Acaba d’arrancar un nou any i és en aquestes primeres setmanes on tothom acostuma a posar-hi esperances i ambicions per millorar d’alguna manera la seua existència de cara a l’any vinent. Després del repàs necessari abans del nou any toca marcar reptes que ens ajuden a definir el nostre futur com a poble, des d’una perspectiva audiovisual. Ara que tenim forces, ara que encara som joves i som a temps de fer-ho.
L’audiovisual valencià es troba enmig d’un procés de renaixença –tots ho sabem-, però al darrere s’amaga el procés llarg i tediós de canvi: el de la crear nou signficat, a través del qual no sols han de canviar les estructures pròpies de l’audiovisual, sinó la forma d’entendre’l i la seua evolució com a eina de transformació social i de consolidació identitària.
Encara pesa a les espatlles l’allargada ombra de Canal 9, les velles formes i formalitats, la coherència narrativa del model autonòmic. Però aquest procés implica començar de zero i això comporta la necessitat d’esborrar aquesta ombra. Un pas important per fer-ho és no copiar formats caducs que funcionaven en altres èpoques, ni copiar formats d’altres televisions –nacionals o autonòmiques– i crear-ne de nou. Açò té una implicació molt gran per part dels professionals per donar una empenta creativa i aconseguir l’etiqueta de pioners, a tots els nivells. Les campanades d’À Punt han sigut un bon exemple d’aquesta innovació: diferents, amb un to satíric i informal i amb un estil propi que ha portat un bon grapat de valencians a escollir la televisió pública per fer la transició a l’any nou. Un 6,4% d’audiència és una fita a tenir en compte i que ens demostra que hi ha talent per explotar a casa nostra.
Per tant, allò que hauria de marcar a l’agenda els professionals de l’audiovisual valencià aquestes primeres setmanes són els passos per a consolidar aquest procés. El començament ha sigut el més complicat, però la maquinària ha començat a rodar i ja no pot parar. S’ha de continuar fomentant l’ús del valencià, com un mantra que ara agafa més força davant el creixement del discurs anticatalanista. La consolidació identitària com a ferramenta de contenció del feixisme i també com un valor diferenciador front a les altres televisions. No donar suport ni veu al creixement de formacions d’ultradreta ha de ser una característica pròpia d’un mitjà públic, creant així un clima de convivència tan necessari en aquesta conjuntura.
Que els mitjans que apostem per un contingut de proximitat, fet a casa i per a casa –i després ja vorem fins on arriba– rebem el recolzament per continuar aquesta tasca. Que si parlem de futur, ho fem pensant en aquells que volen fer i no poden, perquè no tenen els recursos o perquè no reben el suport necessari per a fer-ho –sí, parle de subvencions–. I sobretot, que deixem de posar-nos la cameta els que compartim aquests reptes. Deixem de banda el corporativisme i centrem-nos en les idees.
Que tenim el dret d’exigir com a consumidors, no ho oblidem. I també com a professionals de l’audiovisual. ¿Potser estem acostumats a veure aquest entramat com un tot impersonal i allunyat de la nostra realitat individual? Potser sentim que nosaltres, els individus acostumats a enfrontar el poder, ens trobem en una posició indefensa. Però no és així, vosaltres sou els que construïu dia a dia, amb les vostres lletres, els vostres plànols, les vostres crítiques, les vostres xerrades i les vostres ensenyances. No deixeu de fer-ho, feu el que tingueu a la vostra mà perquè aquells volen contribuir a complir aquests reptes ho puguen fer. Perquè un dia, aquest entramat impersonal no siga res sinó nosaltres col·lectivament. Feu, a casa vostra, a la vostra redacció, a la vostra productora o les mateixes institucions. Eixa és la clau de la victòria.
