Quedem a València amb el periodista Eugenio Viñas per parlar sobre el seu podcast documental ‘València Destroy’, que es pot escoltar a Podium Podcast a aquest enllaç. El podcast, que ja ha sobrepassat l’any d’edat, tracta de contar la vertadera història de la mal anomenada “Ruta del Bacalao” valenciana a la gent de tot l’Estat espanyol, això sí, des del País Valencià i amb desenes de testimonis dels seus principals protagonistes. Exactament igual que ocorre amb temes tan recurrents com la Transició o les tradicions valencianes, el relat oficial reproduït des de Madrid va distorsionar la realitat d’allò que es va viure a València a partir de l’any 1978. Amb En Éxtasis de Joan Manuel Oleaque s’obren tots els camins que van portar fins aquest podcast amb tant d’èxit.
Acompanyat a aquesta aventura d’una robot molt especial anomenada Ada (acrònim d’Artificial Drive Assistant amb la veu d’Ana Uslé) i d’un magnífic equip que conformen, entre d’altres, Alfonso Latorre, José Luis Sastre, la productora Sara Mansanet o l’il·lustrador Aarón Feliu, Eugenio ens condueix per un camí auditiu de més de 5 hores al llarg de 10 capítols amb un ritme trepidant —sí, exacte, d’aquells que sols es comenten quan un els ha devorat tots sense parar—. Aquesta peça tractarà d’introduir elements que he considerat desconeguts per a tothom, però en cap cas podrà ser un substitutiu de més de 3 hores de podcast i d’una infinitat de lectures i converses que, durant molt de temps, han dut a terme Eugenio i el seu equip. La nostra recomanació després d’aquesta peça? Comprar una bona cerveseta valenciana i gaudir, que d’això va tractar la Ruta: hedonisme o barbàrie?
Referències culturals que van crèixer amb la Ruta
Moltes vegades es banalitza la Ruta i la tendència a reduir-la als tòpics de drogues, accidents, cafres, Chimo Bayo, música electrònica i aparcaments. Per demostrar que la Ruta va ser molt més que eixa tergiversació i va ser un referent no solament musical sinó culturalment, social i innovativa. Com a principals referents del moviment trobem Javier Mariscal —el seu primer interiorisme ho fa per al local Dúplex, un garito de la pre-Ruta valenciana ubicat a la ciutat de València—, Carmen Alborch —qui va ser capaç d’estar a l’àmbit institucional i acadèmic però mai va deixar de permanèixer molt arrelada als moviments culturals i les avantguardes que tenien lloc al món de la nit valenciana—, Francis Montesinos —qui va tenir un paper fonamental dissenyant la roba que moltes persones lluïen a les nits d’hedonisme desenfrenat de la Ruta i qui va tornar de Barcelona perquè necessitava vore amb els seus propis ulls i viure el que estava ocorrent a València—.
A més a més, com a referents de la Ruta trobem els germans de Mariscal, que van crear botigues com Tráfico de Modas i que van estar al capdavant de projectes amb molta notorietat en l’àmbit de la moda als 80 i 90—, Salva Bolta —qui decideix dedicar-se a les arts performatives i triomfa al màxim nivell després de dirigir un equip artístic que es dedicava a triar quina temàtica portaven cada cap de setmana a Barraca—, Abel Guarinos —actual director de l’Institut Valencià de Cultura, que va ser performer a Chocolate—, el dibuixant Paco Roca —que va començar fer flyers, cartells i logos per a la Ruta— o Charo Campillo i Mónica Núñez —dues de les primeres DJs valencianes— i una llista interminable d’artistes de tots els camps de les arts i la cultura.
Què és la Ruta Destroy?
Anomenar Ruta a tot el que succeeix a la nit valenciana i al voltant de la festa entre els anys 78 i 96 comporta una alteració de la realitat en quant al mot Ruta del Bacalao. Aquesta tergiversació té molt de sentit perquè tot el que succeeix des del 91 fins finals dels 90 va generant-se progressivament: va generant-se, a foc lent, una escena underground. Té moltes singularitats que la fan especial: l’hedonisme mediterrani, moltes ganes de trencar amb el comportament d’els germans majors i amb la lluita política que aquestos havien dut a terme des dels 70. Volien gaudir de les llibertats aconseguides amb la democràcia i vore fins a quin punt podien arribar aquestes, amb el millor to i la millor predisposició.
Les dues etapes diferenciades transcorren entre tots els esdeveniments derivats de l’arribada de Juan Santamaría com a DJ de la discoteca Oggi l’any 1978 a la ciutat de València. Aquesta és la primera sala de la Ruta —unes 300-400 persones—. Juan Santamaría aplica moltes novetats al llarg d’una dècada de treball com a DJ: les sessions duren moltes hores, el “lento” desapareix paulatinament —malgrat les advertències dels empresaris—, es deixa de posar rumba i tota aquesta mena de música i es punxa sobretot música underground anglosaxona que li ve d’influència de la seua etapa vivint a Anglaterra. Aquestes són les bases de les discoteques modernes, on la gent ja no va amb la intenció de flirtejar, sinó que les discoteques passen a ser espais per gaudir sense mida.
Entre els principals DJs de la Ruta NO destaca —malgrat la creença popular, i almenys en stricto senso— Chimo Bayo. Entre els principals referents musicals de la Ruta destaquen Carlos Simó (1979-1986) a Barraca, Toni “el Gitano” a Chocolate —que representa l’etapa de l’obscuritat i la tenebra, molt important com a contrapunt de Barraca. Van reinventar el màrqueting, i es van consolidar després de nàixer com a after de Barraca—, Fran Lenaers (1984-1988) a Spook (que deixa de posar cançons de rock i comença a posar bases electròniques i comença el gir cap a la música electrònica i massiva dins la Ruta, i que, en un començament va actuar extraoficialment com a after de Chocolate i la discoteca Espiral.
Quin és el paper real de Chimo Bayo?
Una icona en paral·lel a la Ruta del Bakalao és Chimo Bayo. Va créixer musicalment a Number One Cullera i a d’altres discoteques, sempre fora de València ciutat. Ell va per un altre costat però, a més a més, té unes influències ben diferents, que barregen des de la música pop i artistes com Michael Jackson fins artistes de la música electrònics com For two for two. Ell, a diferència de la resta de DJs de la primera etapa de la Ruta ja es promociona com a showman des dels 80 i forma part de l’establishment de la Ruta, tenint importants connivències amb els empresaris que hi havia al darrere. Ell simbolitza el canvi de paradigma: la gent està ja buscant altra cosa. S’alia Germán Bou — qui estava vinculat amb el món de la publicitat— i Charo Campillos —la primera DJ valenciana— per crear un producte molt estrany i diferent a la música que s’havia fet fins aquell moment a la Ruta. Aquestes cançons tenen ja una estructura pop, i la gent comença per aquestos anys a perdre l’interès per la música underground.
La idea de València com a capital espanyola de la diversió es deu en part a la presència de Chimo Bayo. Era la figura que estaven buscant les noves televisions autonòmiques, les televisions estatals públiques i, sobretot les privades, ja que és un showman que canta, balla. És molt interessant i suggerent audiovisualment per a tot l’establishment representat pels mitjans de comunicació. L’estiu del 1991 va suposar un punt d’inflexió clau, i a l’estiu del 92 encara existia un equilibri que ja tenia tendència cap a la música electrònica. És el que Eugenio Viñas denomina ”l’estiu de la mort”.
La mort de la Ruta
Als 90 els empresaris ja són conscients de la quantitat de diners que podien donar les discoteques. A més a més, al voltant es generen emissores d’FM potentíssimes que donaven molts diners també i tendes de discos, que cada vegada es venien més. D’altra banda es genera marxandatge, i el capital va fent-se amb el control de la Ruta. DJs, gestors de sales i responsables d’equips de Relacions Públiques van adquirint consciència que han de rebaixar les exigències culturals i ser cada vegada més accessibles i estar oberts a un públic més massiu per generar ingressos. A partir de la no-consolidació de l’Acid House a València —marcat pel fet que a València la idea no triomfe malgrat els intents de DJs com Toni “el Gitano” fa que, musicalment, aquest gènere que es converteix mundialment en hegemònic comence a esborrar València com una de les principals capitals discotequeres del món— la Ruta baixa molt musicalment i del que va ser queden subproductes naïf de molt baixa qualitat musical.
L’any 1992 es genera la marca de la Ruta del Bacalao, que va ser explotada econòmicament, i finalitza definitivament el període en què la gent va a les discoteques per vore música en directe, començant aquell en què la gent assisteix per vore música punxada. Al voltant de la Ruta es genera un mite de perdició, de perversió i d’exploració de les llibertats. A més a més, amb la crisi de la socialdemocràcia del PSOE, arriba el PP amb la promesa de posar ordre front al libertinaje que havia suposat la Ruta i la modernitat que va arribar amb el PSOE. Malgrat augmentaren les morts al País Valencià, les estadístiques de morts a la carretera no eren superiors a les d’altres parts del territori espanyol. Els nous mitjans de comunicació i la seua manera de contar la realitat des de Madrid possibiliten la Llei Corcuera —als últims anys del PSOE al front del Gobierno i l’inici d’un cicle regressiu de llibertats a l’Estat. Els mitjans de comunicació van vendre una visió molt parcial i segmentada de la realitat, centrada en les drogues i els accidents que va ser la que finalment va quedar, obviant la igualtat i la llibertat de què es gaudia a la ciutat de València. Fins l’any 1996 s’explota la Ruta fins els seus últims estertors.
This is the end, com cantaven The Doors
A partir de l’any 1996 sols queden els vestigis —encara massius— d’allò que la Ruta va ser, encara amb uns interessos econòmics in crescendo, i deixant enrere anys d’innovació musical, cultural, creativa i artística. Sols va quedar una oportunitat perduda d’haver fet de València una part encara viva de l’avantguarda mundial de la nit i una potent indùstria que girava en torn a la festa, la nit i la música. A banda d’això, va quedar un conflicte entre les sales de la ciutat de València i les discoteques ubicades a la perifèria. Per a Eugenio Viñas, han passat quasi 40 anys i el poble valencià mai ha sabut interpretar bé que l’oci i la festa constitueixen una part fonamental de la identitat valenciana —creatius, divertits, hospitalaris, artístics i permeables a les avantguardes internacionals— i mai ha sabut crear una indùstria capaç de lligar la nostra forma d’ésser a les avantguardes que arribaven internacionalment, probablement per l’herència conservadora rebuda del Segle XX i tots els prejudicis que encara existien i existeixen. Haguera pogut vèncer el nostre capital cultural front el capital econòmic de les grans empreses?
