Ahir, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va projectar el film: El Sopar (1974-2018) una pel·lícula que es basa en la conversa entre diferents presos polítics, tots amb condemnes complertes de més de 10 anys durant el règim de Franco. El més veterà, es presenta amb una condemna complerta de 25 anys. La conversa clandestina va ser gravada l’endemà de l’execució de Salvador Puig Antich.

Com és evident, el tema és de màxima actualitat. L’entrevista col·lectiva explorava la qüestió de la protesta dins la presó, la presó en ella mateixa i la qüestió de gènere. Oferint unes respostes que segurament hom s’hauria d’apuntar.

La vaga de fam és descrita com una lluita inútil, si l’enemic no té sensibilitat envers els drets humans o la vida dels seus adversaris. De fet el personatge que porta la veu cantant creu que és més efectiu incendiar el mòdul de la presó que deixar de menjar. La vaga de fam, es considera en relació a la capacitat organitzativa de l’exterior de la presó. Aquesta mena de lluita, pot ser efectiva si als carrers la ciutadania protesta. El pres en vaga de fam es converteix llavors en un símbol que guia les accions dels altres. En aquest punt es fa una puntualització molt bona. Un dels personatges diu; “el que no podem fer és seguir un model de lluita que només ha funcionat una vegada (vaga de fam), esperant que els seus bons resultats es repeteixin”.

El segon punt és la qüestió de la presó, la descriuen inequívocament com un lloc fora del temps i de l’espai. Amb l’únic objectiu de tornar a l’home o la dona preses a la vida privada, al treball, a la família, a la productivitat. L’objectiu implica tòrcer la voluntat de qui és captiu i fer que no torni a la vida pública, no tant que deixi de creure en els seus ideals. El centre penitenciari és un lloc on els presos entenen que també poden seguir la lluita obrera, en els tallers en els quals són obligats a treballar, així com un lloc on reclamar uns estatuts diferent del pres comú, gràcies a la lluita dins de la presó. En aquest sentit està bé destacar que tots han passat per cel·les d’aïllament.

La lluita per l’emancipació femenina també té una escletxa de discussió. L’única dona que també forma part de la conversa exposa que els partits entenen la dona com un afer subsidiari, si va a la presó, és perquè han detingut al seu marit i també la impliquen a ella. Perquè ha fet una tasca subalterna que mereix condemna, etc. Exposa com s’envien pastissos a la presó de dones per l’1 de maig (data que en el film s’insinua més celebrada que el mateix aniversari).

La veu en off, de Pere Portabella, es congratula al final del document per un motiu molt simple. En cap moment els expresos polítics han lamentat la seva situació personal. Només ho fan a tall d’anècdota per explicar una idea. Alhora que tots els expresos mostren com el seu sacrifici era una necessitat històrica.

D’aquest documental, doncs, en podem extreure tres conclusions, lligades als tres punts que hem esmentat. La primera és l’eficàcia dels mètodes de lluita. Cal conèixer l’enemic per tal de poder actuar amb eficàcia sobre ell. Si l’enemic no és sensible als drets humans o a la vida de l’adversari. Mètodes autolesionadors són ineficaços. L’altre és la naturalesa del càstig. Cal corregir una anomalia política, fent que hom (no deixi de pensar una cosa) sinó que la deixi de defensar a l’espai públic. Per tal cal recloure al pres a la vida privada. Tercer, la qüestió de gènere és inexcusable. L’esforç “de guerra” ha d’estar compartit.

Si hom extrapola aquests tres punts a les accions protagonitzades pels actuals presos polítics de la Generalitat de Catalunya, podrà entendre més i millor la situació, establint les similituds i diferències entre la lluita dels presos polítics del franquisme i l’actual.