Missió Salvar el periodisme valencià: carta oberta a la Generalitat

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Una de les postures més esteses gràcies a la influència neoliberal és aquella que planteja que tant partits polítics com sindicats i mitjans de comunicació haurien de deixar de rebre subvencions de l’erari públic. Per a ells —així ho argumenten— subvencionar és igual a donar privilegis i acabar amb la igualtat de dret que ha d’imperar. No obstant això, és un fet que a una realitat històrica tan complexa com la que vivim a hores d’ara al País Valencià, sense subvencions el valencianisme estaria soterrat i totes les particularitats del nostre poble moririen front tots aquells projectes recolzats pels grans capitals que reprodueixen les veus de l’amo que posa els dinerets i impedeix que l’empresa tanque. Les subvencions —sempre que no exigisquen res a canvi— serveixen per equilibrar les forces i evitar que siguen els grans capitals els qui governen i opinen.

Nombrosos són els projectes que, amb una conjuntura favorable a la Generalitat Valenciana van nàixer i van donar, al igual que fem nosaltres, veu als qui abans no la tenien. A més a més, la renaixença de Canal 9 amb el nom d’À Punt Mèdia va donar esperances a molta gent que, en la major part dels casos de manera altruista i desinteressada, va crear nous mitjans de comunicació. La realitat periodística, la pluralitat de què ha sigut afavorida per les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i les xarxes socials, ha possibilitat que aparegueren publicacions tant en paper com digitals, que contaren sense presses ni pressions les lluites veïnals valencianes, que parlaren sobre pilota, gastronomia valenciana o sobre la nostra —maltractada— literatura.

El tancament recent de dos mitjans de comunicació al País Valencià m’ha fet plantejar-me que alguna cosa està fent mal la Generalitat en aquest àmbit i que, potser el problema no siguen els diners invertits en subvencions, sinó com es produeix el repartiment entre aquestos. A hores d’ara, mitjans antivalencians com Las Provincias i mitjans que destrossen la llengua amb traductors online com el Levante-EMV —o hauria de dir l’Aixeque— reben diners en subvencions mentre altres no és que no guanyem sinó que perdem diners amb viatges i dies de treball dedicats a la nostra terra. Després de no tenir cap diari íntegrament en valencià, el diari Jornada va tancar les seues portes. Ni 5 mesos va poder resistir venent-se cada dissabte als quioscos. Després d’anys de treball defensant la pilota, esport valencià per antonomàsia— la nostra publicació germana PilotaViu deixarà de contar l’actualitat i la història del nostre esport.

Potser si es fixaren uns criteris clars a l’hora de repartir els diners de la res publica la situació sociolingüística al País Valencià canviaria considerablement. Apostar pel planter com el Barça de Pep Guardiola és apostar pel futur, és apostar per una nova generació de periodistes i escriptors que volen viure en la seua llengua. Malauradament molts d’aquestos s’han hagut d’anar a Catalunya per la devastadora situació que vivim ací. No tinguen por, ajuden-nos, pensen en el futur valencià: quan pense en deixar-ho tot enrere, buscar un mitjà en castellà on em paguen i gràcies al qual poder viure més còmodament la meua vida d’estudiant ressonen aquelles paraules de la nostra Vicepresidenta Mónica Oltra on deia això de que “la clau passa per dur a terme reformes irreversibles“. Deia Kafka que la joventut era feliç perquè era capaç de vore la bellesa, i que qualsevol que fos capaç de conservar la bellesa mai envelleix. No hi ha res més irreversible en un procés de canvi que una joventut alegre, unida i combativa. No la deixen morir agonitzant o escoltaran els seus crits esgarrifants durant tot el que els queda de vida.

Sols el poble salva al poble / Ana Cerera per a Mirall València.

 

Jordi Sarrión i Carbonell
Jordi Sarrión i Carbonell
Periodista i politòleg valencià. Tinc la sort de dirigir la delegació de la Revista Mirall al País Valencià. Orgullós de fer periodisme #SensePressa a aquestos temps en què la credibilitat i la honestedat dels mitjans de comunicació han de ser recuperades.