Milthon Robles: “Les fronteres només limiten a les persones, no al capitalisme”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els seus reportatges sobre el crim organitzat a Hondures assenyalen al govern,  l’església, les empreses transnacionals i l’exèrcit. “Aquests són els veritables delinqüents” em diu Milthon Robles, però des de Barcelona, en el PEN Català. Després de 21 anys fent periodisme d’investigació, les amenaces de mort van arribar a més: el van intentar atropellar, el van intentar disparar i el van segrestar durant hores, torturant-lo. Sis atemptats contra ell en total. A finals del 2016 va haver d’escapar i gràcies a organitzacions com Reporters sense Fronteres, Freedom House i PEN International, ara continua la seva aquí, però ni les amenaces ni els sobresalts han desaparegut del tot. Per això la seva filosofia de vida no ha canviat gaire, malgrat sentir-se més tranquil. Ens la resumeix en quatre paraules: Treinta segundos de vida, que rep el títol del seu llibre de poesia que està escrivint, centrat en la natura i la realitat política i social d’aquests últims anys. També està en curs la seva autobiografia, on, quan es publiqui, podrem llegir la situació de la llibertat d’expressió a Llatinoamèrica des de la seva experiència. He parlat amb ell sobre el seu país, la caravana d’immigrants i els mitjans de comunicació.

Hondures sempre ha sigut un país perillós?

Depèn del context de què anomenem “perillós”. Aquí es diu “perillós” quan algú t’assalta pel carrer amb un ganivet. La visió d’un país la veus depenent d’on estiguis, d’on vinguis i cap a on vas. Però “perillós”, en el sentit de carrer… assalts hi ha on sigui. Segrestos hi ha hagut aquí i allà. El tema de la irresponsabilitat del govern és una altra història. Va haver-hi un robatori tremend durant les dictadures militars, petits grups s’apoderaren del país i va sorgir la falsa democràcia, una fal·làcia: torna el poder al civil, però en realitat tot segueix igual. Més enllà del perill és això, la misèria que es viu.

Com era el dia a dia després del cop d’estat del 2009?

El meu país va quedar polaritzat. És molt més fort que el que està passant a Catalunya, però si ho comparem en el sentit teòric sí que s’hi assembla molt. Unes persones creien en què havia sigut un cop d’estat, d’altres creien que era una successió constitucional. Un sector polític sembra una llavor d’un costat del terreny, l’altre sembra una llavor de l’altre costat i al final es polaritza als pobles. Ells terminen entenent-se però la gent queda dividida. La situació segueix com a Catalunya, la gent continua treballant i tot. Hi havia molt moviment als carrers, va haver-hi mesos molt tensos, el país quedà pràcticament aïllat del concert de nacions, amb l’excepció d’Espanya, Colòmbia… països on governava la dreta conservadora que sí que reconegueren el govern de facto, inclús van acompanyar les eleccions que convocaren. La resta va condemnar el cop d’estat però… es van oblidar de més de vuit milions de persones que viuen en condicions molt fotudes en el país.

“Aquí normalment és el marit qui assassina a la seva dona, allà és diferent, allà és a fora”

La teva ciutat, San Pedro Sula, sempre està en el rànquing de ciutats més perilloses del món, per què?

- Publicitat -

Això és un morbo dels periodistes i de les organitzacions internacionals, perquè ho extreuen dels assalts de carrer. Des d’allà prenen la mesura, però si la prenguessin des de la perspectiva de l’administració pública del govern de l’estat, veurien una altra cosa, perquè més o menys San Pedro Sula va igual que Caracas, Ciutat de Guatemala, Sant Salvador, Ciutat de Mèxic, Acapulco… Llatinoamèrica, amb les excepcions d’Argentina i Uruguai, que és una mica menys, té ciutats molt perilloses. Però en realitat el rànquing és igual, és el mateix registre de dades. El que passa és que allà està la corrupció a un altre tipus d’esfera, de jaqueta i corbata, que són els qui provoquen la misèria.

També Hondures està en el rànquing de països amb més violència de gènere.

Això és un altre tema. Per exemple, en els últims vuit anys han assassinat a més de 28.000 persones, unes 10.000 són feminicidis, però hi ha una diferència amb la violència de gènere que es dóna a Espanya o en molts altres països d’Europa. Allà és una violència més de carrer. Aquí normalment és el marit qui assassina a la seva dona, allà és diferent, allà és a fora. El Salvador en aquests onze mesos que portem lidera els feminicidis amb 356 dones, després li segueix Hondures amb 320, poden ser més en ambdós països. Espanya en porta 89, no és un número tan baix, però té 47 milions d’habitants. Hondures té 8-9 milions, no arriba a més de 10 perquè ha fugit molta gent. És terrible.

Tampoc és un país per activistes?

Aquí està el gran problema. Aquí en venen molts. Jo sóc molt crític amb els qui es munten històries de què han sigut perseguits, per exemple, els homosexuals, transsexuals… Però moltes d’aquestes històries no són veritat, sinó que s’aprofiten del sistema perquè hi ha organitzacions que els acullen i viuen del que els hi donen. Però realment no són activistes ni res. El problema ve quan ets realment un activista dels drets humans, quan senyales i critiques la corrupció. Hi ha més homofòbia a Europa que allà, el que sí que els hi fan és molt de bullying, va una trans pel carrer i comencen a “chulear”, que en l’argot popular significa “estar molestant”. Però agressions no, i aquí sí que n’hem vist.

Parlem de les maras. En una entrevista vas dir que també són víctimes del sistema, per què?

Efectivament. Una de les causes més greus que estan succeint avui dia és el mateix sistema: hi ha tanta publicitat, tant consumisme, que t’entra pel cervell. Hi ha famílies de cinc o sis persones que estan inclús a la taula del menjador amb el sopar i estan amb el mòbil. No s’escolta als fills i els fills no escolten als pares. A partir d’aquí comencen a treballar les maras, els “caçatalents”, en un sentit irònic. Els acullen, els conviden a una cervesa, a un cigarret de marihuana, i els conviden a formar part de la seva família. Les maras funcionen per barris, cada mara controla un, algunes són més fortes i controlant centenars, com la  Mara Salvatrucha (MS) i la Mara 18. Són protegides per la policia, per l’exèrcit, perquè dins hi ha maderos, maderos uniformats, diputats, però aquests no es veuen, són invisibles. Hi ha fins i tot ministres, líders religiosos, amos de bancs, empresaris… és com un conglomerat del crim organitzat, un munt d’empreses que s’aglutinen. És per això que segueixo sostenint que aquests joves són víctimes, perquè la major part d’aquests beneficis, que són milions setmanalment, van a parar al compte de gent que està a dalt. Aquests són els veritables delinqüents, els veritables maderos al final.

“Ens hem convertit en portaveus de causes que no van en nom de la col·lectivitat”

El germà del president d’Hondures, Juan Antonio Hernández, ha sigut condemnat per narcotràfic. Et va sorprendre la notícia?

Bé, no ha sigut condemnat, ha sigut “capturat”, per aquesta jugada de la “presumpció d’innocència”. No, no em va sorprendre perquè de fet, sense l’ànim de caure en l’ego, vaig ser l’únic mitjà que, quan tenia un programa de ràdio i escrivia per un diari digital (farà 8 anys), va denunciar a aquest senyor perquè va construir un estadi de futbol a Lepaera. Era com una joguina per ell, i també una forma de rentar diners. Ell era un càrtel invisible, la coca portava la seva marca (“CH”), venia operant des del 2008 més o menys. El que a mi em va sorprendre és que molts periodistes em van titllar de boig, d’especulador, de xarraire… Els mateixos que ara l’estan perseguint. Ni les declaracions del president Juan Hernández dient que ell no en sabia res em van sorprendre, sempre ho va saber. De fet, deu milions de dòlars estatunidencs foren a parar al compte d’ell per a la seva campanya electoral. Sí que em va sorprendre la doble moral dels Estats Units, que ells sempre ho van saber i, ara que les coses amb Juan Hernández no els hi està anant gaire bé, l’estan posant contra les cordes. Li van capturar el seu germà i negociaren, ell mateix possiblement va negociar la seva captura. És un home que no té mare, és capaç de vendre-la per seguir en el poder.

Les caravanes de migrants per fugir als Estats Units estan cobrant protagonisme en els mitjans internacionals, ho estan fent bé?

Els mitjans? No, tornem al morbo periodístic. Ens hem convertit en portaveus de causes que no van en nom de la col·lectivitat, en persones mediàtiques i morboses per vendre més la notícia. Més màrqueting, no ens interessa fer periodisme honest. Moltes vegades parlem de l’objectivitat, que no existeix ni existirà perquè al final sempre et surt la teva passió per alguna cosa, però sí que existeix la responsabilitat i l’honestedat com éssers humans, i com periodistes hauríem d’aplicar-la. En el cas de les caravanes de migrants, he seguit molts mitjans, tant els més deshonestos fins als una mica menys. Al final tots acaben manipulant. I després venen els famosos fake news. Ara amb les xarxes socials tot el món es creu periodista, aquest és el gran problema. Algú que tingui un mòbil fa un directe i ja diu que és periodista. Aquesta notícia es fa viral i tot el món se la creu. Em sembla que no ho estem fent bé. Des de l’arribada a Tijuana d’aquestes caravanes ja sumem més de 250 persones desaparegudes (incloent-hi nens) del que a nosaltres ens arriba de gent que coneixem allà, que estan marginats en el món del periodisme. Això no es coneix en els mitjans de comunicació.

I els mitjans de comunicació a Hondures?

En el cas que abans comentàvem d’Antonio Hernández, s’ha donat el silenci, no se n’ha parlat res. S’inventen coses: de sobte surt un pastor evangelista amb les seves bogeries i ja és la notícia de la setmana. El 85% del periodisme a Hondures és activisme, en això s’hi assembla molt a Espanya. Estan lligats al poder fàctic, al govern. Estan pagats, són “gargantas asalariadas” o “plumas vendidas”. Potser podràs trobar-te un 10% que estan de l’altra cara de la moneda, però també són el mateix perquè estan a favor d’altres polítics. Si entre aquests hi ha corruptes, ells no ho diuen. Si ho mirem amb optimisme, hi haurà un 5% de periodisme independent, però s’està morint de fam, ens toca fugir, a altres els han matat. Hi ha una decadència terrible, la informació està totalment manipulada.

I el poble no es rebel·la?

El que passa a Hondures és que la gent ha entrat en el conformisme. Quan s’acosten les eleccions, els polítics van als barris i pobles més oblidats, que és on està la gran massa de votants, i els porta un plat de menjar o una bossa de queviures. Potser no supera els 3 euros, però ja amb això compren el seu vot. Ni tan sols és necessari, perquè el que els interessa és que hi hagi gent a les taules electorals manipulant les actes. I tenir el control en el tribunal d’eleccions, del registre nacional de les persones, dels ens judicials… per seguir controlant el país. És un petit grup qui s’està carregant Hondures, acompanyat per les grans transnacionals com les de Florentino Pérez, Amancio Ortega, les empreses xineses i els Estats Units, que té una base militar i altres més amagades. Veus algunes manifestacions, però no representen ni el 10% de la població. Surten a protestar, però per a idealitzar a un polític més, no per un somni de col·lectivitat del país. La joventut és molt conformista i molt emotiva a la vegada: surt un personatge mediàtic i ja creuen que és Déu, que ve a salvar al país. A vegades es veuen petits raigs de llum, però el seu problema és que van a les universitats i sembla que la universitat passa per sobre d’ells. I per un altre costat també em sembla que hi ha molt d’egoisme. Per naturalesa els éssers humans som egoistes, però en alguns països és pitjor. Allà si tu ets el meu veí, no m’importa res el que et passi.

“Mentrestant segueixo lluitant des de qualsevol trinxera, qualsevol lloc on vagi lluitaré per un món millor”

Com consideres la situació dels drets humans a Espanya?

No només Espanya, Europa té un fals discurs de drets humans de cara al món, començant pel tema dels refugiats. Inclús la Unió Europea destina milions i milions d’euros a països que ells mateixos han empobrit, com a Llatinonamèrica o Àfrica. A Europa potser no hi ha tanta violència, tot i que a Itàlia hi ha barris on no es pot sortir gaire. A Barcelona a vegades fa por sortir al centre. El tema dels drets humans és una doble moral, el tema dels refugiats no s’està entenent, hi ha molta xenofòbia. Jo no ho he patit personalment però sí que he vist a gent que ho pateix, especialment pel seu color de pell. Catalunya té més solidaritat en l’àmbit personal, però en l’àmbit institucional és la mateixa que en tota Europa, has de ser mediàtic perquè t’atenguin. No és possible que vinguin cent persones refugiades, però Milthon és un periodista, un escriptor. La resta els tracten com escombraria perquè no representen res per ells, per mi això és inhumà.

Quan creus que tornaràs a Hondures?

Si ho veiem des de la part del que ens han imposat… és impossible. Hi ha ordres de captura per haver assenyalat les coses i continuen les amenaces. L’estiu passat, aquí, a Barcelona, un home amb un clar accent hondureny em va intentar agredir. Deia que era policia d’aquí. Per sort em va ajudar una senyora que ho va veure tot i vam sortir il·lesos. Per una altra banda, visc el moment. “30 segons de vida”, aquesta és la meva filosofia de vida. Més enllà d’aquests segons passarà o no passarà. Mentrestant segueixo lluitant des de qualsevol trinxera, qualsevol lloc on vagi lluitaré per un món millor. No només per la terra on vaig néixer, perquè em considero un ciutadà del món. Em van parir a Hondures, però penso que les fronteres només limiten a les persones, no al capitalisme.

Per acabar li vaig preguntar si volia afegir-hi alguna cosa. Un missatge pels periodistes, em va dir, no s’és periodista si s’oculta la veritat.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca