Aquest novembre la notícia que al Canadà recomanaven anar als museus per curar malalties menors feia la volta al món. No hi ha cap acció que no pugui ser deformada en un mirall còncau. Per aquest motiu la polèmica del MACBA és sobre si s’ha d’ampliar en un espai on s’hi podria construir un centre d’atenció primària o no.
La polèmica està engreixada pel cicle electoral. Recordem que fa quatre anys de l’última gran controvèrsia del MACBA. Solucionada amb la dimissió del seu director. Ara mateixa s’han de posar tres elements sobre la taula. El conveni del MACBA amb l’Ajuntament, la situació del Raval i els autèntics usuaris del museu.
El 2013 l’Ajuntament de Barcelona va acordar ampliar el MACBA a la Capella de la Misericòrdia. Van signar un acord amb l’Ajuntament, en el qual s’explicitava que es rescindiria si no es construïa l’equipament en les següents cinc anys. És exactament el que ha passat. Les causes poden ser múltiples. Però el fet és obvi.
En segon lloc tenim la situació del Raval. Afectat per narco pisos, la pressió del turisme constant. Ni té “l’encant” del barri xinès ni és un parc temàtic. La insalubritat del districte és evident en certs carrers on a ningú li agrada entrar. Edificis com la Filmoteca, alhora que les universitats i el CCCB han intentat aportar un cert canvi. Però simplement s’ha traslladat a la gent més lluny o viuen en pitjors condicions materials per culpa de l’alça dels preus.
En tercer i últim lloc, tenim la qüestió de qui és el visitant real del museu i qui se’n beneficia. El desembre passat, el 12,1 de la població de Barcelona creia que l’accés a l’habitatge era el problema més greu de la ciutat. El 2016 el 73% dels visitants del museu tenien la seva residència fora de l’Estat. Amanda Cuesta a CAPITAL! Descrivia el procés de gentrificació que va suposar el MACBA com a museu estrella de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit la pregunta és: no poden suposar els veïns que el museu capitalitza un dels seus problemes més grans?
La polèmica sobre l’ampliació del MACBA a la Capella o la instal·lació del CAP, agafa un altre derrota ara. Cal afegir que segons l’Informe del Consell Nacional de les Arts de Catalunya la persona tipus que dóna més importància a la cultura és un home o dona de més de 65 anys amb una alta formació acadèmica i rica.
La salomònica dicotomia del MACBA: salut o cultura. És un fracàs de la democratització cultural, ja que els mateixos veïns del barri han recollit 6500 firmes per tenir un CAP i no nou museu al seu barri. Simplement no utilitzen el MACBA i l’aparell cultural que representa, però volen millorar les seves condicions de vida materials.
Les presses del pensament electoral, fan que hom se situï en un lloc o altre. No s’ha de desmerèixer aquest fet, la perícia dels candidats els hi donarà o restarà vots. I més en aquest cas, en què com hem vist la qüestió de classe és determinant per entendre els interessos dels veïns, del sector cultural i dels visitants del museu.