Els valencians també fem coses (II): con sotanas y a lo loco

Fa ja unes setmanes parlàvem d’un dels trets més característics del poble valencià: La música. Amb l’esperança de que els agradara aquell article (i amb el desig de que compartiren, encara que no fora al 100%, la meua opinió), els duc hui una nova peça, que ja fa temps que no publique i el director m’apreta bona cosa. Com poden haver deduït del títol, la temàtica d’aquesta ocasió no és altra que la religiositat popular de les valencianes. Podrien vostès pensar que és un tema completament diferent del de l’anterior article, i no s’equivocarien. Malgrat això, veuran com algunes coses (especialment allò que, al meu parer, motiva la realitat actual) ens recorden a aquell musical article que fou la primera entrega d’aquesta sèrie. Avui, mentre tot el País està de festa per Sant Antoni o Sant Sebastià, jo estic amb el meu cafenet i la meua batola del Barça per tal d’oferir-los la segona entrega de Els Valencians també fem coses. (A)Prepareu-vos!

Estic ben segur de que tots, o al menys tots els que hagen parat atenció, s’hauran adonat d’una manera certament diferent de viure la religiositat al País Valencià respecte a la resta de nacions de l’Estat Espanyol: Mentre que la tònica generalitzada és la d’una religiositat interna, materialitzada públicament amb processions solemnes y lúgubres (com aquelles espectaculars estacions de penitència de la Setmana Santa de Zamora o Saragossa), al País Valencià trobem un calendari ple a cormull de festivitats religioses de gran espectacularitat i participació: la Candelera, Sant Blai, la Mare de Déu dels Desamparats… A més, ocorre en moltes ocasions que persones pertanyents a grups tradicionalment enfrontats amb l’Església catòlica (LGTB, comunistes, feministes, socialistes, progressistes de tota mena…), s’afirmen creients o, almenys, participen dels actes purament religiosos que per aquestes festivitats es celebren. Ens trobem amb una situació ben similar a Andalusia. A què es pot deure açò? Doncs anem veure-ho. Quant a la relació de similitud amb Andalusia, podem establir dues etapes: Una anterior al s.XVI (al voltant de 1516) i una posterior.

La primera etapa s’inicia a València al començament del s. XIII. És aleshores quan la nostra terra és incorporada a la Corona d’Aragó (entre 1232 i 1245) i el poble valencià comença a configurar-se. De manera més o menys paral·lela es desenvolupava la conquesta castellana d’Andalusia (Baeza cau al 1227, Úbeda al 1234, Còrdova a 1236, Jaén a 1246 i Sevilla al 1248. Ja trobem un paral·lelisme clar entre Andalusia i el País Valencià: Llevat del reducte del Regne de Granada foren els últims territoris a incorporar-se als regnes cristians peninsulars (encara que a regnes distints). Durant els següents segles, els regnes andalusos i el Regne de València seran els que més població mudèjar i morisca tinguen de tota la Península. No és estrany pensar que, precisament, seria a eixes zones on hi hauria un major esforç evangelitzador.

Açò explica, a més, l’especial devoció cap a la Verge Maria tan pròpia d’aquestes zones: Segons el periodista andalús Manuel Chaves Nogales, seria molt més fàcil fer empatitzar un musulmà o un jueu amb la figura de la Mare de Déu, que sense haver fet absolutament res, es veia obligada a patir el grandíssim dolor que suposa perdre un fill. Açò pot explicar la similitud entre andalusos i valencians a l’hora de celebrar les grans festivitats “de glòries” amb grans festes patronals però, llavors, ens sorgeix una nova qüestió, en aquest cas, diferenciadora: Perquè a València no ha arrelat tradicionalment la celebració de la Passió, Mort i Resurrecció de Crist amb la brillantor que ho ha fet a Andalusia o, fins i tot, a zones de Castella la Vella?

Petalada a la “Mareta” del Miracle a Cocentaina (el Comtat).

- Publicitat -

Per a explicar aquesta diferència, hem de conèixer la situació al començament de la segona etapa, la incorporació del Regne de València a la Monarquia Hispànica. Ja des d’un primer moment, la presència reial va ser molt més forta a dues zones que a la resta de la Monarquia: Castella la Vella i l’Andalusia vella (l’eix del riu Guadalquivir). Com vostès sabran, monarquia, fins a l’actualitat, és sinònim de religiositat. Per si fora poc, també en aquella època sorgia a Europa una gran amenaça per al catolicisme: la Reforma protestant. Encara que desconeguts per l’opinió pública, a Castella va haver dos focus de protestantisme: Valladolid (luterà) i Sevilla (calvinista). Quina casualitat més gran que coincidisquen amb els principals focus tradicionals de la Setmana Santa, no? Doncs, SORPRESA, no és cap casualitat. És precisament a les dècades posteriors del Concili de Trento (1545-1563) quan es dona forma a aquesta celebració. És aquest el motiu pel que València, malgrat tenir una profunda religiositat, no destaca massa quant a la celebració de la Setmana Santa (amb excepcions, és clar).

Aquesta evolució històrica és la que propícia la situació actual de la religiositat valenciana i la seua diferenciació respecte a la norma: A València no és tan evident la “confrontació” horta vs. ciutat en matèries religioses (sols cal anar a vore la Geperudeta al Cap i Casal el segon diumenge de maig), inclús la separació de les classes socials pareix difuminar-se en certa manera durant la celebració de les festivitats religioses. La societat valenciana, com totes, ha canviat moltíssim a les últimes dècades. Un dels canvis més evidents ha sigut la relació amb la religió, amb un grandíssim augment tant de l’ateisme com de l’agnosticisme. Açò no és dolent, és clar, simplement voldria acabar aquest article amb una reflexió que considere oportuna amb els canvis polítics que, pel que pareix, estan per vindre: Miren, un dels majors assoliments de la nostra societat ha sigut l’establiment d’una imperant tolerància.

Tolerància política, sexual, cultural i també, com no, tolerància religiosa. Estant les coses com estan, sols voldria fer una petició a les meues lectores. Toleren totes aquelles persones que viuen la seua vida sense imposar les seues normes a la resta: Toleren a la xica que duu un vel, toleren al xic que duu rastes, toleren a la dona que va a missa el diumenge. Toleren-ho tot excepte una cosa: La intolerància. Per molt paradoxal que sone, és això el que hem de fer. No podem tolerar aquelles persones que intenten tornar als vells malsons i les doloroses cadenes. Jo vull anar a veure eixir la Mare de Déu del Miracle a Cocentaina pel seu V Centenari, però també vull que Mohammed vaja a la mesquita quan ho desitge i que ningú li diga res a Pere si no vol eixir a la processó. Si vostès volen el mateix que jo, compten amb mi; si no, sentint-ho moltíssim i parafrasejant el gran Fernando Fernán Gómez, ¡váyanse ustedes a la mierda!

La Geperudeta pels carrers de València / ABC.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca