Els judicis de la infàmia

La setmana passada, i organitzat per Òmnium de l’Alt Empordà, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un sopar-tertúlia amb en Josep Lluís Carod Rovira com a convidat d’honor. L’exvicepresident, avui retirat de la política i sense militància en cap partit, preserva el seu tarannà d’home brillant, culte i extraordinàriament intel·ligent, virtuts que tendeixen a rebaixar l’esperança de vida política en el món institucional. També preserva aquell aire irònic i provocador que sedueix auditoris i destil·la un carisma paradoxal en un home que s’intueix tímid.

Ara bé, una de les seves principals qualitats resideix en el fi olfacte polític i en una destacada capacitat d’anàlisi de la situació. I precisament, la seva desvinculació de la política activa permet dir veritats per damunt les seves possibilitats. En un moment de desconcert general entre algunes desenes d’independentistes i republicans de tota la vida i mitjana edat, va anar deixant unes quantes obvietats, que de tan evidents, podien resultar tan frapants com balsàmiques. Recomanava no deixar-se portar per sentiments negatius de desconcert o ressentiment, evitar baralles internes i atacs als companys de viatge o als espais fronteres (emfatitzant molt en el cas dels Comuns). També proposava anar preparant nous lideratges –en una època en què els líders resultaven bells i efímers com les papallones- i anar bastint unitat estratègica. I, això no ho va dir directament, encara que es podria interpretar: potser cal menys folklore i més determinació. Menys castells a Lledoners i més col·lapse general del país per assegurar ingovernabilitat i desobediència a un estat tòxic. Tenint en compte que els consells provenen d’algú que va caminar la llarga travessa del desert de l’independentisme des de finals del franquisme fins al peu de les muralles de Jericó en l’actualitat, és difícil no respectar la seva autoritat.

En una data indeterminada, encara que pròxima, començaran els judicis als presos independentistes. Bé, qualificar-los de judicis, tenint en compte com s’ha administrat aquest procés inquisitorial és excessiu. Amb propietat, hauríem de dir-los “autos de fe” o akelarres del nacionalisme espanyol retransmesos en directe, amb VOX com a estrella invitada. Veient com els poders de l’estat, precisament aquells com les forces armades, la judicatura, la monarquia, la llotja del Bernabéu o els mitjans de comunicació són amarats de franquisme, és obvi que les sentències ja estan redactades amb molta antelació. A més, cal tenir en consideració que precisament els poders de l’estat, contràriament al que molts ingenus podrien pensar, estan actuant al marge del govern, al qual precisament busquen desacreditar a còpia d’unilateralitat ultra. La involució hispànica precisament consisteix en el fet que el búnker ha recuperat el control de les institucions a costa de les institucions. Qualsevol excusa és bona per posar en evidència el PSOE o la democràcia, i disposar d’ostatges és una manera d’expressar el poder i la impunitat de què gaudeixen les antigues famílies franquistes.

Per tant, a partir d’aquesta certesa, permetre que s’emportin els presos polítics al suprem és un acte de prevaricació moral per part d’una Generalitat que no sembla capaç d’actuar amb la necessària determinació. En certa mesura, la Generalitat, com el mateix govern espanyol, tampoc no mana, no sembla tenir massa cap control sobre la situació, i els seus esforços són més retòrics que reals. Potser no els hem de culpar, tenint en compte que el cop d’estat ja s’ha produït i que escamots feixistes que niaven a les clavegueres són els qui estan prenent les decisions, com demostra la impunitat de policies que detenen alcaldes i periodistes sense mandat judicial i jutges nomenats expressament per impedir la investigació sobre els atacs feixistes o la desorbitada repressió de l’1-O. La Generalitat no controla res encara que no té el valor de reconèixer-ho.

Els moments en què les institucions són disfuncionals representen, a la pràctica, un buit de poder. I aquests moments són perillosos, perquè fa aquestes institucions vulnerables als cops de força, a les conspiracions des de les ombres, encara que ofereixen oportunitats a les ànsies revolucionàries. De fet, el doble biaix que s’ha fet servir a l’hora de no controlar els incidents de la recent vaga del taxi, amb el contrast d’una desproporcionada i sistemàtica repressió contra els CDRs o la dissidència independentista mostra precisament aquesta fragilitat. Aquest plantejament, que en bona mesura també pot recordar a momentums com ara el lapse de desconcert entre febrer i octubre de 1917 en una Rússia en descomposició o la convulsa independència irlandesa entre 1916-1923, també ens parla d’oportunitats.

Confiar que els judicis canviaran les coses per se resulta d’una ingenuïtat suïcida. En situacions com les actuals, prendre la iniciativa amb una actitud de determinació (i sentit estratègic) resulta crucial. Si no funciona la Generalitat, i el govern a l’exili és massa llunyà per tenir un mínim d’influència, s’entén que el govern efectiu ha de provenir de la mobilització massiva, ambiciosa i a fons. I això vol dir prendre decisions incòmodes, com ara establir pròpies forces de defensa territorial que, de manera pacífica, encara que coordinada i estratègica, puguin prendre el control del territori, que es publiquin, sigui de la manera que sigui, les diferents lleis de transitorietat, i que s’estableixin tribunals populars que precisament anul·lin la repressió disfressada d’intervencions judicials. No podem permetre que enviïn els presos a Madrid. L’únic lloc on els hem d’enviar és a casa seva, vulguin o no. La millor manera de gestionar els judicis de la infàmia és impedir-los. La millor manera d’impedir la injustícia és mobilitzar-nos a fons en contra seva, “aquí i en la Xina popular”, com afirmava Carod Rovira.

L’experiència demostra que cedir no alleuja la repressió, que Rosa Parks no ha d’aixecar-se del seient, que tota negociació és fruit d’una situació de força. I que els castells davant de Lledoners no semblen resultar eficaços, mentre que les mobilitzacions massives i l’exhibició del control del territori, com demostren els simpàtics taxistes, sí.

5,235FansM'agrada
907SeguidorsSeguir
15,425SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca