Gaudeix dels Gaudí, frueix de la vanitat

La primera imatge dels premis Gaudí que us heu de suposar és la del capgròs de la loteria la Grossa. La segona és la de Laia Vidal amb una dessuadora antifeixista de la casa ocupada Kasa Estudi 9. La tercera és la dels actors agafant-se les jaquetes i mòbils mútuament per desfilar a la catifa vermella. Imagineu-vos un guió escrit per Tom Wolfe amb Martin Parr com a director de fotografia. Imagineu-vos així els Premi Gaudí.

L’equip de ‘Yo la busco’

Primer acte: la descripció

La sala industrial del Palau de Congressos de Catalunya es va omplint. Homes no-gaire-ben-combinats i una mar de polítics i passavolants ocupen les taules on s’ofereix un excel·lent piscolabis. Davant la catifa vermella hi ha una franja d’un metre de gruix amb els periodistes gràfics, amb el menjar hi ha una espessor de dos metres de convidats.

Palau de Congressos de Catalunya

Les diferents personalitats del cinema català desfilen amb orgull i suposat glamur davant de la paret amb els logotips dels patrocinadors. La sala omple i una munió de polítics ocupen l’entrada. Són els nostres representants i com a gestors dels nostres impostos vénen a encomanar-se de l’aura dels actors. De les estrelles i dels famosos. En aquest sentit, hi ha qui porta el llaç groc i qui no (entre els diputats republicans és norma). Fermín Muguruza assegura que si premien el seu film denunciarà la situació dels presos i que cal unitat d’acció en el moviment republicà. Creu en els postulats d’Anna Gabriel. Roger Coma descriu Vida privada com un cop de puny. El brunzit segueix creixent.

Entre l’orgia de beguda i menjar de bona qualitat, els nostres actors i polítics, passavolants pudelen. Però la lluentor, un estil imposat des del nou món i una sala massa gran, deformen el fet exclusiu, la cosa secreta i la socialite es transforma en una cua per establir una conversa amb algú amb el que interessa parlar. Som un país petit per les coses bones i també per les dolentes.

Segon acte: els premis

Apartat del públic que està dins del teatre gaudeixo de la gala en una agradable sala de premsa ben proveïda de queviures bàsics, internet d’alta velocitat i una pantalla gegant que retransmet el que passa a la sala del costat. Tot per veure el seguit de premis, amanits per acudits més o menys dolents. Els periodistes segueixen amb monotonia la gala. Només un acudit bèstia sobre Torra i la República catalana omplen de rialles la sala. Els premis és succeïen davant d’una aparent apatia. Tothom està immers en redactar, enllaçar o corre a pujar una foto.

Només un fet surt del guió a la gala: la protesta de diferents activistes en pros del poble kurd. Contra el feixisme de l’ISIS, Erdogan i Trump. Uns activistes que exposen una realitat que no volem veure: la llibertat costa vides humanes.

Activistes pro kurds a l’escenari

Els premis en termes generals són el reflex d’un país metropolità que crea més enllà de qualsevol estereotip. Fem pel·lícules que relaten els somnis de les diferents identitats del nostre poble. Des dels pertanyents al poble rom, fins als fatxendes de més de vuit cognoms nostrats. El reflex de la nostra societat s’hi escola. S’ha premiat bon cinema, s’ha premiat també una societat que sap transformar els seus neguits en les creacions dels seus artistes.

Tercer acte: lacrimosa dies ille

Què dir doncs davant de tot plegat, d’un espectacle que imita uns premis de Califòrnia. D’un show que vol reivindicar, ser glamurós, alhora que generar les suficients fotografies per a poder viure durant un temps? Fora de la vanitat, de l’augment d’ego i de celebrar el cinema. Què podem dir que són els premis Gaudí? Si ve és cert que donen valor a una indústria, l’espectacle ha de tenir un interès intrínsec. Hom ha de voler fer cua davant d’un lloc, el teatre ha de tenir encant. Hi ha d’haver persones i històries que els periodistes vulguem desemmascarar. Les pel·lícules les ha d’haver vist algú abans del premi i els crítics n’han de fer diatribes. Ha de ser una qüestió de vida o mort per la vanitat ser a la passarel·la. Els premis han de ser l’avantguarda de la socialite.

La premsa estarà més o menys d’acord amb els resultats. El públic s’haurà enganyat amb el glamur de la sala. Però només haurà guanyat la vanitat dels assistents i el dia s’acabarà sense un bon judici al cinema. El resultat dels premis no portarà més persones a les sales, o a més visualitzacions a Netflix. TV3 en parlarà, potser també Betevé. Hi haurà reconeixements. Però serà entre els mateixos participants. Tota l’estructura sembla enfocada a això. Tot l’esforç haurà servit per a fer una immensa propaganda del cinema. Però poca gent el veurà. Fins que no puguem resoldre tots aquests problemes, la nostra vanitat s’engreixarà any a any, però cada gala dels Gaudí serà un lacrimosa dies ille.

5,235FansM'agrada
907SeguidorsSeguir
15,425SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca