Poques coses m’esgarrifen més que la impunitat, l’abús per part del poder i de les esferes que l’ostenten vers al poble pla. I si hi ha quelcom que no entenc per sobre de tot són els mecanismes dels quals disposa el poder per executar la llei. Mecanismes que utilitza en el nostre nom i en un context teòric de societat en plena democràcia. Però les dades ens demostren que moltes vegades aquestes praxis són incompatibles amb els drets humans i la vida. En nom de qui el poder executor, és a dir, la policia, té el dret a decidir sobre la vida i la mort de tercers? I el més aterridor: en nom de qui se sent legitimat per encobrir els seus errors?
I ara només em cenyiré als fets: 18 de desembre de 2018: la Guardia Urbana abat a trets a Sota, el gos mestís d’en Tauri, un noi jove en situació de sense sostre. Segons la versió oficial del cos, l’agent va ser mossegat pel gos i, per evitar un nou atac, va actuar en defensa de la seva integritat física i va disparar. Després, es van endur al noi detingut perquè, després de matar-li la gossa, “els va agredir”. La versió dels testimonis, en canvi, s’allunya molt del relat policial. Segons diverses fonts tot va començar quan els encarregats d’un hotel van trucar a la Guardia Urbana perquè fes fora a un noi que venia polseres al carrer amb la seva gosseta, que sempre l’acompanyava. Era un noi que vivia al carrer i que els veïns del barri ja coneixien. Segons els testimonis, els agents van “abalançar-se” sobre el noi i la gossa va voler defensar al seu amo i va començar a bordar. Els agents, en veure que no parava de bordar i que s’interposava enmig de la situació, la van executar d’un tret al cap. De fet, un altre testimoni utilitza les següents paraules per descriure l’acció: “mentre el noi s’apropava a l’agent que tenia l’extensible, li va posar el genoll al coll del gos, i va efectuar un sol tret al cap”. Fonts oficials com PACMA o FAADA, denuncien, a més a més, que els cossos de seguretat van intentar encobrir els fets, obligant als testimonis a esborrar les imatges i els vídeos. Moltes entitats animalistes s’han pronunciat al respecte, denunciant els fets i exigint l’obertura d’una investigació i la introducció de models formatius adequats pel tracte amb animals en circumstàncies de pressió.
⚠️ IMATGES MOLT DURES! ⚠️
Se’ns trenca el cor veient la Sota encara amb vida després de ser abatuda per un agent de la Guàrdia Urbana al centre de #Barcelona.
📢 Avui a les 18:00h, concentració davant l’Ajuntament de Barcelona per demanar #JusticiaParaSota. pic.twitter.com/q8aGpKGMe2
— PACMA Catalunya (@pacmacatalunya) 19 de desembre de 2018
Però, es tracta d’una qüestió purament de falta de protocol i de formació? Aleshores perquè fonts de sobrada credibilitat com PACMA o FAADA estan denunciant que els cossos de seguretat estan encobrint els fets? Hi ha quelcom més amagat al darrere? Hi ha més elements que ens ajudin a esclarir el que va passar? Jo diria que sí, i estan completament relacionats amb les clavegueres del sistema, perquè mentre el poder faci ús de mecanismes coercitius per evitar fer autocrítica i assumir responsabilitats estem condemnats a viure en un sistema podrit. Una vegada més, em remeto als fets per demostrar que el cas d’en Sota i en Tauri no és un succés aïllat, sinó que respon a la dinàmica d’una maquinària perversa capaç de mentir per tapar les seves vergonyes: 9 de novembre de 2018: un noi de 27 anys mor després de ser reduït pels Mossos d’Esquadra en negar-se a un ingrés psiquiàtric. El noi va patir una parada cardiorespiratòria en el seu trasllat des de casa seva a l’ambulància després de ser reduït pels agents fins en dues ocasions. El 20 d’agost de 2018: Una agent dels Mossos mata Abdelouahab Taib, un home que va tractar d’agredir-la amb un ganivet. Després, la família de l’home abatut, va anunciar la seva voluntat de denunciar al cos policial per una “actitud negligent”. El 2 de abril del 2014: mor l’actor Alfonso Bayard a mans de la policia. Els fets es van produir després que els Mossos d’Esquadra l’arrestessin en rebre l’avís d’una cafeteria a la Plaça Molina, que es queixava que hi havia un home molt exaltat que molestava els altres clients. Segons consta a l’informe, Bayard va morir a causa d’una parada cardíaca després de ser reduït i esposat per set agents. En resposta, la mare de la víctima va escriure un article a La Vanguardia que va titular: Mort injusta. En ell, la mare descriu l’acció dels agents com: “exageradament violenta” i afirma que van incomplir els protocols previstos en aquestes situacions. “El van reduir sense percebre que es tractava d’una persona amb un trastorn psíquic i en cap cas d’un delinqüent, lamenta la mare.
El 6 d’octubre de 2013: Juan Andrés Benítez, un veí del Raval mor a mans de la policia. Per molts, Benítez s’ha convertit en un símbol de la repressió policial, i fins i tot li han dedicat un espai al barri: la plaça Àgora, un solar abandonat ocupat. En el cas del veí del Raval tot va començar amb una baralla i tot va acabar amb una detenció policial. Els Mossos van acudir a l’avís d’una baralla al carrer de l’Aurora i quan van arribar van veure que en Benítez estava a punt de marxar. Un agent el va retenir per identificar-lo i l’home va intentar deslliurar-se’n agressivament. Aleshores, van arribar més mossos de reforç i entre tots el van reduir. Els agents el van tombar cap per avall i després d’un forcejament, el van esposar i el van lligar els turmells amb un cinturó. L’home va patir una parada cardíaca provocada per la suma de lesions. El procés judicial, conegut com a cas Raval, va acabar amb la condemna de sis mossos a dos anys de suspensió de sou i treball i a cinc en llibertat vigilada per una actuació “desproporcionada”, que va durar dotze minuts i que “incomplia” els protocols policials.
En aquest últim cas, l’assumpció de la responsabilitat, encara que imposada, sí que va arribar. Una excepció, ja que en la majoria de les morts investigades els casos s’han acabat arxivant i en altres ocasions els mitjans no han donat més informació sobre el curs d’algunes denúncies. També, cal recordar, hi ha més exemples com el de les tortures a Yuri Sarran o el cas 4-F, un dels més tèrbols i obscurs de tots, que va arrossegar al suïcidi a Alicia Heras, i dels quals també en van ser víctimes Rodrigo Lanza, Álex Cisternas, Joan Pintos, i l’agent Juan José Salas, un policia que va quedar-se tetraplègic. La història va quedar retratada en el documental Ciutat Morta, un relat d’intrigues i corrupció policial que va sacsejar moltes consciències, encara que els mitjans i els jutges mai van voler investigar la història, segons van al·legar, per falta de proves. El documental va arribar a rebre el Premi de Ciutat de Barcelona el 2015, una decisió que es va prendre durant l’executiu de l’alcalde Xavier Trias, per part d’un jurat independent. Però anys més tard, el PP va proposar que l’Ajuntament renegués del documental i ho va aconseguir amb l’ajuda de PDeCAT, Ciutadans i el PSC. També, alguns mitjans de comunicació com EL PAÍS van posicionar-se convenientment en contra del documental, afirmant que el producte audiovisual donava una versió allunyada de les sentències, i que mancaven proves que confirmessin el relat dels acusats i amb aquest argument ja es van sentir legitimats per restar-li credibilitat. Els protagonistes del documental, van defensar la seva innocència i van negar sempre la seva implicació en les accions que van conduir a què l’agent Salas es quedés tetraplègic, després que algú li llancés (segons l’informe policial) un test per la finestra d’una casa ocupada on s’estava celebrant una festa i on els agents van accedir per dissoldre la celebració. A conseqüència d’aquests fets, quatre joves van ser empresonats i condemnats a cinc anys de presó. Anys més tard, una d’ells, Patricia Heras, va acabar obtenint un permís penitenciari de tercer grau i va sortir de la presó l’abril de 2011 i pocs dies després es va suïcidar tirant-se per una finestra. Havia deixat escrit: “ja no puc suportar aquesta broma assassina perquè el meu aspecte en aquest planeta no és normal”.
Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, va presentar la seva campanya municipal el 2015 a Ciutat Vella amb Silvia García, amiga de Patricia Heras. En l’acte final, Colau va recordar la figura d’Heras i va dir que no es resignaria “davant de cap cas de persona anònima que hagi de patir impunitat”. Tanmateix, molts li retreuen que quan va pujar al poder ni tan sols va canviar el cap de la Guardia Urbana. Una actitud que ha tornat a reproduir amb el cas de Tauri i Sota, en declarar que “segons els testimonis i les informacions que tenim en aquests moments, l’agent va actuar en defensa pròpia i tement per la seva integritat física”. I jo li pregunto a l’alcaldessa: què passa amb tots els altres testimonis que asseguren que el gos no va fer-li mal a ningú, que només bordava? Que passa, que com no són la versió oficial no els hi vol donar veracitat, Evidentment, sempre és més còmode creure’s el discurs institucional i rentar la consciència.
Però encara que ni l’alcaldessa ni els que ostenten el poder vulguin, les preguntes es continuen acumulant al damunt de la taula: es tracta d’una qüestió purament de protocol? Corria risc la vida de l’agent que va decidir tirotejar la gossa? Perquè els testimonis continuen assegurant que els agents van voler impedir que es distribuís material dels fets? Els mateixos interrogants graviten en la consciència col·lectiva de tots amb el cas 4-F: si tot és mentida, perquè Heras es va suïcidar? A què es referia quan va fer referència al seu aspecte com a prova de la injustícia que ella creia comesa contra la seva persona? I quina autoritat va ordenar que els Serveis de Neteja operessin en el lloc de la càrrega policial poc després dels fets esborrant totes les proves existents? On es troba el testimoni que suposadament va confessar a una altra persona haver llençat el test? ¿perquè ningú va relacionar un altre cas d’abús policial que va tenir lloc poc després en el qual els mateixos agents que havien participat en els esdeveniments del 4-F van ser sentenciats per torturar al jove Yuri Sarran en dependències policials on, convenientment, no hi havia cap dispositiu de videovigilància? I perquè ningú va creure als quatre condemnats pel cas 4-F que havien denunciat en moltes ocasions haver patit abusos a mans dels mateixos agents?
En el cas d’en Sarran també hi va haver sentència, encara que molts no podem evitar pensar que si la sort d’aquest jove va ser diferent de la dels altres possiblement tenia quelcom a veure amb qui era el seu pare: el cònsol de Trinitat i Tobago a Noruega, que en assabentar-se dels fets va moure cel i terra per demostrar que en Víctor Bayona y Bakari Samyang, dos agents de la Guardia Urbana, havien torturat al seu fill, i finalment l’Audiència de Barcelona li va donar la raó i va condemnar als dos agents a dos anys i tres mesos de presó per, entre d’altres, colpejar-lo, cremar-li la cara amb una cigarreta i per refregar-li un pal d’escombra per la cara. Els fets havien començat a l’interior d’una discoteca de Barcelona, quan en Yuri va voler defensar a una amiga que s’estava sentint assetjada per un altre home. Es va iniciar un baralla i en Yuri va resultar ferit. Aleshores, els dos homes que l’havien estomacat es van identificar: eren dos agents de policia i van detenir a Sarran i se’l van endur directament a la caserna de la zona Franca de Barcelona, on van iniciar-se les tortures.
Les autoritats sempre van defensar la mateixa postura: que el d’en Sarran havia estat un cas aïllat i que lamentaven els fets, però que en cap cas s’havia de relacionar amb els detinguts del 4-F. Però, malauradament, després de veure la reacció institucional vers la mort d’en Sota, tots els que tenim una mica de memòria ens preguntem perquè la versió oficial continua tenint aquest protagonisme a l’hora d’impartir justícia i omplir columnes als mitjans. I en el cas de la gossa Sota no necessito saber quin és el resultat de la investigació que l’alcaldessa ja ha promès que s’obrirà. El conec anticipadament.
Tots aquests casos, des del primer fins a l’últim, el de la gossa Sota, que a més resulta extremadament representatiu per la desproporció dels actes, constitueixen una prova irrefutable que hi ha quelcom al sistema que falla, quelcom que provoca una terrible sensació de desprotecció i impotència. I no em refereixo a les morts precisament.