El mur de Trump i les invasions bàrbares

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Robert D. Kaplan és un dels periodistes i analistes polítics més prestigiosos dels Estats Units. Profund coneixedor dels conflictes contemporanis, sovint ha estat cridat com a conferenciant o professor d’algunes acadèmies militars, perquè, contràriament a alguns estereotips, la majoria d’oficials del principal exèrcit del món, a banda dels coneixements i habilitats pròpies del seu ofici, reben una sòlida formació humanística. Precisament al seu llibre The Coming Anarchy (sobre la creixent desestabilització d’un món multipolar on es multipliquen els “estats fallits”) com a factor de desestabilització global reflexionava sobre la fascinació de bona part dels quadres de comandament, tant de l’exèrcit com de les agències de seguretat afins, respecte de la història de l’Imperi Romà. De fet, altres alts funcionaris i diplomàtics com el conegut neocon Robert Kagan –per cert, amb uns coneixements d’història encomiables- suggeria que entre els estrategs de la política exterior de Washington hi havia la consciència que els nord-americans exercien un paper hegemònic similar al dels antics romans. Això implicava un rol civilitzador i justificava el seu paper de policia mundial i les intervencions exteriors.

Aquestes circumstàncies ens ajuden a comprendre determinades actituds polítiques dels Estats Units actuals. Certament, les elits polítiques i diplomàtiques de la superpotència han llegit textos clàssics com la Història de la Decadència i Caiguda de l’Imperi Romà, de qui molts consideren el primer historiador modern Edward Emily Gibbon (1723-1792). Com el títol indica, els diversos volums d’aquesta obra de la Il·lustració, tracta d’examinar els motius que van portar a la fi d’un imperi que durant prop d’un mil·lenni va regir i condicionar (encara avui) Occident. Amb uns plantejaments complexos, encara que també amb polèmiques que arriben fins als nostres dies, Gibbon veu que les invasions bàrbares que culminen amb l’eliminació del darrer emperador l’any 476, esdevenen la culminació d’un seguit de processos de desnaturalització de l’Imperi, com ara la irrupció del cristianisme o la creixent multiculturalitat a dins les mateixes fronteres. Tot plegat soscavaria l’antiga solidesa fins a tal punt l’estat romà que els pobles bàrbars acaben amb l’antiga civilització.

En bona mesura, les tensions internes i debats polítics que avui es viuen als Estats Units permeten fer paral·lelismes amb les reflexions de Gibbon. A principis d’aquest segle, el conegut i influent politòleg Samuel P. Huntington (l’autor de la teoria del “xoc de civilitzacions”) va publicar un llibre menys conegut, encara que prou significatiu: Who we are? The Challenges to America’s National Identity que considerava la immigració, molt especialment la dels hispans o la musulmana, com a una amenaça per a la identitat nord-americana. Aquesta idea, estesa ben aviat entre els neoconservadors i els seus successors, el Tea Party, posava en relleu la creixent fractura interna entre l’Amèrica WASP (White, Anglo Saxon, Protestant) i la multicultural. Amb els anys, la divisió entre republicans i demòcrates s’ha expressat, potser des d’una perspectiva excessivament simple, entre ambdós projectes polítics: la d’uns Estats Units que tracta de defensar la seva identitat blanca, amb una actitud prou conservadora i mentalitat de classes mitjanes, en entorns rurals o al centre del país, i la d’una Amèrica ètnicament heterogènia, certes actituds progressistes i obertes respecte a temes de gènere o orientació sexual i que es concentra a les grans ciutats d’ambdues coses. Aquesta tensió creixent s’agreuja a mesura que les projeccions estadístiques preveuen que d’aquí dues o tres dècades, la majoria dels nord-americans ja no seran d’ascendència europea. Cal entendre això a l’hora d’explicar com Donald Trump ha aterrat a la Casa Blanca. Cal entendre això a l’hora d’explicar perquè la construcció d’un mur ha esdevingut una obsessió, no només del president nord-americà, sinó de bona part de les bases republicanes.

Tornem a la caiguda de l’Imperi Romà. Amb una història no massa coneguda encara, el Rin, que exercia d’un mur d’aigua per protegir l’Imperi, va ser travessat diverses vegades a partir dels segles III i IV de la nostra era, fins a acabar amb les estructures imperials. Les hipòtesis més sòlides a l’hora d’entendre el perquè desenes de pobles de l’Europa Oriental van penetrar en un territori on eren rebuts amb hostilitat i violència consideren que van ser empesos per la desestabilització de les seves formes de vida tradicionals, així com de la violència que exercien altres pobles nòmades que provenien de l’Àsia central.

Patrons similars es podrien identificar amb la marxa de desenes de milers de centreamericans per Mèxic amb la intenció de travessar la frontera amb els Estats Units. La versió oficial seria la recerca de noves oportunitats, com a una emigració econòmica convencional, tal com interpreten els sectors més progressistes. Ara bé, les coses són una mica més complexes. Hondures, Guatemala, El Salvador, podrien considerar-se estats fallits, en la direcció del que apuntava Robert D. Kaplan a The Coming Anarchy. Molts dels afectats confessen fugir de la violència, la delinqüència i la insostenible situació que es viu en els seus llocs d’origen. Ja fa anys que es va alertant que uns governs, d’altra banda transversalment corruptes, es mostren incapaços de fer complir cap norma en un territori controlat per les maras, grups de delinqüència organitzats que imposen la seva llei. Tampoc es poden considerar estrictament grups mafiosos, perquè si bé s’alimenten mitjançant el narcotràfic, el tràfic d’armes o de persones, es tracta de grupuscles que reten culte a una violència de dimensions mil·lenaristes, mantenen un capteniment imprevisible i una lògica sectària difícils de comprendre. En altres paraules, grups de joves, sovint criatures i adolescents, armades fins a les dents, sense por a la mort (l’esperança de vida és curt), amb una cosmovisió radicalment diferents, controlen la vida i la mort d’extenses àrees que escapen al control de la llei. De fet, ni l’estat, ni la policia, ni l’exèrcit gosen entrar a determinats barris o poblacions. I, en bona mesura, els centenars de milers de persones que tracten d’assaltar el mur americà, es poden considerar refugiats d’una guerra no declarada: la dels grups armats, a partir de petits principats segons “senyors de la guerra”, contra una població indefensa.

La qüestió clau és: per què? Com tota qüestió complexa, hem de trobar en la confluència de factors les explicacions més plausibles. La pobresa, recurs argumental fàcil, no es troba entre aquests. Trobem societats africanes o asiàtiques amb nivells de subsistència extrems que registren índexs de violència inferiors a l’Occident benestant. Més versemblant és la de la urbanització forçada per un despoblament de les comunitats rurals, impulsats, d’altra banda, per la transformació d’economies de subsistència en agricultura industrial on els grans grups agroalimentaris –i les multinacionals del sector- hi tenen molt a veure, en un fenomen a bastament analitzat per economistes i sociòlegs i que ja té precedents històrics.

Per contra, hauríem de recórrer a causes que traspassarien el políticament correcte, i que precisament per la seva profunditat i arrelament, fa difícil la gestió política. I la incorrecció política té a veure amb un tema escassament comentat. Un dels llibres més interessants sobre economia recreativa que es poden llegir és Freakonomics, d’Steven D. Levitt i J. Dubner. En ell s’explica com decisions preses la dècada dels setanta van tenir conseqüències els noranta. A Nova York, aclaparada per una onada de delinqüència, l’estat va despenalitzar l’avortament. Milers de kilòmetres a l’est, a Romania, el dictador Ceaocescu, amb una clara voluntat d’incrementar la demografia, va prohibir, no només l’avortament, sinó tots els mètodes anticonceptius. Vint anys després, la delinqüència a la ciutat dels gratacels va caure espectacularment, mentre que a la Romania dels noranta es va produir una evolució contrària. Els criminòlegs saben la connexió entre delinqüència i fills no desitjats. La prohibició estricta de l’avortament a les societats llatinoamericanes, especialment quan s’acompanya de violència sexual, tenen conseqüències tràgiques. En segon lloc, des de fa dècades, especialment provinent de Centreamèrica s’ha produït una emigració prou massiva de dones soles empleades en el sector informal de la cura i com a minyones. Amb la millor de les voluntats possibles, la seva marxa venia motivada per ajudar econòmicament les seves famílies deixades enrere. El resultat fou devastador. Desenes de milers de menors que van créixer sense els seus pares  van trobar en les bandes juvenils el seu espai de formació, sociabilitat, identitat i relació fonamental. Les mares són, en certa mesura, famílies substitutòries, clans extensos amb vincles de lleialtat mútua que assumeixen uns valors on la violència representa un valor positiu, i el crim, una forma de vida honorable. De fet, fins i tot la mort té certs components heroics i és assumida com a un fet natural el fet de no arribar a adult. En bona mesura, els grups de víkings medievals, els Apatxes de les grans planures, els jihadistes contemporanis, o els bandolers catalans dels segles XVI-XVII tenien capteniments similars. I també representaven un problema de primer ordre que no té fàcil solució ni murs prou alts.

Perquè, al cap i a la fi, una societat com la nord-americana, que ha tingut greus responsabilitats a fer servir el treball immigrant a baix preu, o unes creences religioses poc realistes i irresponsables han contribuït a generar aquesta situació. El mateix Kaplan assenyala que, entre les causes dels estats fallits, hi ha la degradació de les seves instruccions. El consens de Washington d’estat mínim i zero estat del benestar també és al darrere de les columnes d’homes i dones desesperats que fa que avui, com diu un poema de Kavafis, els nord-americans es trobin “tot esperant els bàrbars”.