Desembre de 2017. Després de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i la celebració d’unes eleccions autonòmiques imposades, les forces polítiques independentistes revaliden la majoria al Parlament i la llista de Junts per Catalunya, liderada pel president Carles Puigdemont, es converteix en la més votada. Tot i això, la frase d’un dels espots electoral d’aquesta formació, “Perquè torni el president, s’ha de votar el president”, no s’ha acabat complint, després que el Parlament renunciés a la seva investidura.
Aquesta qüestió, que ja va ser motiu de debat fa uns mesos, ha tornat amb força a l’escena pública aquestes últimes setmanes. Mentre que Junts per Catalunya ha assegurat que tots els seus diputats estan disposats a afrontar la investidura del president Puigdemont, des d’Esquerra Republicana no s’ha expressat la voluntat de tirar endavant aquesta iniciativa. De fet, Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya i diputat d’ERC, va assegurar a principis de gener que “no ha canviat res” i que “qualsevol decisió que prengui el Parlament ha de ser efectiva”, referint-se a una hipotètica investidura de Puigdemont.
Aquestes declaracions, sumades a certs comportaments dels últims mesos, com per exemple el canvi radical de discurs, han provocat que, des d’un important sector de l’independentisme, s’hagi atacat i fins i tot assetjat a Torrent, i se l’hagi culpat a ell i a ERC de tots els mals de la majoria independentista i de la seva inacció al Parlament. Sens dubte, aquest és un comportament que pot ser justificat, però no just. Per donar suport a aquesta tesi, a continuació exposarem i desenvoluparem tres moments durant els quals s’ha fet evident que la responsabilitat de la falta de resultats de l’independentisme parlamentari és compartida.
De l’1 al 27 d’octubre
En primer lloc, cal que viatgem al dia 1 d’octubre de 2017, data del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquell dia, malgrat (o potser, en algunes ocasions, gràcies) la repressió policial, més d’un 90,18% dels participants en la votació van optar per la independència, segons es va fer públic el 6 d’octubre següent, dia en el qual el Govern de la Generalitat va fer públics els resultats oficials. Davant de la victòria del sí a la independència, i segons l’article 4 de la llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació, “dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral” el Parlament de Catalunya havia de celebrar “una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent”. Tot i això, malgrat la legislació aprovada pel Parlament al setembre, la declaració d’independència va arribar dinou dies tard (si no comptem el ple parlamentari del 10 d’octubre, durant el qual el president Puigdemont va suspendre la declaració), el 27 d’octubre, aquesta no va tenir cap mena d’efecte i no es va iniciar cap procés constituent.
En definitiva, més enllà dels motius que van portar al govern de Puigdemont a actuar com ho van fer l’octubre del 2017, és una evidència que no es va respectar ni la legislació aprovada pel Parlament ni el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. Però sobre qui hauria de recaure la responsabilitat d’aquests incompliments? Doncs bé, l’executiu català que havia impulsat i aprovat una llei que, al seu article 4, establia que el resultat del referèndum tindria “caràcter vinculant” va ser qui va decidir no respectar-lo, i, per tant, els membres d’aquest, diputats de l’aleshores Junts pel Sí (coalició entre PDeCAT i ERC), són els màxims responsables de la inexistència d’algun intent de fer efectiva la independència.
De la investidura de Puigdemont a la de Torra
Un altre moment a tenir en compte durant els últims mesos del procés independentista català és la investidura d’un president de la Generalitat després de les eleccions del 21 de desembre. El 30 de gener de 2018 s’hauria d’haver celebrat el ple on s’investiria a distància a Carles Puigdemont, cap de llista de la força independentista més votada a les eleccions al Parlament i exiliat a Brussel·les. Però, a última hora, el president de la cambra, Roger Torrent, va ajornar el ple. Segons paraules de Torrent, l’objectiu d’això era assegurar una investidura “amb totes les garanties”, i el ple s’acabaria celebrant més endavant.
Però això, fins ara, no ha passat mai. De fet, el més proper a un ple d’investidura de Puigdemont va ser un ple parlamentari celebrat l’1 de març de 2018, durant el qual Junts per Catalunya, ERC i la CUP van aprovar una resolució sense efecte jurídic amb la intenció de denunciar el fet que l’estat espanyol no permetés que la majoria independentista escollís al president cessat amb el 155.
Quatre dies després, el 5 de març, la candidatura de Puigdemont ja s’havia convertit en aigua passada, i va ser substituïda per la de Jordi Sànchez (Junts per Catalunya). Però el ple d’investidura de Sànchez (pres polític a qui el jutge no va permetre assistir al Parlament) tampoc va acabar celebrant-se, després d’una nova suspensió per part de Roger Torrent. Cal dir, però, que Junts per Catalunya no va tenir cap problema en buscar un altre candidat, aquest cop Jordi Turull, que, després d’un primer ple d’investidura del qual no en va sortir com a president, només obtenint el suport d’ERC i Junts per Catalunya, va entrar a presó per ordre del Tribunal Suprem.
Davant d’aquesta situació, l’últim candidat proposat per Junts per Catalunya va ser el diputat Quim Torra, que es va convertir en l’actual president de la Generalitat després de rebre el suport de Junts per Catalunya i ERC i gràcies a l’abstenció dels quatre diputats de la CUP.
Analitzem ara la informació que hem exposat. Qui són els responsables de la no investidura de Carles Puigdemont? Qui va permetre la investidura de l’actual president Torra, líder d’un executiu que de nou s’ha negat a fer efectius els resultats de l’1 d’octubre? Si bé és veritat que en aquestes qüestions no es pot oblidar el paper dels poders judicials i de la repressió de l’estat, si ens centrem només en la capacitat d’iniciativa dels actors presents al Parlament de Catalunya, ERC i Junts per Catalunya són els màxims responsables de no haver intentat la investidura de Puigdemont, sigui bloquejant la realització de plens parlamentaris o bé cedint a les pressions, sense presentar cap problema en la substitució múltiple del candidat a president.
Per altra banda, si ens referim a la investidura de Quim Torra, la càrrega de responsabilitat queda més repartida encara. Sigui a través d’un vot afirmatiu en el cas d’ERC i Junts per Catalunya, o mitjançant una abstenció en el cas de la CUP (decisió presa per la militància de la formació anticapitalista), les tres forces independentistes són responsables d’haver investit un president no implicat en cap procés judicial i número 11 de la llista de Junts per Catalunya, en lloc del candidat principal del partit independentista més votat i president cessat amb l’aplicació del 155.
Presos, exiliats i delegació del vot
Finalment, l’últim element rellevant a tenir en compte per valorar si és just culpabilitzar únicament a Roger Torrent i a ERC de la inacció independentista a escala parlamentària és la delegació del vot dels diputats que, presos o exiliats, no poden ser presents al Parlament de Catalunya.
El 18 de juliol de 2018, el ple del Parlament que havia d’abordar la suspensió dels diputats independentistes processats per l’1-O, dictada pel jutge Pablo Llarena uns dies abans, és suspès pel president de la cambra. Aquesta suspensió va produir-se després que no existís un acord a la mesa en relació a la proposta de Torrent, que va rebre el suport dels dos diputats d’ERC i d’un dels de Junts per Catalunya, però que va topar-se amb el vot en contra del segon diputat de Junts per Catalunya i de la resta de membres de la mesa. Segons Junts per Catalunya, aquesta divisió en el vot estava acordada, amb l’objectiu de denunciar que ERC, presumptament, havia incomplert l’acord al qual havien arribat anteriorment pel que fa a la suspensió dels diputats, fet que els republicans negaren.
Després de l’estiu, durant el qual la situació dels diputats presos i exiliats va quedar a l’aire, el pròxim ple parlamentari on s’abordaria la delegació del vot dels representats suspesos va arribar el mes d’octubre. Tot i això, aquest ple va tornar a ser suspès, després que, tot i que, presumptament, ERC i Junts per Catalunya havien arribat a un acord uns dies abans, la divisió entre els dos partits tornés a ser a l’ordre del dia. Finalment, però, Junts per Catalunya i ERC van arribar a un acord a través del qual els diputats processats van designar un substitut. D’aquesta manera, el vot delegat dels diputats empresonats o a l’exili es llençava a la paperera.
Un cop exposats aquests detalls, queda clar que la responsabilitat de no saber gestionar les complicacions judicials i de posar les decisions del jutge Llarena per davant de la sobirania del Parlament i de la voluntat de la ciutadania de Catalunya va ser, en el cas de la substitució dels diputats, d’ERC i Junts per Catalunya.
Finalment, si analitzem les informacions aportades en relació a aquests tres esdeveniments claus del procés independentista, la no aplicació dels resultats de l’1 d’octubre ni de la declaració d’independència del 27 del mateix mes, la investidura d’un president que no fos Carles Puigdemont i la suspensió de facto dels diputats presos i exiliats, una cosa queda clara: la responsabilitat del fracàs fins ara del projecte de república catalana és compartida. Compartida entre els partits polítics i resta d’actors independentistes, amb càrregues diferents i sense oblidar l’element de la persecució judicial.
Ara bé, tampoc es pot culpar de tot als polítics independentistes, que, si bé han fet discursos buits, contradictoris i han realitzat una acció de govern en molts casos ha estat nefasta, no han rebut cap mena de pressió rellevant per part de la ciutadania partidària d’un nou estat català. Aquesta afirmació no s’ha de malinterpretar, ja que sí que hi ha hagut sectors de l’independentisme popular que s’ha intentat revoltar contra les institucions i formacions polítiques, però sempre ho ha fet amb l’oposició d’una enorme majoria més partidària de la queixa constant, la inacció i el victimisme. I, mentre això sigui així, la política independentista seguirà donant voltes sobre si mateixa, convertint un projecte il·lusionant en una idea folklòrica, i Torrent tindrà raó amb les seves declaracions: no canviarà res.
