Fa un any, quan vaig baixar del tren a l’estació d’Atocha, a Madrid, es podia veure un cartell on un xiquet amb la cara pintada de negre betum i uns enormes llavis de roig et mirava, com convidant-te a una gran festa. Una gran tradició. A la famosa cavalcada dels Reis mags d’Alcoi, on tothom pot ser negre (i sentir-se com a tal) per un dia, i portar els regals.
Aquesta era la imatge que es podia veure anunciada pels carrers o estacions públiques a Madrid o València. I un no podia parar de preguntar-se que pensarien els afrodescendents espanyols i valencians. Veurien eixe cartell i es preguntarien perquè un xiquet blanc es disfressa d’ells. Potser es miraren a l’espill i veieren que la seua pell no era fosca com el carbó ni que els seus llavis eren exageradament grans i rojos, com el xiquet del cartell. Però es seguirien preguntant quina era la necessitat que tenia un blanc de caracteritzar-se com a negre, d’una forma tan estereotipada. Com si els negres no foren persones, i si personatges màgics d’un conte, éssers exòtics que no són com nosaltres. Els blancs.
Com si visquérem en un món on no existeix el racisme, on no haguera existit l’esclavitud o els espectacles de Minstrels Shows on actors blancs es pintaven de negres per ridiculitzar-los i mofar-se de la població negra com a ganduls, alcohòlics, estúpids i ignorants.
Ho van explicar molt bé les companyes de Afroféminas, o el periodista Moha Gerehou. Però a pesar de les nombroses protestes i les explicacions en contra d’aquesta pràctica, aquests Nadal de 2019 el Black Face va tornar a Alcoi un any més.
Tots sabem que l’objectiu dels patges negres o “negrets” d’Alcoi és portar regals als xiquets, muntant per escales fins a les balconades. Però que la intenció d’aquesta tradició no vulga ser racista no vol dir que en realitat no ho siga. Només cal escoltar a les persones que es senten ofeses per comprendre que ningú està en contra de la cavalcada, ni ataca a Alcoi com a poble ni al conjunt dels seus habitants. Només demanen comprensió i reflexió.
En eixe sentit és semblant a quan aquesta nova onada feminista va prendre força, i molts homes haguérem de replantejar-nos la nostra masculinitat i el sentit en què aquesta s’articula. En ser home, mai anava a sentir la inquietud que ningú em seguira pel carrer, o que absoluts desconeguts em feren comentaris sobre meu físic. Havia d’escoltar els testimonis de les dones del meu voltant per comprendre que era una realitat quotidiana. Els blancs, tampoc podrem comprendre mai el que es viu dia a dia en ser una persona racialitzada en un país de majoria blanca. I és per això que hem d’escoltar i reflexionar, i si hem d’admetre que els nostres comportaments no han estat correctes, no hem d’esqueixar-nos les vestidures.
Hem d’admetre que encara al nostre país existeix el racisme, i tots junts haurem de canviar, i més en aquests temps on l’extrema dreta comença a tindre representació en les institucions.
I en eixes mateixes institucions, al Senat espanyol, es va ratificar la petició d’inclusió dels Reis Mags d’Alcoi en el Patrimoni Inmaterial de la Humanitat, amb el suport del Partido Popular, PSOE, Esquerra Republicana, Izquierda Unida i Podemos. Tot això, per descomptat, obviant el Black Face , eixa pràctica racista que està prohibida en altres països com als Estats Units.
Potser aquesta situació que us he contat suposa solament un xicotet exemple, una petita batalla que l’antirracisme ha de guanyar igualment. Perquè la tolerància i el respecte es practica dia a dia, als barris, als pobles i als carrers. I no hem de tindre por a aprendre, canviar el nostre pensament i enfrontar les contradiccions que tinguem com a individus i com a societat.
