És un fet que encara que les cançons de La Raíz continuen sonant per tot el món, la banda ha deixat un buit als nostres cors després de la seua separació. Ja no tornarem a escoltar en directe les veus de Pablo, Julio, Sen-k i Panxo, ni a la resta de la banda revolucionant a la multitud, encara que esperem que eixe “Nos volveremos a ver” es complisca i tornen a omplir la nostra vida de música. Els seus temes, compromesos i frenètics han aconseguit el seu objectiu de despertar a moltes “consciències cansades”.

De Gandia al mundo. Otra música es posible, documental que relata la trajectòria de la banda, va ser un bonic homenatge per posar punt final a dotze intensos anys en què amb molt de treball i esforç han tret avant un projecte tan meravellós i revolucionari com La Raíz. Si alguna cosa definix a la banda, és que sempre han tingut les coses molt clares. Després de Guerra al Silencio (2009) , veia la llum El lado de los rebeldes (2011) sobre el qual, comentaven entre ells: “si no funciona ho deixem”. Des dels seus començaments han anat a per totes, i no a qualsevol preu, no s’han venut a discogràfiques que els exigiren traure disc cada x anys ni que els controlaren. Han sigut fidels a si mateixos i han fet les coses sempre a la seua manera, apostant sempre per la qualitat i l’autenticitat. Va ser una aposta arriscada, i encara que tenien totes les de perdre van anar escalant llocs en els cartells dels festivals, des de baix, fins convertir-se en aclamats caps de cartell. I és admirable haver mantingut unit un grup amb tants integrants, cadascú amb el seu treball i ocupacions abans de poder dedicar-se de ple al grup. Demostra el seu compromís i passió per la música.

Amb cada disc ens han regalat temes que no feien més que reforçar la sensació que La Raíz és un grup que passarà a la història. És impossible parar-me a reflexionar sobre cadascuna de les seues cançons, perquè sinó no acabaria mai l’article, però és que cadascuna té alguna cosa. Tant per les seues melodies com per les seues lletres. Tenen tant temes amb què no pararia de ballar en tot el dia, com altres més lents i tristos amb els que t’aborronen i que en directe arrepleguen marees de llàgrimes. Les seues lletres, sempre reivindicatives i combatives, han generat incomptables lloances i crítiques. Però com ells diuen, La Raíz no són només les lletres, és un moviment, és molt més.

A mi em van captivar des del principi, de fet, el primer concert a què vaig assistir va ser seu. Guarde molt bons records d’ell, des d’aconseguir avançar cap a les primeres fileres aprofitant els moments previs als pogos, fins a acabar ficant-me en un i no sé com acabar en segona fila plena de purpurina.

Quan van anunciar la seua parada indefinida crec que a tot el món li va donar un mini atac cardíac, almenys a mi. 2018 ha sigut un any amb sabor a acomiadament en què no han parat d’acumular sold outs. En esta línia va ser el seu últim concert, al que van aconseguir omplir l’auditori Marina Sud amb 18.000 persones disposades a donar-ho tot per última vegada. Va ser una nit per al record, i un poc accidentada. Hi havia gota freda a València i l’esdeveniment era a l’aire lliure. Tot podia anar-se’n al trast i quedar cancel·lat el concert. A La Vida Moderna, programa radiofònic protagonitzat per David Broncano, Ignatius Farray i Quequé a La Ser, en “venjança” per haver venut menys entrades de les esperades per al seu show que anava a celebrar-se el mateix dia que el concert, clamaven “tant de bo vos ploga”. La incertesa omplia a la banda i al públic, que va acudir amb impermeables per recomanació de l’organització a l’event. Coses del destí, abans de La Raiz, tocava El Diluvi, grup de l’Alcoià. Tot pareixia que anava bé, no va caure ni una gota i després va començar el concert de La Raiz. Tot anava sobre rodes fins que més o menys coincidint amb Llueve en semana santa (de veritat que pareixia de broma) va començar a ploure, encara que afortunadament no de forma torrencial. El suficient com perquè ningú es moguera d’allí, però per acabar ben calats al final igualment. Va ser un concert molt emotiu al que van participar membres d’Auxili o els cantants de La Gossa Sorda. Van fer un repàs de tots els seus discos i van fer oblidar la gent que estava plovent. Tot tenia un ambient molt festiu, encara que segons avançava el concert s’anava notant cada vegada més l’emoció, tant del públic com de la banda. Amb l’últim tema, Nos volveremos a ver, bona part del públic ja no va poder aguantar més, i es veia gent plorant i botant al mateix temps. Per a finalitzar Pablo va dedicar unes paraules a tot l’equip humà, des de l’àrea de merchandising, tècnics de so, producció… I per suposat a la gran quantitat d’amics i familiars que els acompanyaven. Moltes d’eixes persones van eixir a l’escenari i, amb llàgrimes omplint-los els ulls, es van fondre en un abraç mentres els aplaudiments del públic omplien l’atmosfera. Va ser un moment preciós per al record.

Encara que ens envaisca la pena, ha sigut tot un regal veure evolucionar a La Raíz, a passos engegantits amb cada disc. Encara que ens parega trist que estos dotze anys hagen arribat a la seua fi, sempre guardarem en la memòria tots eixos concerts i ‘momentassos’ que hem viscut gràcies a ells. Després de tot, només cal dir GRÀCIES i NOS VOLVEREMOS A VER. Vos estarem esperant.