Des del descrèdit del centralisme democràtic, a les esquerres cada cop més els agrada el municipalisme. El que era una tradició vinculada als moviments llibertaris s’ha anat fent pràcticament hegemònica de l’esquerra alternativa a la liberal: les ciutats, els pobles, els barris… Són actors importants (si no directament “els” actors importants) pel canvi social: que Barcelona, Madrid i Badalona estiguin governades per activistes de l’esfera local no s’entén sense aquest canvi de mentalitat. És evident que això no passa a tot arreu ni a tot arreu passa de la mateixa manera: els alcaldes carismàtics són una llarga tradició als Estats Units (hi ajuda que els grans partits del país funcionin més aviat com xarxes de nuclis autònoms) i a Escandinàvia els municipis han gaudit d’un gran poder administratiu i financer però no polític (és a dir, fan moltes coses i tenen molt poder per decidir com les fan, però poc poder per decidir quines).

Per què passen aquestes coses donaria per molt, però en general aposto per la confluència d’un marc de pensament liberal i un provinent de l’esquerra autogestionària. Però anem a pams: amb la crisi dels 70 el Capitalisme Fordista mor i és substituït per l’anomenada Economia del Coneixement (o Capitalisme Cognitiu-Cultural, o mil altres noms, segons a qui pregunteu). En aquesta economia, empreses com la indústria tecnològica, els serveis avançats o les indústries creatives passen a tenir una preeminència cada cop més alta mentre les grans indústries van perdent protagonisme. Així, l’activitat econòmica es trasllada dels afores als centres de les ciutats: els professionals d’aquestes indústries, malgrat estar connectats a tot el món, volen estar a la vora dels seus competidors i col·laboradors, veure’s per intercanviar idees, fer gintònics o cafès d’origen junts… I, coses del capitalisme, la revitalització dels centres va acompanyada de la seva elitització. Naturalment, aquest capitalisme té una versió més social que vol impulsar la nova economia més o menys per al bé comú tot i que els resultats són tirant a magres (pensem, per exemple, en el Fòrum de les Cultures). D’altra banda, l’esquerra alternativa sempre ha valorat molt els seus nuclis de barri, els espais autogestionats, els béns comuns de la ciutat… plantant cara, parcel·la a parcel·la als efectes perversos de la nova economia. Els grans sindicats i partits de masses van perdent rellevància i els nous conflictes i moviments socials són a les ciutats: liberals de dreta i esquerra i esquerra alternativa coincideixen en la idea que l’estat és un fantasma que compta per ben poca cosa. L’espai global, doncs, s’hauria d’omplir de xarxes de ciutats, empreses, moviments socials que, sumant esforços de manera descentralitzada aconseguirien, o bé una societat de lliure mercat amb joves creatius d’èxit i un exèrcit de treballadors domèstics i repartidors de menjar precaris o un món igualitari de comunes autogestionades. O quelcom entremig.

Amb tot, la realitat és tossuda i els estats segueixen sent importants. Quan Xi Jinping fa la seva democràcia particular, o el popular i conegut senyor dels cabells taronges es nega a complir els acords de París, o quan el Banc Central Europeu apuja o no els tipus d’interès… Veiem que hi segueixen havent coses més grans que les ciutats, que hi ha solucions que no són locals. O veient alcaldes com Albiol o Rita Barberà veiem que les solucions locals no sempre són les millors. D’altra banda, si hem de treure alguna lliçó del moviment de les Armilles Grogues (malgrat que calgui mirar-se’ls amb una certa suspicàcia) és que fins i tot als països desenvolupats, molta gent viu al marge de la nova economia i no es resigna a ocupar un lloc a la classe servil. El creixement de l’extrema dreta, tot i ser especialment complex i no es pugui resumir seria un moviment reaccionari de manual de classes mitjanes i altes que veuen amenaçada la seva posició i carreguen contra els de sota.

Aquí, darrerament han aparegut dues idees prou interessants en aquest sentit: la nova internacional progressista de Bernie Sanders i Iannis Varoufakis d’una banda i el Green New Deal d’Alexandra Ocasio-Cortez i els joves del Partit Demòcrata. Els grans contractes socials del segle XX en totes les seves versions estan, si no morts, moribunds La socialdemocràcia, en el moment que el fordisme ja no és pensable, perd el seu sentit però no deixa de ser un model vàlid d’inspiració. En definitiva, cal articular un nou model de solidaritat (Fraternitat, pels que som republicans), que ja no es pot estendre només a un sol país i que parteixi d’un model econòmic insostenible i d’una classe obrera masculina i uniforme, que avui ja no existeix ni ha d’existir. Que tingui en compte les múltiples diversitats i els seus efectes. I sobretot, que funcionin a escala global: perquè podem salvar un barri de la gentrificació, però per combatre’n els efectes calen dinàmiques “més amunt”. Els estats segueixen tenint importància com a reguladors, creadors d’ocupació i béns públics i són, com bé sabem a Catalunya, els principals actors de l’escena global. D’altra banda, les ciutats segueixen sent actors de cada cop més pes i probablement ho seran encara més en el futur pròxim i han de ser actors clau en la construcció d’aquests nous pactes, com els moviments socials de tota mena. I això inclou prendre’s seriosament l’extrema dreta, sigui d’on sigui i no deixar cap espai per ni el neoliberalisme ni la reacció.