Vila Casas meet Guinovart

La Fundació Vila Casas va inaugurar ahir, 24 de gener la mostra: “Guinovart, la realitat transformada”, una exposició comissariada per Llucià Homs. La mirada d’Homs vol explorar la capacitat de l’artista de reinventar-se a ell mateix i la realitat que l’envoltava. Es podrà visitar als Espais Volart fins al 19 de maig.

La meva relació amb Guinovart comença la primavera de l’any 2014. En aquell moment vaig poder treballar molt breument a la galeria Francesc Mestre Art, amb el galerista homònim. Mestre em va traspassar el seu amor per Guino. Després, per culpa de la universitat, el vaig estudiar. Guino per mi sempre ha estat una figura més o menys enigmàtica, carregada d’una aura llegendària, protagonista de diverses anècdotes i d’una personalitat lluitadora. Amb una pintura de denúncia a l’esquerra de qualsevol posicionament actual, va viatjar a la Cuba castrista, va considerar les corbates com la llavor de qualsevol maledicció capitalista i el paisatge d’Agramunt la seva musa. Fora de la Fundació de l’artista a Agramunt, aquest gener, podrem veure l’artista analitzat per un comissari i nou crítics d’art diferents.

Guinovart a la Fundació Vila Casas

Llucià Homs enfoca d’una forma molt intel·ligent l’exposició de Guino. S’abandona la cronologia i se centra en la temàtica, a força també d’exhibir-lo des d’un punt de vista coral. “Vam demanar a 9 crítics i comissaris de diferents generacions quina era la seva mirada de Guinovart avui”. Resa el catàleg. D’aquesta manera José Corredor-Matheos, Daniel Giralt-Miracle, Glòria Bosch, Teresa Grandas, Manuel Guerrero, Àlex Mitrani, Maria Palau, Martí Manen i Pau Minguet expliquen l’artista.

El recorregut al voltant de l’obra de Guinovart per tal és clar i explora les seves diferents vessants. El context pictòric del creador, la seva habilitat per transformar els significats i la seva lluita social (comunista), són prismes sota els quals s’ordenen les obres.

Una selecció d’obres que posen en contradicció el mateix artista, que fan entendre les creacions per elles mateixes i ens aporten la calma i gaudi que és necessita per entendre a Guino. Però també per entendre allò que suposaven les segones avantguardes, quan tot era segur, es projectaven en el futur i la ideologia confluïa en la qualitat estètica.

Una de les obres tardanes de Guinovart, feta amb plàstics, en l’exposició antològica dedicada a Josep Guinovart als Espais Volart / ACN

Qui era en Guino?

Josep Guinovart va néixer el 1927 a Barcelona, va passar la Guerra Civil a Agramunt. Va dibuixar a Llotja, va viatjar per Europa. Com es descriu: “El 1954 junt amb altres artistes funden l’efímer grup Taüll, que aglutina els creadors de l’avantguarda d’aquells anys. Participa en les biennals hispanoamericanes, de São Paulo (1952 i 1957), Alexandria (1955) i Venècia (1958 i 1962)”. Joan Uriach Marsal, explica així la seva figura: “un home compromès plàsticament, que ja als voltants de l’any 1960 era present en homenatges a personalitats que quedaven fora de la cultura oficial del nostre país. Així veiem Guinovart en actes d’homenatge a Sartre, Domènech i Montaner o a poetes com García Lorca o Miguel Hernández, i per descomptat, a Picasso.”

El seu compromís polític i internacionalista el va fer homenatjar al Che, reivindicar a Allende i votar el PSUC el 1976. Ell es definia com un treballador de la cultura, que com explica Llucià Homs, va fer de la pintura una qüestió ètica.

Adorat pel públic i la crítica, els principals museus de l’Estat tenen obres de Guinovart en les seves col·leccions. Guino va deixar el nostre món el 2007 mentre sostenia un pinzell. Poca gent el pot recordar sense projectar-se en moments agradables.

La plàstica de Guinovart

“Interessat més en el procés que en el resultat, l’obra de Guinovart mostra sempre la passió de les seves pràctiques artístiques. Artista instintiu, obria i tancava etapes que més endavant tornava a revisitar. Entenia l’obra com un tot i no com una successió d’èpoques en temps lineal”. Llucià Homs ofereix aquesta lúcida visió de l’artista al catàleg de l’exposició.

L’obra de Guino sempre m’ha transmès una determinació exacta i pulcritud magna en els seus treballs. Les seves obres, tot i ser “brutes” no es mostren a l’espectador com un joc inacabat. Si no com una tasca conclosa en ella mateixa, que amb naturalitat mostra una situació. En les seves obres, no hi ha cap element fora de lloc, ja que allò que ens imaginem i allò que veiem, resulta ser el mateix. Davant dels seus quadres no trobem a faltar cap element, ni volem que l’obra vagi cap a cap derrota que no sigui la que l’artista ha imprès sobre la fusta, tela o l’uralita.

La matèria sobre la qual és impresa la pintura, deixa de ser una tela blanca i fetitxista, per tal de ser objectes que expressin allò que de veritat s’ha de dir. Un fet notable, ja que contingut (pintura) i continent (matèria) operen en una simbiosi efectiva. En aquest sentit són rellevants les seves intervencions sobre uralita, fang o metall. Una realitat (la del suport) transformada per la intervenció de l’artista. No és estrany llavors que Llucià Homs defineixi a Guino com “el gran alquimista”, que per la seva intervenció directa en el muntatge de les exposicions, havia d’entendre les sales on mostrar el seu art, com llenços que transformar. D’aquesta manera l’art és total, la creació artística afecta a tot allò abastable per l’artista.

50 anys després de les principals creacions de Guinovart, l’artista torna a estar en doble actualitat. En primer lloc per la revisió que fa la Fundació Vila Casas de la seva obra, en una exposició intel·ligent i que homenatja de veritat un bon creador. Els espais Volart tornen a fer vibrant la seva plàstica, la seva ètica, la seva persona. I en segon lloc pels postulats polítics del pintor, com es van preguntar retòricament a la roda de premsa; qui es podria imaginar als anys 70 que el 2018 les reclamacions polítiques serien semblants? La Fundació Vila Casas ens fa conèixer a Josep Guinovart i nosaltres estem contents només pel fet que s’hagin conegut.

Els més llegits

POLÍTICA

El banc dels acusats

Qui ha de governar la cultura?

I ara, què?

Histèria d’Espanya

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca