L’escriptor d’Indianapolis va escriure allò que va viure. Va ser un gran humanista i progressista. Va fer servir l’humor per combatre la tirania. Però també ho va fer amb el fusell. Ens endinsem en una figura controvertida i astuta, un escriptor que pot ser un dels millors xarops contra la barbàrie nazi que torna als nostres parlaments.

El famós escriptor americà va tenir una vida tranquil·la fins als 20 anys. El 1942 el Japó va bombardejar Pearl Harbor. En aquell moment es va allistar com a voluntari a l’exèrcit americà i va deixar la facultat de Cornell. Va ser destinat a Europa, allà va perdre el seu regiment al bosc de les Ardenes, en l’última gran ofensiva nazi. Va ser pres com a presoner de guerra i detingut a Dresden, on dins d’un magatzem soterrat de carn va sobreviure al genocida bombardeig Aliat del febrer del 1945. Un fet que va marcar la seva vida, ja que acabat el bombardeig es va dedicar a retirar els morts de la ciutat. Més de 20.000 cadàvers poblaven la ciutat.

De tornada als EUA va estudiar antropologia a la Universitat de Chicago. Va treballar en diversos i variats oficis, fins al triomf de les seves novel·les. Moment també en què es va poder dedicar al teatre i als guions televisius. Casat dues vegades, un accident domèstic va posar fi a la seva vida el 2007.

Vonnegut venia d’una família d’artistes; com ell mateix escriurà: és com si hagués heretat una gasolinera Esso de la família. Tots els meus avantpassats es dedicaren a l’art, així no faig més que guanyar-me la vida seguint la tradició familiar. Una família on per mantenir-se a les tertúlies havia d’explicar acudits i fer gràcia. D’altra manera era irremeiablement marginat de les converses. Un humor que marcarà la seva obra i serà una forma de superar els seus traumes; mentre estàvem sent bombardejats a Dresden, asseguts en un soterrani amb els braços sobre el cap per si ens queia el sostre damunt, un soldat va dir, com si fos una duquessa a la seva mansió en una nit freda i plujosa: ‘em pregunto què estaran fent els pobres’. Ningú va riure, però tots ens vam alegrar de què ho haguera dit. Almenys estàvem vius! Ell ens ho havia demostrat.

La política de Vonnegut

L’escriptor americà va ser sempre progressista, lligat a la Unió Estatunidenca de les Llibertats Civils. També ho estigué al moviment sindical i al socialisme. Va ser proper filosòficament parlant als líders Carl Sandburg i Eugene Victor Debs, a més de Powers Hapgood, president del Congress of Industrial Organizations al final de la Segona Guerra Mundial. En una ironia que podria haver estat un acudit de Vonnegut, el líder sindical va posar la fàbrica familiar en mans dels seus treballadors, cosa que va provocar el seu tancament.

Fins a l’any 1969 no va poder escriure les seves experiències a Dresden, al llibre Slaughterhouse-Five. Ho va poder fer, ja que per culpa de la Guerra del Vietnam es va poder començar a explicar la guerra de “veritat”. Fent servir els recursos de Vonnegut; es podia explicar la guerra tal com era; un sens fi d’absurditats mortals. Podríem observar com en aquell moment es generalitzà un tractament de la guerra cru i antibel·licista, com podria il·lustrar amb el film Apocalypse Now el 1979.

Contrari al canvi climàtic i a la saga dels Bush, acusà George fill d’haver fet, el 2000, un cop d’estat digne de Mickey Mouse. Després de l’11 de setembre de 2001 un home li pregunta per carta, perquè està en contra d’atacar Al-Qaeda. Vonnegut li va recomanar que agafés la seva escopeta i disparés als veïns que tinguessin una arma, si tan amenaçat se sentia. El seu tarannà progressista va estar tenyit pel fet de protegir-se de la vida gràcies a l’humor.

La literatura de Vonnegut

La concepció del món de Vonengut queda perfectament retratada en els seus llibres. Si ve podem veure com es parteix d’una realitat més o menys factible. Una realitat que no s’ha torçat als designis de l’aventura i l’absurd, a mesura que avancem i anem passant les pàgines veiem com es teixeix una teranyina onírica que per la lògica de l’escriptura és creïble. Així llegim Cat’s Cradle (1963), la història d’un periodista que vol escriure sobre que feien les personalitats americanes el dia que va caure la bomba d’Hiroshima, una història absurda. L’aventura fa que anem veient com a normals, coses que en el mirall de la veritat serien monstruosament absurdes.

L’estil net i pràctic, fa que la seva escriptura sigui sincera i adaptable a les nostres veus interiors. Un estil heretat de la deformació professional en ser durant uns anys relacions públiques de General Electric. Aquest estil, també ajuda a centrar l’atenció sobre la mateixa narrativa i allunyar-la de les floritures.

Mother Night (1961) és un exemple de les idees dites fa dos paràgrafs. Howard W. Campbell, Jr espia i propagandista nazi, està en una presó israeliana fins que els EUA decideixen comprar el seu silenci portant-lo a Amèrica. L’acidesa de la narració veu de les seves idees progressistes, alhora que la separació entre la realitat de la narració i la seva versemblança creen un joc molt intel·ligent. Hom es pot pensar que és tan absurd tot que és real el que s’exposa.

Slaughterhouse-Five (1969), serà però, la seva gran novel·la en retratar les seves experiències a Dresde durant els bombardejos aliats. Un relat que se sustenta per les relacions de l’alter-ego de l’autor amb uns sers que poden habitar 4 dimensions. Una novel·la que publicada el 1968, era clarament antibel·licista i denunciava la Guerra del Vietnam.

Kurt Vonnegut va concloure, el 2005, la seva carrera literària amb un assaig autobiogràfic. Un home sense pàtria, una conjunció de textos explicats al lector tal ment com si fos un amic de l’autor. Els seus pensaments, les seves aventures, les seves teories literàries mostrades d’una manera despreocupada i àcida. En català la seva obra ha estat editada per Males Herbes, una editorial que segueix pràcticament els seus postulats vitals. Diuen que el feixisme es cura llegint. Si aquest és el remei, Kurt Vonnegut és el xarop indicat.