Dissabte 21 Setembre, 2019

El culpable de les misèries del sistema NO ets tu

Una ració de notícies en mitjans digitals al matí, treballar, menjar mentre veus el telenotícies, esperar que torne a ser l’hora exacta d’eixir de casa una altra vegada, tornar al treball, barallar-te una mica amb els teus companys, tornar a casa, sopar, discutir amb la teua família sobre com de negre veus el futur i acabar el dia de la mateixa manera que el vas començar fins que l’endemà pugues considerar que “et falta dormir”.

En la vida de qui pertany a la classe treballadora no hi ha molt  de temps per a la cura personal, el temps necessari per a evitar que l’ansietat pels problemes que s’aveïnen en el futur s’acaben convertint en un trastorn que a poc a poc fulmine encara més les teues hores de somni, et torne irascible o acabe desencadenant malalties més greus, com la depressió.

La cura de la teua salut mental és realment important quan no tens temps lliure, quan el teu treball ocupa la majoria del teu temps, quan estàs “amb l’aigua al coll”, quan formes part d’un moviment polític o quan sostens la càrrega emocional de saber que els teus pares, els teus familiars o gent pròxima a tu no ha tingut els privilegis que probablement tu sí que tens en aquest moment.

Els sentiments principals de culpa o incomoditat quan volem prendre’ns un respir són aquells que diuen: “no m’ho meresc”, o “no tinc temps”.

Per a la gent treballadora, els immigrants o els pobres, la cura o el relax són polítics. No perquè no els volem, sinó perquè és inevitable sentir vergonya en atorgar-te temps per a tu mateix quan tens problemes financers, els has tingut o els té algú pròxim a tu.

L’estrés o l’ansietat són coses que el propi concepte de ciutat afavoreix, com si tot el dia hi haguera un amo tocant el bombo per a donar-te ritme. A més, el propi sistema neoliberal en el qual vivim ens diu que el nostre temps d’oci està lligat a un número deu vegades superior de temps “d’esforç”. És el propi model econòmic el que et diu: “has sigut suficientment productiu avui com per a poder seure al sofà?”

El problema s’accentua encara més en el cas de les dones. Quan un pare està amb la seua filla al parc, el pare està fent “punts extra”, però, si la dona no està amb el seu fill eixa mateixa vesprada, les seues amigues o amics pregunten: “qui està cuidant dels xiquets?”. Creant de forma subconscient un sentiment de culpa per no estar atenta constantment de la família o els xiquets.

Aquest article només és útil perquè quan vulgues escapar-te, passejar-te, posar-te dues rodanxes de cogombre en els ulls mentre et dónes un bany o et vulgues amagar en una cabanya en el camp, no penses si “el mereixes”, sinó si el necessites.

Lamentablement, hi haurà ocassions en les quals penses que “no està bé”, però pitjor està cremar-se, pitjor està no dormir, pitjor és veure al company activista que el deixa tot perquè no veu la importància del seu treball i es pensa que és inútil, pitjor és deixar els estudis perquè et sents culpable que siga la teua família qui et pague la matrícula i pitjor és pensar que el culpable de les misèries del sistema ets tu. 

Are youd dead? / Graffitti al Cabanyal / Wikimedia Commons

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca