francesc Viadel —a petició de la Plataforma per la Llengua País Valencià— amb l’objectiu de reflexionar sobre la situació sociolingüística de la realitat valenciana actual, especialment pel que fa a l’escola valenciana. Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia, professor de Periodisme a la Universitat de Blanquerna (URL) i autor del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme.

L’any 1972 vaig anar per primera vegada a l’escola, una de religiosos, de les de “pago”,
tal com solia referir-s’hi la gent més humil amb un deix de solemnitat. Voldria assenyalar
que la meua escola era la de més prestigi de totes les del poble. Un poble mitjà,
eminentment agrícola, conservador des d’abans de la guerra i tot, on entre les classes
populars el coneixement, és a dir, allò que en deien saber de lletra i números, es valorava en gran manera perquè representava una oportunitat d’or, potser l’única, per a deslliurar-
se de les servituds del jornaler del camp, on s’ocupava una gran part de la població.

-Publicitat -    

A principis dels anys setanta, amb l’escola pública condemnada a la inanició, els col·legis
religiosos no tenien competència a l’hora de captar els fills de la majoria de les famílies.
Així ho havia disposat el règim franquista en el context d’una Espanya on l’església tenia
un poder enorme i on ser analfabet no era cap raresa.

En el meu primer dia d’escola em faltaven encara vuit mesos per a complir els 5 anys.
Recorde vaporosament el rebombori excitat de la canalla, els plors, els crits animats de
les mares, el disciplinador dring de la campana del pati, el misteriós tabernacle de Jesús
davant de Pilat embolcallat amb un plàstic enorme, mig ocult al buit aterridor de l’escala,
la llum d’un sol tardorenc…

La primera conseqüència d’aquella entrada al món dels adults fou l’anorreament de la
meua llengua. A casa ens relacionàvem exclusivament en valencià, sense cap excepció ni
alternativa possible. El pare era jornaler i la mare mestressa de casa. No teníem televisió
i la ràdio a penes l’escoltava l’àvia durant algunes hores al dia, especialment a la vesprada,
moment en què sintonitzava el Consultorio de Elena Francis o la ràdio-novel·la Lucecita.
Diríem, doncs, que el castellà va entrar de colp a la meua vida, sense prolegòmens.

Els religiosos que feien classe a la meua escola procedien de Múrcia, de Burgos, de
Conca… I no sabien ni un borrall de valencià. Els mestres que eren fills del poble o de la
comarca tampoc no l’usaven mai a l’aula i se’l reservaven per a relacionar-se amb
nosaltres, ocasionalment, al pati o al carrer. I així va ser com sobtadament, en unes poques
hores, l’única llengua que molts coneixíem va resultar inútil per a anomenar les coses
importants, per a descriure el món, per a fer-lo comprensible… Per la influència de la
televisió fins i tot vam acabar jugant en castellà per a imitar els principals personatges de
les nostres sèries preferides o bé els de les pel·lícules que en sessió doble passaven els
diumenges a la vesprada al desballestat cinema de la parròquia. Tothom acceptava sense titubejos ni renecs aquell ordre com una cosa natural. Encara tinc amics de la meua edat
als quals resulta impossible veure una pel·lícula, llegir un llibre o parlar la llengua del
país en segons quins contextos, per exemple en la consulta d’un metge o en la finestreta
d’una administració no local.

A principis dels vuitanta, la recent estrenada Generalitat va intentar introduir
l’aprenentatge del valencià a l’escola. Allò va ser un cafarnaüm. Des de la Conselleria
d’Educació, Amparo Cabanes s’esforçava a imposar el valencià dels àgrafs impulsat per
l’anticatalanisme —que aleshores dominava el carrer a colps de bastó animat per Las
Provincias— i pels partits de la dreta. Des de Cultura, en canvi, Ciprià Císcar intentava
neutralitzar el desgavell creat per Cabanes sense poder evitar la confusió i l’enfrontament
al si de la totalitat de la comunitat educativa. Tot plegat, aquest i no cap altre era l’objectiu
del secessionisme: crispar l’ambient a fi de paralitzar qualsevol temptativa de recuperació
social de la llengua mantenint la preeminència del castellà. A la meua escola, per cert,
enmig d’aquell clima van optar per substituir l’hora de valencià per una hora
d’aprenentatge de flauta.

En el temps del batxillerat les coses no van anar millor per als qui parlàvem valencià. El
bloc reaccionari insistia a generar polèmiques estèrils al voltant de la llengua del país i
l’administració poc interessada en el seu restabliment públic no feia gaires esforços.
L’aparició dels primers mitjans de comunicació públics tampoc va fer que millorara
massa la situació. La televisió valenciana va nàixer vergonyantment bilingüe i inspirada
en un regionalisme xaró que pràcticament reservava el valencià a la representació de
l’astracanada indígena. Només la ràdio, amb molt de mèrit, va aconseguir uns nivells de
qualitat respectables. Una ràdio, cal dir, que la Generalitat amagava.

L’arribada del PP al poder el 1995 va representar un duríssim colp per a la fràgil
pervivència pública del valencià, condemnat durant la Transició a la irrellevància o bé
convertit en moneda de canvi polític. La dreta autòctona no tan sols va intentar fer-lo fora
de la vida pública sinó que va assajar també el seu empobriment o galleguització en una
maniobra ideològica consistent a anar separant-lo progressivament de l’àmbit lingüístic
del català.

Durant molt temps trobar llibres en valencià de qualitat, aconseguir ser atés en valencià
en un qualsevol establiment públic… no ha estat una tasca fàcil. Viure en valencià té un cost, certament, que fa desistir a molts de practicar allò que els sociòlegs anomenen
lleialtat lingüística.

Jo mateix al llarg de tots aquest anys m’he vist en no poques situacions incòmodes atesa
la meua obstinació a parlar en valencià en qualsevol lloc i circumstància, fent ús de la
meua llibertat com a ciutadà lliure que soc. M’han agredit verbalment i físicament, se
m’han rigut a la cara, alguns funcionaris públics han intentat humiliar-me. Com siga, i
com tantíssims altres valencians, no m’he arronsat. Renunciar a la meua llengua hauria
estat com renunciar a mi mateix, cedir davant dels que defensen un model de convivència
basat en l’autoritarisme i en l’assimilació cultural forçosa, rendir-se al disbarat de la
ignorància, a la intolerància.

El cas és que en ple segle XXI, en el context d’una Europa democràtica, les amenaces
contra la pervivència de la nostra llengua, lluny de desaparèixer, han recobrat una insòlita
força, ja que molts consideren, avui més que mai, que el català és el vehicle maligne a
través del qual es transmeten unes idees amenaçadores per a un determinat ordre que es
vol immutable. L’Estat espanyol i la majoria de la societat espanyola, malauradament,
estan molt lluny de tenir la capacitat d’assimilar sense traumes la diversitat interna de la
qual es componen. La diferència es percep sovint com un anomalia inquietant i odiosa
que no es comprén. Altrament, les lleis i les normatives a penes han representat una fràgil
despenalització dels usos de la nostra llengua que no ha ajudat, en absolut, a la seua plena
recuperació en les condicions exigibles en una democràcia. L’espanyolisme lingüístic, tal
com l’ha definit Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la
Universitat Autònoma de Madrid, és una ideologia radical excloent i impositiva d’aquells
que pensen que el castellà és una llengua superior en tots el termes al català, el gallec,
l’èuscar, l’asturià o l’aragonès. Recorda Moreno Cabrera que la imposició de la llengua
pretesament superior sobre les suposadament inferiors és per als defensors d’aquesta
ideologia un deure, ja que es fa pel bé dels que no són castellanoparlants nadius.

Admetem-ho, la salut social de la nostra llengua no és bona. Tampoc no ho és a la resta
del domini lingüístic del català. Com recordava Sanchis Guarner en l’epíleg del seu llibre
La llengua dels valencians, el narcisisme patriòtic, a més d’inelegant, és funest. Així i tot,
pensem en quin estat estaria ara el valencià si milers de ciutadans de diverses generacions
hagueren renunciat definitivament a qualsevol temptativa de recuperació. Altres llengües
han tingut pitjor sort, com el bretó, pràcticament extingit en uns pocs anys després de la
Gran Guerra. O el gaèlic, a pesar que Irlanda compta amb un estat propi des de fa quasi un segle. Per contra, fixem-nos en el cas de l’hebreu, en la ferma voluntat col·lectiva de
salvar una llengua que pràcticament havia estat esborrada junt amb la vida de milions de
persones a les cambres de gas de l’Europa sotmesa pels nazis.

Les llengües, totes, atresoren cultura, bocins del gran patrimoni de la humanitat. El
valencià, el meu català de la Ribera del Xúquer, és la llengua amb la qual em relacione
amb el món, amb la qual m’expresse, amb la qual estime, m’emocione, invente i recree
universos. Tan respectable com totes les altres llengües, el valencià és la llengua que he
triat per a viure plenament. No vull renunciar-hi perquè fer-ho seria com negar-me i alhora
negar també l’entorn social i humà en què crescut i aprés. Com a ciutadà lliure tinc tot el
dret a usar-la sense restriccions, amb igualtat de condicions respecte a qualsevol altra
llengua.

Tanmateix, després de moltes dificultats, malgrat els retrocessos, a hores d’ara gaudim
d’una bona nòmina d’escriptors i escriptores en valencià, hem recuperat els nostres
mitjans de comunicació públics, hem guanyat respecte i prestigi en molts àmbits de la
vida pública. En definitiva, no hem deixat que la nostra llengua cedira a la violència
simbòlica del supremacisme lingüístic, als seus prejudicis o al seu capteniment
assimilacionista. Com recordava a Frankfurt l’any 2007 l’escriptor Quim Monzó, “les
llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques,
però el reben ben fort”.

No deixaré de parlar, d’escriure, de viure en valencià, de defensar el meu dret i el dels
meus conciutadans a usar-lo en plenitud i llibertat, sense restriccions. Tal com reivindica
el sociòleg Josep Conill, es tracta, en definitiva, d’oposar-nos amb totes les nostres forces
als qui pretenen convertir-nos en ciutadans de segona, en estrangers a casa nostra, en
possessió d’una lengua regional, amb un estatus sui generis i un ús social ple de forats.
No em negaré tampoc el plaer d’aprendre tantes llengües com em siga possible i, a través
d’aquestes, conéixer una mica millor la humanitat en tota la seua expressivitat i vitalitat.
Només depén de mi, de nosaltres. Com constatava el 1986 el sociolingüista Lluís Vicent
Aracil en un lúcid article titulat Projecte per a una institució per a l’ús del català, “més
que no pas un monument o un espectacle natural a contemplar, el català és efectivament
un interés i una responsabilitat que ens afecten i incumbeixen directament i
específicament a nosaltres mateixos. La seua promoció a través de l’ús és una empresa
històrica conscient i activa: una cosa que existirà en la mesura en què la farem”.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca