Dilluns 14 Octubre, 2019

Zinteta: “Ningú confia en les persones joves”

La Cinta Tort, a 23 anys i des de Torrelles de Llobregat, ha aconseguit donar veu internacional a les seves queixes socials amb el seu nom artístic, Zinteta. Utilitza el cos femení per fer crítica de la sexualització que n’ha fet la societat i trencar els cànons de bellesa del patriarcat. Es fixa en cossos no convencionals, en la diferència i els espais oprimits, amb un treball que parteix de l’autogestió i la relació sostenible amb l’entorn.

L’art de la Cinta sempre m’ha semblat molt natural: amor propi, respecte i reivindicació sobre un cos. Què hi ha més natural que la pròpia pell? Des que la seva obra va viure una explosió de reconeixement a través d’Instagram em pregunto què hi té ella darrere la pell: pors, lluites i ambicions s’intueixen en els colors que utilitza per dibuixar-hi les estries. De tot això vull parlar-li quan arriba a la redacció; s’asseu i es converteix en Zinteta en explicar-me, movent molt les mans, que li encanten els fanzins i que vol fer-ne un en els pròxims mesos per ajuntar-hi tot allò que escriu. Veig que és tan natural com el seu art.

Quan parles de la teva feina utilitzes la frase “estimar-se és un acte purament revolucionari i polític”. Podem estimar-nos a través de l’art?

Sí. L’art és una via que ens permet fer teràpia, per tant ens permet arribar a objectius que no ens hem plantejat però als que arribem igualment. És una via d’expressió. I com tota via d’expressió porta emoció. Per tant, que hi hagi aquesta part emocional que ens està removent, ens permet moure les nostres emocions i les dels altres; i a partir d’aquí podem utilitzar-ho com una eina transformadora, que ens pot portar a estimar-nos, empoderar-nos, conèixer-nos i a col·lectivitzar coses.

De manera col·lectiva també podem estimar-nos?

Sí.

És la teva intenció?

Jo al principi no m’ho plantejava com alguna cosa intencionada. Feia el que sentia i així vaig veure que hi havia necessitats col·lectives i  que el meu treball havia de fer un enfocament també col·lectiu.

Tu, en més d’una ocasió, has afirmat haver patit molta pressió estètica. Com dirigeixes la teva experiència personal per projectar-la en l’art i  utilitzar-lo com a eina de transformació social?

La pressió estètica ens afecta a totes. Jo crec que el que és important en aquest tema, el qual és tabú (igual que passa amb la menstruació, els avortaments i l’autolesió) és parlar-ne amb naturalitat.

I a partir d’expressar-ho, anar veient que més gent és així, que no estàs sola i que el que a tu et passa ho pots compartir amb les altres artísticament: això remou i et fa compartir espais col·lectius i segurs on poder parlar.

“Quan em vaig plantejar fer el projecte era per intentar superar el tabú: les persones menstruants tenim un tabú i és la menstruació”

Un dels símbols que identifica moltes dones i que ens ha estigmatitzat és la regla. Tu la utilitzes com a recurs artístic, la visibilitzes i busques superar-ne el tabú.

Al principi va ser per això. Quan em vaig plantejar fer el projecte era per intentar superar el tabú: les persones menstruants tenim un tabú i és la menstruació. Després tot això em va començar a portar cap a la part de reconciliació amb el meu cicle, que crec que és molt important tal i com m’agrada transmetre. Hem d’apropiar-nos del nostre cicle i parlar de com el vivim. No només treure el tabú sinó també que les persones que menstruem puguem parlar-ne i que això ens ajudi a empoderar-nos, conèixer-lo i compartir experiències. No amagar-lo sinó parlar-ne. I fer-lo visible ens permet aquest compartir i créixer que ens fa estar més còmodes amb nosaltres mateixes.

Vas difondre la frase “mancho y no me doy asco” com a manera de fer visible la sang menstrual.

Això ve de dir-me a mi mateixa: em passa això i no em fa fàstic, m’empodero. Hem d’acceptar el que ens passa i després anar al següent nivell, normalitzar-ho i ser conscients que la regla no és només tacar una compresa quatre dies al mes.

Últimament hi ha un debat sobre l’opressió que pot suposar utilitzar la regla o la vagina com a centre del discurs feminista: no totes les dones en tenen i pot semblar una manera de discriminar-les. Com vius el teu art dintre aquesta polèmica? Alguna vegada t’has vist implicada en el debat?

No, perquè jo tinc en compte totes les meves companyes trans. Les persones menstruants hem viscut una opressió pel fet de tenir la regla i les dones cis gènere -persones que s’identifiquen amb el gènere que se’ls ha atribuït al néixer- hem tingut una opressió pel fet de tenir vagina. Però hi ha companyes que són dones i no menstruen o companyes que són dones i no tenen vagina; i persones en identitats no binàries que tampoc encaixen en aquesta norma de dona cis. Penso que l’error és no tenir en compte això, no? Jo com a dona tinc la via d’opressió de que sóc dona, però tinc companyes que són dones i són trans i, per tant, tenen dos eixos d’opressió: una per ser trans i l’altre per ser dona. Per tant penso que és molt important tenir en compte això. Moltes vegades en discursos feministes es cau en el relat de dona, blanca, cis, hetero i europea; hi ha una via d’opressió però també n’hi ha moltes altres i és molt important que tinguem en compte el privilegi que tenim nosaltres. I donar espai a les nostres companyes perquè puguin parlar i no invisibilitzar-les.

“L’home cis és l’home que està en una situació de privilegi màxim i jo no parlo d’això. Jo parlo de la meva vivència i la vivència de les meves companyes”

No pintes cossos d’homes.

No, no pinto cossos d’homes. Bàsicament: homes cis no en pintaré mai. No m’interessa. L’home cis és l’home que està en una situació de privilegi màxim i jo no parlo d’això. Jo parlo de la meva vivència i la vivència de les meves companyes que tenen mil vies d’opressions i que s’han de visibilitzar.

Has explicat en alguna ocasió que intentes viure de l’art però és molt complicat. Mostres sovint, en xarxes socials, la teva experiència personal com a dona, autònoma, jove i artista.

(riu)

Ho visc malament. Partim de la base que sóc dona i sóc jove. Ningú confia en les persones joves. Sóc artista. En quin país vivim i com és considerat l’art? I a més, la meva manera de fer és totalment auto gestionada i molt punky. Així és xungo tenir curro. No és fàcil. No treballo amb cap marca, quasi cap. Potser he fet alguna feina amb dues marques però són marques ètiques amb treballadores sindicals, productes coherents…. Jo ofereixo productes coherents i per tant tothom que treballi amb mi també ha d’oferir productes coherents. És complicat: molta gent es pren el fet que siguis jove amb el fet que no puguis ser emprenedora, i que tampoc puguis tenir un projecte i treballar d’això. Ho veuen com un hobby. Hi ha mares de col·legues que encara em pregunten de què treballo. Que tinguis un discurs que va en contra de l’imposat no encaixa en el que hi ha establert.

La gent no entén que sí: la meva feina és ser artista, la meva feina és fer tallers, formacions, pintar un mur si m’ho demanen, fer una il·lustració… gaudeixo molt de la part col·lectiva de tot això.

Jo treballo d’això i tinc alguna feineta més: treballo dues hores i mitja al dia per poder tenir un sou millor. Estic lluitant a saco i també vull que la penya que confia en mi aporti alguna cosa. Penjo la meva feina a instagram però els likes a mi no em donen diners. Faig un munt de coses gratis, crec que és molt important que la penya ho valori.

Moltes vegades venen persones demanant-me feina gratis. Em diuen que saben que tinc una feina precària però que els faci la feina gratis. Aquí és on m’adono que realment no en són conscients [de la feina precària]. No demano que em paguin els diners que val la feina, però en podem parlar. Òbviament entenc també el context de cada espai, però arriba un punt on la part de la col·laboració s’hauria d’eliminar. No vivim de les col·laboracions perquè no ens donen diners. Vivim de que la gent ens pagui. Que m’agrada viure en un sistema on depenc d’això? No pas. Però no tinc més remei.

Em parles del fet que hi ha molta gent que no entén la teva feina o que la rebutja. Com respons tu a aquest rebuig?

Sempre que em fan una proposta pregunto si hi ha pressupost. L’última vegada que em va passar el que he explicat, com que no em van oferir diners, vaig fer una proposta. I no em van ni donar una resposta. I això ho visibilitzo molt a les xarxes. Al principi em feia molta por. Però ara quan em demanen descomptes en els meus productes, per exemple, ja responc que venc una bossa que val dotze euros, feta amb tinta ecològica, de cotó, feta al baix Llobregat que és on jo visc. Però d’aquests dotze em treuen la producció, l’IVA, l’IRPF, autònoms i que tinc la meva vida. O sigui, dotze euros pel producte que estic oferint, on cap treballadora ha estat explotada darrere, és molt bon preu, de fet és accessible.

Per tant la meva reacció és comentar-ho i parlar-ne: la meva feina té un preu. Òbviament si és una assemblea o un col·lectiu auto gestionat sempre intento buscar la manera de finançar-ho. Jo vull cobrar la meva feina perquè la gent en pugui gaudir. Un dels tallers que faig durant tot un dia costen una entrada: hi ha un material i un treball darrere; s’ha de prendre consciència que aquestes coses valen diners.

He de poder dir: tinc 23 anys, la meva feina val diners, sóc coherent i em sento bé amb aquesta coherència. Però la gent l’ha de respectar.

Maria Mercè Marçal deia que agraïa tres dons a l’atzar: “haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. Tres voltes rebel. T’hi sents identificada?

Sí, bastant, pel context en què estic. Quan vas creixent t’adones de les dificultats que pots tenir, sobretot per dificultats econòmiques: jo ara em plantejo que voldria fer coses que no puc fer. I que estic currant molt per poder-les fer. I em fixo en el fet que per ser dona hi ha uns espais on veig que no tinc oportunitats que potser podria tenir.

Jo he tingut molta sort a les xarxes i per tant se m’hi ha reconegut molt. Però hi ha molts llocs que a mi no em volen: per ser qui sóc i per fer el que faig, i això  incomoda. Tampoc tinc accessibilitat a certs espais perquè no tinc deu mil euros. En sóc conscient però alhora estic molt contenta dels espais on estic: m’hi sento molt a gust i tampoc aspiro a certes coses. Però sí que hi ha espais d’opressió que a mi em matxaquen molt, i joder, a vegades fot ràbia.

Per exemple: no em puc pagar una càmera per fer les fotos que faig. Jo necessito una càmera per la meva feina i dos col·legues i la meva tieta em deixen les càmeres que vaig utilitzant. Una càmera val molta pasta. I on poses la balança? No és fàcil.

“Per mi és molt important dir que no cal que ningú et reconegui la feina per donar validesa al que fas”

Has dit que estàs reconeguda a través de les xarxes. Creus que és un bon reconeixement?

Per mi és molt important dir que no cal que ningú et reconegui la feina per donar validesa al que fas. Tot i així el reconeixement és apreci, respecte pel teu projecte i molt suport. La paraula seria suport. I això ho agraeixes.

Reps més suport que rebuig?

Sí. Passo del rebuig llavors no me n’entero gaire. Però el suport és molt, i m’agrada molt. Tot i que de vegades em para algú pel carrer i em posa molt nerviosa: em diuen coses molt boniques i no sé ben bé com gestionar-ho, però passa, i és molt bonic. Em mola fer tallers per tenir el contacte de tu a tu i descobrir qui està donant suport al projecte.

Et sents identificada amb la figura típica de tenir molts seguidors a instagram?

No. Se’m fa molt raro. Hi ha penya que em pregunta quants seguidors tinc. En tinc molts i és molt guay perquè vol dir que hi ha molta gent a qui li remou el que faig, però jo sóc la Cinta de sempre. Treballo molt per ser la Cinta de sempre. No em sento una influencer ni aquestes tonteries. Sento que sóc una persona que fa coses i les comparteix, i són coses que remouen. Però jo sóc jo, vull ser jo i em mostro com tal com sóc. Sóc la que avui penja un cartell i demà es caga i en això i en allò.

“Jo sempre dic que si tens seguidores, que sigui perquè és gent que té ganes de compartir, créixer i remoure”

Tens gairebé cent mil seguidors a instagram.

Tinc quasi noranta-nou mil seguidors. Vaig compartir una publicació amb una companya trans i van marxar gairebé 2000 seguidors en tres o quatre dies. Me la pela. Si és per generar un espai més segur per mi i per la gent que està allà, millor. La penya es delata quan fa aquestes coses: t’ensenya que és gent amb un pensament que no és el que tinc jo ni les altres companyes, per tant així es genera un espai més segur. Si no t’agrada, pira’t. Per exemple sempre que publico algo sobre gordo fòbia se’n va penya.

Jo sempre dic que si tens seguidores, que sigui perquè és gent que té ganes de compartir, créixer i remoure. Jo vull seguretat en els meus espais i aquest espai és meu, que sigui el més segur possible.

El feedback a la vida real és el mateix que en xarxes socials?

Menys. Quan faig tallers s’omple, hi ha molt bon feedback. Però tinc molts seguidors i a vegades estaria bé que donessin més suport. No només a mi, a altres col·legues meves que intenten viure d’això i potser ho passen pitjor que jo. Tenim molts seguidors però necessitem que la gent confiï en nosaltres: propostes d’entrevistes, xerrades… no cal que ens pagueu, hi ha mil maneres de compartir la nostra feina i fer que tinguem espais. Som dones i joves i hem de tenir espais.

“Les meves referents són les meves amigues”

Tens algun referent de dones que tinguin i comparteixin aquests espais dels quals parles?

Les meves col·legues. Sempre ho dic: el meu referent són les meves col·legues, les meves amigues artistes, les col·legues d’assemblea. Les meves referents són les meves amigues.

Et compensa que la teva obra tingui repercussió si no t’aporta un sou?

Sí. Jo visc pel que estic fent. I crec que, encara que tinc etapes xungues, la meva feina em fa feliç. I tot el que aconsegueixo, el que conec i creixo és un aprenentatge per mi i alhora una teràpia. No entenc la meva vida sense això, no la contemplo. D’aquí a cinc anys potser tiro per altres camins, i no serà cap fracàs. Jo ara estic disfrutant i m’agrada. Espero tenir un sou, que d’aquí a final de curs el meu sou sigui més alt. Però clar, han de confiar més en mi.

Tot i això, alguna vegada has dit que fer exposicions gratuïtes t’agrada perquè creus en l’accessibilitat de la cultura. Penses que si s’hagués de pagar entrada, tindries menys públic?

Jo crec que depèn del preu, sí. Si valgués 8 euros l’entrada, la gent no vindria. Perquè no volen pagar per això. A mi m’agrada que siguin gratuïtes. Les exposicions són per difondre el meu projecte i m’agrada que siguin accessibles a la penya.

Igualment penso que si l’entrada fos barata la gent sí que vindria.

No estem acostumats ni acostumades a pagar per l’art.

Potser per algunes coses paguem més fàcilment. Per altres les critiquem de seguida sense saber què hi ha darrere. Òbviament que hi ha gent que abusa. Però és important prendre consciència que és una feina. Volem constantment art i el disfrutem però no volem pagar-lo mai. Tu no vas a comprar una barra de pa i demanes que te la venguin a vint cèntims. Doncs no vinguis a demanar-me  que baixi el preu del print.

A través del teu art intentes mostrar la teva insatisfacció amb el sistema. Alguna vegada t’han ofert alguna feina que has rebutjat per no voler formar part dels valors d’aquest sistema que no t’agrada?

Sí. N’he rebutjat. Ofertes molt bones. M’ho vaig plantejar molt. No puc dir la marca però era molt bona oferta, un projecte molt guapo. Però estava finançat per una multi nacional de merda. Què faig? Era una cosa relacionada amb el meu àmbit i amb la cultura i art, molt interessant. Era una idea preciosa. Però darrere hi havia “algo turbio”, anava en contra dels meus ideals. I vaig dir que no. Jo he d’estar còmoda amb les decisions que prenc. Prefereixo no guanyar el que m’haguessin pagat.

Has vist com aquest projecte sortia a la llum impulsat per altres artistes?

Encara no ha sortit. Vaig dir que no a una altra proposta i quan vaig veure’n el resultat vaig pensar en la persona que havia dit que sí, perquè no vaig veure coherència entre el que li van oferir i el seu discurs. Però he vist molta incoherència en molta gent i potser jo sóc incoherent en moltes coses que encara he de revisar.

Quan vegi el resultat d’aquest projecte no crec que em generi malestar. Estic molt segura de les decisions que prenc. Potser trigo quatre o cinc dies en prendre una decisió però si la prenc, n’estic segura. Molts cops ho comparteixo amb amigues. I a vegades són col·legues les que em diuen en què he de pensar. Necessites viure però has de tocar de peus a terra i recordar qui ets.

Multinacional que m’escrigui, multinacional que si està explotant, li diré que no.

A part de fomentar el feminisme, la sostenibilitat i la tolerància amb la teva feina, tens alguna idea per a construir un model de vida i treball basat en aquests valors?

Sí. El següent pas és crear tota la pintura jo. Jo faig art feminista, porto tota la vida intentant ser el màxim conscient possible que vull millorar, per tant vull un projecte que sigui així. Vull seguir fent el que faig però fent un pas més enllà, que és crear tot el material artístic possible a partir d’elements re utilitzats i pigments naturals. Estaria bé que tot el que fes anés agafant cada vegada més consciència. T’adaptes en funció el context en què estàs, però a mi em fa molt mal comprar una bossa al súper, comprar ampolles d’aigua o utilitzar gots de plàstic.

Em molaria aconseguir arribar a penya, seguir fent el treball que faig i sobretot fer treball local; cada vegada en tinc més ganes, de treballar on visc, també aquí a Barcelona. M’agrada molt anar per Espanya i tinc ganes de continuar-ho fent, però penso que és molt important crear xarxa aquí, coses que remoguin aquí i que tot això vagi lligat amb el que jo sento.

Saps com encaminar aquesta idea?

A poc a poc. Necessito acabar aquest curs, vull fer un màster, potser he de marxar fora. He de trobar un lloc on estar tranquil·la. M’he de respectar els punts vitals, crec que és súper important. Qui et demana pressa? No hi ha pressa. Si no penjo res durant un mes a instagram, no passa res, tinc una vida i no és penjar coses a instagram. Instagram forma part de la feina que jo faig perquè és una eina però no dependre d’això és vital.

 

5,233FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,511SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca