Dilluns 14 Octubre, 2019

Míriam Cano: “La literatura no dona per viure”

Míriam Cano escriu poesia, fa traducció, és crítica cultural i professora d’escriptura. La seva perspectiva artística ve de moltes disciplines i això la fa una interlocutora interessant. Jo la vaig descobrir a Ancoratge (2016) i vaig pensar que era una dona que sabia el que deia.

Tot i això ella m’assegura que escrivim sobre el que no coneixem: Amor i Mort. Tot parteix d’aquí, m’explica en acabar l’entrevista. Tanmateix jo m’he endinsat en totes les seves paraules i, creieu-me, no sembla pas escriure sobre el desconegut.

Has publicat dos llibres de poesia. A més fas crítica cultural i ets professora en escoles d’escriptura. Entre la divulgació i la creació hi ha jerarquies?

Jo penso que com a creadora, a l’hora de divulgar, tinc una mirada de respecte: sé que costa crear. No dic que altra gent que no creï no el tingui, però abans de criticar o deixar alguna cosa malament m’ho miro molt perquè sé el que costa. Penso que és una cosa força habitual; la gent que escrivim, per força, ens hem de dedicar a altres coses perquè com bé saps la literatura no dona per viure.

Hi ha diferents tipus de divulgació. Per una banda la periodística, amb les entrevistes i les ressenyes; i l’altre, que em sembla molt important, és el concepte de divulgació de les classes, sobretot a l’hora de desterrar mites i d’enfortir la mirada per sobre de la tècnica: mentalitzar la gent que en aquests moments de la comèdia hem d’escriure per plaer, no per tenir notorietat o per fer diners.

En l’entorn de la crítica has treballat amb altres disciplines que no són la literatura, com la música al cinema. Creus que hi ha ambients culturals més escoltats que d’altres?

La música de cinema és un sector molt minoritari. Fa un temps anar al cinema era un acte cultural; tinc la sensació que la gent s’informava per anar-hi i en llegia crítica. Ara, penso que amb les plataformes digitals i amb la possibilitat de veure moltes coses abans de sortir de casa, el mateix usuari es converteix en ressenyador i en crític d’allò que veu a través de les xarxes socials, i per tant et pot acabar generant més confiança algú amb qui comparteixes gustos que no un crític que per força ha de complir uns estàndards periodístics i ha de mirar-se la pel·lícula d’una altra manera. Abans sí que tothom estava molt al cas de les estrelletes que posava el crític de capçalera a la pel·lícula en qüestió. Penso que això va de baixa i és una llàstima perquè la crítica de cinema és molt agraïda de llegir, si està ben escrita.

Amb la música passa el mateix. Entenc que els lectors constants de la crítica de qualsevol disciplina, tot i que voldríem que fos el públic en general, acaben sent la gent del sector. Si fas la crítica d’un concert, la llegirà el grup (si li arriba), la productora que l’hagi muntat i la discogràfica, posem per cas. I si fas una crítica d’un llibre, la llegirà l’editorial, l’autor, i una mica la gent del sector per veure com respira.

Penso que passa en totes les disciplines, que abans potser sí que amb el tema de les recomanacions i ressenyes la gent s’orientava més a través d’això, ara jo penso que la gent s’orienta en xarxa i no em sembla del tot negatiu.

Per tant, no veus com una competència que tothom pugui participar d’aquesta opinió?

No, en absolut. Penso que com més gent hi hagi en el debat, més ric és. Hi ha sèries, pel·lícules o llibres dels quals no he llegit cap ressenya i en canvi m’han arribat perquè algú havia publicat alguna cosa a Twitter, Facebook o allà on fos. O bé perquè com es feia antigament, me l’ha recomanat un amic. Per tant no cal que ningú des d’una posició elevada o una tribuna digui si això és bo o no és bo. Al final la crítica cultural ha d’existir perquè és un engranatge més del sistema, però no és el prescriptor únic, i en certa manera això ja està bé.

Escrius i fas crítica. Estàs, d’alguna manera, als dos costats. Et sents al mig d’aquesta dualitat?

No. Sí que és cert que pel fet d’estar envoltada contínuament de gent que escriu, que llegeix i fa crítica, quan t’asseus a escriure ho fas amb una pressió diferent. Jo no puc comparar la pressió amb què vaig escriure el primer llibre que el segon, o el conte que vaig publicar amb LaBreu fa un any. No t’asseus a escriure amb la mateixa despreocupació perquè d’alguna manera ja formes part d’aquest engranatge i saps el que pot passar. M’agrada molt que em critiquin i tinc la sort de tenir una xarxa maca de gent que llegeix el que escric fins i tot abans que es publiqui; he tingut bons editors. També és cert que el fet de llegir molt, en el meu cas per la feina que faig a iCat, t’ajuda a escriure millor: això és una regla de tres absoluta. Penso que la pressió no ve del fet de treballar com a divulgadora, sinó que ve del contacte amb el mateix sector.

Tens en compte aquesta pressió de la qual ara parles, quan fas crítica d’altres creadors?

Naturalment. Però és la meva opinió, sempre ho defenso així: jo puc llegir un llibre de la millor manera possible. Una mala crítica no és aquella que et deixa malament sinó aquella que no està ben ponderada, que no destaca els aspectes positius, va a fer mal, no se centra en el text i personalitza en l’autor. És una mala crítica en sentit que està mal feta. Jo crec en la ponderació, en el text i en deixar de banda qualsevol mena de personalisme. De totes maneres la meva feina principal és fer divulgació: intento, quan entrevisto un autor, que pugui dir el màxim nombre de coses possibles del seu llibre en el poc temps que tenim, i que a la gent li vingui de gust llegir-lo. Sempre dic que has de vigilar cap on dispares: no és el mateix criticar una primera novel·la, que criticar una tercera, una quarta o fins i tot una segona. Amb això has de ser molt curós. I aquesta és la part que deia al principi: com que jo també escric i sé el que costa, intento ser força curosa.

Tant publicar (com a artista o com a traductora), com fer crítica i ser professora són maneres d’intervenir en l’esfera cultural catalana. Te’n sents partícip?

Sí. En alguns àmbits més que en altres. Quan fas de professora transmets una determinada forma de veure el món, o almenys així és com jo ho veig. Jo no puc ensenyar als meus alumnes com s’escriu un poema, i això els ho dic d’entrada, però sí que els puc entrenar a què facin múscul sobre la seva manera de veure el món. Em sembla que és una qualitat que ha de tenir qualsevol escriptor: curiositat i capacitat d’interpretar tot allò que veu i fer que esdevingui literatura. La vida per ella mateixa no té per què ser-ho, es queda en un paper privat que és un gènere que m’interessa molt i que cultivo en privat però que no crec que hagi de ser literatura. Aquesta és una forma de transmissió. L’altre forma, pel que fa a la traducció, em sembla molt interessant perquè és el contacte entre dues llengües: agafes una llengua i la portes a la teva amb el màxim respecte possible. Jo no tradueixo professionalment sinó que tradueixo només allò que m’agrada i penso que pot funcionar en català: ho faig amb il·lusió perquè vull que allò que m’agrada arribi a la meva llengua i, per tant, a un públic més ampli. Com a creadora penso que cada creador deixa anar al món la seva manera de veure’l i l’agafa qui la necessita, qui li ve de gust o qui connecta. Pel fet de ser creador no tens per què posseir cap veritat absoluta, però sí erigir-ne alguna cosa.

Simplement tu fas el que fas, aboques el que tens i qui ho vol agafar i li interessa doncs perfecte, i si després hi ha un diàleg entre les dues parts, que en un país petit com el nostre això moltes vegades és possible, encara és més enriquidor.

 Penses que la condició de dona pot influir en la teva intervenció en aquest espai?

És complicat ser una dona, ja ho saps, en molts àmbits. En aquest justament perquè el literari és un àmbit en què la lluita d’egos és molt habitual i els llocs de poder són escassos. Passa en tots els àmbits: música, cinema… les dones sempre ens trobem que hem de mostrar el doble que hauria de mostrar un home. El tema també és la manera com se’ns adjectiva: nosaltres tenim l’atribut de ser toves i cursis, tenim l’adjectivació implícita i ningú dubta en utilitzar-la. Perquè a un home el titllin de tou o cursi l’ha de fer molt grossa. Juguem amb aquesta adjectivació diferent de la dels homes, ens ve de sèrie. I jo que treballo amb les paraules penso que principalment hem de lluitar contra aquesta adjectivació implícita: vigilar molt com diem les coses, com ens hi referim a les coses, com les jutgem. Moltes vegades no és una qüestió de mala intenció sinó d’inèrcia. Especialment en àmbits d’opinió, poder o exposició pública.

Em parlaves del teu paper com a traductora: et veus sotmesa a la idea que estàs traint la llengua d’origen del text per portar-lo a la teva llengua?

No. Per mi no és una traïció, és un transport. El traductor, almenys la manera en què jo l’entenc, ha de ser molt transparent. Ha d’estimar molt el text en la llengua original i quan estimes alguna cosa no la pots trair. Un cop el portes a la teva llengua, naturalment l’exercici és ser-li fidel. Per mi no hi ha traïció possible. Penso que allò del traductor-traïdor és una idea que s’ha quedat instal·lada en un temps en què segurament les traduccions no comptaven amb els mitjans que compten ara, per tant era més difícil ser del tot exhaustiu o del tot precís amb les paraules. Però jo penso que quan estimes una cosa, i en aquest cas és un text, és molt difícil trair-lo.

Destaques, en el volum de Bèsties on tradueixes poesia d’Emily Dickinson, que és sorprenent com una dona que va viure clausurada en un moment de la seva vida pot escriure un món tan real. Això ens fa pensar la posició que ha ocupat la dona en la història de la literatura. Tu, en certa manera, has heretat, com a dona poeta, l’herència de dones que van escriure en una situació com la seva. Com vius el contrast entre la teva experiència personal com a dona escriptora i els referents de poetes com Dickinson?

No et diria que tinc aquesta herència. Dickinson, en un moment donat de la seva vida, va decidir quedar-se a casa perquè va decidir que li interessava més el seu món interior i el seu jardí que sortir a fora. Però la meva herència de debò són les poetes confessionals, que són les primeres que d’alguna manera surten de casa i van a la universitat. Per tant aquest “enclaustrament” ja no hi és. De totes maneres hi ha la idea de l’Emily Dickinson clausurada, però això va ser molt més tard a la seva vida. Ella va anar a la universitat i va tenir la seva vida social, no era una persona que s’hagués quedat tancada com Teresa de Jesús. En un moment donat va decidir que no volia sortir més de casa però penso que la seva escriptura no beu d’aquest tancament, sinó que beu de l’amistat i la religió; té un món interior amplíssim, i segurament li van posar aquesta tradició de la dona tancada per contrast amb Walt Whitman, que és l’altre poeta americà de l’època i era un viatger que es movia. És una etiqueta que li va anar bé a tothom: la idea de la dona que si vol crear, ha de renunciar a la vida social i a tots els beneficis que podria tenir si no es dediqués a una tasca que en aquell moment era pròpiament d’homes. La visió que es té de la figura de Dickinson està condicionada per aquests paràmetres i aquesta adjectivació que li van posar els altres. Ella no pensava ni en publicar, escrivia perquè li agradava i prou.

Citant Lluís Calvo: I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall.  Així parla d’Ancoratge. Quin és el procés de creació d’aquest poemari?

Hi havia alguns poemes que naturalment ja estaven escrits, però el poemari va començar a agafar forma quan un dia l’Estel Solé em va enviar un poema de Philip Larkin que es diu “Places, loved ones” (llocs, persones estimades). Vaig pensar que volia escriure sobre això: llocs i persones que estimo. I van sortir aquests tres llocs: Jocs florals, que era aquí a casa meva, a Sants, la Bordeta. Clichy, que és la darrera part, és on vaig anar a escriure l’última part del llibre, a París. I l’Uncharted Land, que és Alaska, un lloc on havia d’anar i no hi vaig anar (és com el paradís perdut, com arcàdia). I a partir d’aquests tres llocs hi surten les persones que m’estimo. Sempre dic que l’últim gran poema d’aquest llibre són els agraïments en què hi ha tota la gent que m’envoltava mentre l’escrivia. Volia parlar d’això perquè som això: els llocs que estimem i les persones que estimem, que van canviant, naturalment. Com diu en Lluís, en aquest text hi ha llocs que tindrem molt a prop, llocs en què viurem i llocs que no podrem explorar mai mal que ens pesi.  

A vegades recites. Et sembla que és una manera d’intervenir en l’esfera cultural?

No ho sé. Penso que la paraula dita, el fet d’explicar-nos coses, el contacte i la veu humana són molt importants, i segurament els meus poemes recitats per mi prenen un altre sentit. Des que vaig publicar el primer llibre em van dir que hauria de recitar i jo vaig començar a fer-ho. No ho havia fet mai i vaig començar a dir els meus poemes en públic. Té alguna cosa de social: el recital de poesia i la gent que s’aplega a escoltar poemes. A la gent li agrada més escoltar poemes que llegir-los, suposo que per aquest caliu de la veu humana. I és tot una cerimònia. Està molt bé per fer arribar el que tu escrius, el que escriuen els altres o els poetes que t’agraden: jo moltes vegades recito poemes d’altres perquè penso que és una bona manera de fer-los arribar a la gent. És molt curiós perquè després dels recitals la gent compra el llibre que presentem i jo moltes vegades tinc la sensació que potser no l’acaben de llegir sencer, però és com si s’emportessin aquell moment en què hem mantingut un diàleg a casa. Jo hi crec molt, en el diàleg. No crec en aquesta cosa de la tribuna i posar-te a parlar. L’altre dia li deia a un amic que quan vaig a presentacions de llibres, a vegades, aparto la cadira dos pams, miro, i em sembla increïble que de cop i volta algú estigui explicant alguna cosa. En quin moment els humans vam desenvolupar aquest discurs uni direccional? Em sembla una cosa molt curiosa. Molt curiosa i molt maca, no és una crítica, simplement una sorpresa constant davant això.

A Ancoratge hi ha moltes cites. La majoria són homes. Penses que el motiu que la majoria dels nostres referents siguin masculins té a veure amb l’educació literària i cultural que rebem?

No. No és una qüestió d’educació, és una qüestió de què bàsicament la literatura, en un percentatge molt alt, l’han fet els homes. No va ser fins ben bé principis del segle XX que les dones van començar a produir, amb excepcions, naturalment. És una qüestió de percentatges. Però ara passa exactament el mateix: el còmput entre homes i dones que escriuen està desequilibrat, és una qüestió també de presència a l’esfera pública. Encara ens queda molta cosa per fer en aquest sentit malgrat que nosaltres hàgim estat educades per no desenvolupar rols tradicionals, tenir la mateixa presència que els homes i fer activitats que són pròpiament d’homes. Ancestralment hi ha aquest domini de l’esfera pública per part de l’home i espero que amb els anys vagi canviant.

Quin paper tenen les dones en el teu cànon literari?

Jo no et diria que les dones han tingut un paper en el meu cànon personal, sinó que cada dona com autora m’ha ensenyat unes coses diferents. He après de la Virginia Woolf, de l’Emily Dickinson, de la Jane Austen. He après moltíssimes coses de com veuen aquest món hostil amb molta ironia, i del fet que tot i això les titllin de tradicionals i cursis (és una cosa que segueix passant amb la Jane Austen). Les dones Beats, que són de les meves últimes grans obsessions: poques vegades han estat vistes com a creadores sinó més aviat com a consorts. Són creadores fantàstiques, incendiaries i amb una vida que ja la voldria en Kerouac. La Carson Mccullers, la Lucia Berlín o les poetes anglosaxones que són purament les que més m’ha influït. L’Anne Sexton o la Sylvia Plath. Però tampoc renego de poetes com en Ted Hughes o en Robert Lowell, que formaven part de la seva òrbita. Jo diria que no només de cada dona sinó de cada persona i cada escriptor en reps una influència diferent. I el que m’han ensenyat les dones en general – no només les dones escriptores, sinó les que formen part de la meva vida i la meva xarxa (algunes de les quals també creen)- és el coratge, la despreocupació de què diran. I sobretot una cosa que he après al llarg dels anys és que el feminisme comença en tractar bé la resta de dones: quan veig en els diaris d’un dels símbols feministes per excel·lència com la Sylvia Plath, que es portava fatal amb les altres dones, sempre penso que això és el contrari al feminisme. Sempre hem estat educades en la lluita a la piscina de fang, hem hagut de competir pels homes (una cosa que em sembla una barbaritat), per les feines i per tot. El feminisme per mi comença per això: per tractar bé les altres dones i fer-les sentir bé, tant és que siguin creadores com que no ho siguin. El que ara se’n diu sororitat. No tant des de l’admiració sinó des de fer-se companyia, que és una cosa que em sembla molt humana. És important saber el lloc que ocupes coma dona, com a persona i en cadascun dels teus rols, saber quina és la teva lluita i la teva responsabilitat.

Tens alguna manera d’introduir-ho al cànon col·lectiu des de la teva veu de professora i crítica?

En el cànon col·lectiu no sé si tinc aquest poder. Jo crec que no. Però per exemple: ara estic preparant una peça sobre la Lucia Berlin per la ràdio, i estic intentant que sigui equilibrada: que pel fet de parlar d’una autora que és una dona aquest reportatge no tingui només veus de dones; que també hi surtin homes i que hi puguin dir la seva. És una forma de normalitzar les coses, de no encasellar una escriptora en el cànon femení. Qualsevol encasellament és dolent i si encaselles algú com escriptora dona és fatal. Escriptora, algú que escriu.

Intento posar de manifest si veig alguna injustícia respecte a les meves companyes creadores o periodistes. Intento utilitzar la veu que tinc als recitals per denunciar aquestes injustícies. Cadascú, en exposar els fets, ja està fent una gran cosa. A vegades tenim por d’alçar la veu; i en diem alçar la veu però en realitat simplement és fer una exposició de fets i dir el què passa. Per exemple: explicar que en tal premi tants cops com s’ha convocat només l’han guanyat homes, o si en una determinada pel·lícula només hi surten homes, no aniré a veure-la. Sí que hi ha un cert activisme petit que és molt important i interessant. No sé si té a veure amb la paritat tant com amb el menys teniment. Intento que la presència sigui equànime i sigui una presència que no estigui encasellada o definida. Ara bé: quan hi ha opressió les coses són diferents. Quan de cop i volta hi ha dones en diferents llocs que o bé no poden dir el que pensen o bé no poden fer el què volen, tot canvia. Però en un àmbit petit sobretot és una qüestió de suport i de fer-se costat.

5,233FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,511SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca