Porto uns quants dies seguint la vaga de taxistes a Barcelona. Com a qualsevol persona que viu o visita la ciutat comtal m’afecta directament. No perquè agafi taxis diàriament, ja que soc usuari i ferm defensor del transport públic col·lectiu, sinó perquè no deixa de sorprendre’m veure la Gran Via de les Corts Catalanes, en tot el seu esplendor, com a artèria principal de “la perla del Mediterrani”, amb un seguit de vehicles negres i grocs aparcats al bell mig de la calçada. També perquè sé que, si algún dia, mentre duri la vaga, tinc una “urgència”, no podré comptar amb “el gremi” perquè em porti d’un lloc a un altre, amb la respectiva baixada de bandera i el meu «cobres amb targeta?» de rigor. Ni jo, ni ningú que ho necessiti més que jo.
Aspectes romàntics o pràctics a banda, vull apuntar que, a Barcelona, només he agafat una vegada un Uber i va ser una grata experiència: un cotxe molt elegant, el conductor encorbatat, em va oferir una ampolla d’aigua… Em sentia tot un diplomàtic. Aquestes setmanes he pogut comprovar que no soc l’únic a qui va impressionar el trajecte en VTC. Twitter en va ple, ara que hi ha vaga i s’han despertat les passions dels eterns opinadors que, més enllà de veure el fons del conflicte, es queden amb els mers efectes formals.
«Boicot al taxi, ja!», «maleïts taxistes, no et donen ni aigua», «els taxistes són uns maleducats»… Totes aquestes valoracions tan espontànies com desagradables han estat dirigides contra un sector històric. Un sector format per dones i homes que han hagut de satisfer sumes elevadíssimes per adquirir una llicència per poder treballar. Un sector de persones que veuen com apareixen empreses que ofereixen el servei que ells venien oferint, amb més pompa i menys traves.
Es per això que, al meu entendre, s’està criminalitzant acarnissadament un sector que reclama els seus drets davant d’una evident competència deslleial. I la cosa no va de si els taxistes no et pregunten si vols aigua o no, o si van vestits amb americana o xandall. No va de si el taxi és més o menys car. Si s’ofereix el mateix servei, va d’igualtat de condicions de cara a l’Administració i, per tant, va de justícia.
No culpo als qui condueixen VTC (només faltaria!), ni defenso als qui rebenten els vidres dels VTCs (la violència és mala aliada). Culpo a les administracions “competents” en aquesta matèria i la seva manera de passar-se “la patata calenta” les unes a les altres constantment i permetre aquesta situació. Defenso als qui reivindiquen els seus drets davant d’aquesta injustícia, però no de qualsevol manera, sigui dit.
Cal diferenciar molt bé el què suposa viatjar en VTC o en taxi. No és el mateix servei. I si ho és, cal que la subjecció en els “peatges” sigui la mateixa per uns i altres. Competència? Sí. El taxi pot haver dut a terme pràctiques monopolistes i la competència ben feta pot ser sana. Desigualtat en les condicions? Ni de conya. Però és el què està passant. Poso un exemple, segons la meva perspectiva (a risc de ser acusat de demagog). Dues botigues de roba: a una se li demana, per obrir el negoci, 1.000 euros en llicències i a l’altra 10; a una se li exigeix presentar un seguit de documents acreditatius de qualitat i a l’altra no; a una se li exigeix el compliment d’un horari concret i a l’altra absoluta llibertat. Les dues ofereixen el mateix servei, tot i les diferències formals, però hi ha una flagrant desigualtat.
No nego la crítica a la vaga del taxi, si està fonamentada en arguments eminentment liberals (tot i que no els comparteixi), en el seu intent de fer veure que són dues coses totalment diferents i que res hi tenen a veure: transport públic i transport privat. Es tracta d’empreses privades que ofereixen el mateix servei que un sector públic i regulat, sense la regulació que té el sector del taxi al darrere (i no, el VTC tampoc és “economia col·laborativa”). A partir d’aquí, això no es resol desrregulant el sector del taxi, tot i que s’haurien de replantejar algunes coses. Prou serveis públics ja s’han desrregulat (i desmantellat) amb l’excusa de la “lliure competència”. Al contrari, cal exigir als qui pretenen sumar-se al transport públic, les mateixes obligacions que els qui ja hi són, garantint així les mateixes condicions a tothom.
Mentre no es posen d’acord, encara hi ha massa discurs del “boicot al taxi, ja!” per purs aspectes “formals”, deixant de banda el fons de la qüestió. No s’analitzen els motius que han dut a milers de taxistes a manifestar-se. Malauradament, bastants dels nostres “estimats opinadors” es queden només amb l’“ampolla d’aigua”… Maleïda ampolla d’aigua!
Un cop es resolgui aquest desgavell i s’equiparin els drets i les obligacions (esperem que sigui aviat), aleshores, que cadascú agafi taxi, Uber, Cabify o carruatge de cavalls. Personalment, jo agafaré el què tingui més a mà. Per costum, el metro: és més barat, contamina menys i, segons com, és més ràpid. I no, gràcies, l’aigua me l’emportaré de casa.
