Entre la gent que estem més o menys ficats dins del món de la cultura cada dos per tres surten debats sobre l’elitisme i els gustos culturals. La tant admirada com controvertida Gina Driéguez parlava fa poc dels «plaers culpables», l’equivalent cultural a cruspir-se un kebab o una hamburguesa del McDonald’s. L’autora reivindicava tenir una formació i un gust cultural elevat i alhora gaudir sense vergonya d’aquestes coses. D’aquí em va sortir una reflexió sobre polítiques culturals, igualtat i gustos que us exposo a continuació.
Des de que la classe obrera pren consciència de classe, comença a lluitar per l’accés a la cultura i crear els seus propis espais de gaudi cultural: a casa nostra, per exemple, els ateneus populars, els cors de Clavé… Amb el desenvolupament de la socialdemocràcia, els governs van agafant aquest rol obrint biblioteques públiques, fent esquemes de descomptes a museus, teatres, sales de concert… desenvolupant allò que s’anomena «democratització de la cultura», en altres paraules, posar la cultura en mans de l’elit (música clàssica, belles arts, alta literatura) a disposició del poble. Amb l’auge de la socialdemocràcia a l’Europa central i nòrdica als anys 60-70 aquestes polítiques tindran el seu esclat. L’objectiu era «educar» aquells qui no havien crescut en famílies on no es valorava la cultura.
Amb la crisi dels 80 i la transformació del capitalisme, la cultura comença a veure’s d’una altra manera: com una indústria d’alt valor afegit, pràcticament una artesania a gran escala. La cultura es converteix en una eina per a donar valor a béns i serveis, tant privats com públics. És el moment on es comencen a promoure sales de concert i teatres en comptes d’indústria per a reactivar l’economia dels barris més pobres. D’Estocolm a Los Angeles, el nou paradigma és el desenvolupament a través de la cultura, a vegades més fi, a vegades més barroer (la Ciutat de les Arts i les Ciències, per exemple). Alhora, l’esquerra que no compra aquest paradigma fa una nova proposta: la democràcia cultural. La democratització de la cultura es llegeix com una ideologia elitista, on la cultura de les elits és millor que la popular i les classes baixes han de ser educades en la cultura dels poderosos. Aquesta filosofia reivindica les formes artístiques considerades tradicionalment de segona: el hip hop, els grafitti, el reggaeton… i nega, en certa manera, que el poble pla hagi de ser educat per les elits.
Tot i això, crec que el dilema entre democratització de la cultura i democràcia cultural es fals, fins a cert punt. És totalment cert que l’elitisme és un error i que les formes d’art no acadèmiques ni acceptades poden ser igual de vàlides que les que ho són. Que podem (si volem) anar a sentir Mahler a la tarda i ballar reggaeton a la nit. El problema de la democràcia cultural és, però, que no mira (prou) els determinants materials de l’accés a la cultura. Una persona jove de classe mitjana o alta que s’hagi criat escoltant música clàssica i rock «del bo» en una casa amb llibres de tot tipus pot valorar totes les formes de cultura, i decidir si aquest vespre mira El setè segell o l’última gala d’Operación Triumfo. Si no hem tingut aquests referents, és molt difícil valorar coses amb les quals no hem viscut: ningú discuteix que pares lectors fan fills lectors. En aquest sentit, la democratització de la cultura, vista des d’una perspectiva no elitista, ens fa més lliures per triar amb criteri. El relativisme de la democràcia cultural, dut a l’extrem, pot acabar reduint els aspectes econòmics de la classe a identitats i preferències: l’art dels pobres i l’art dels rics, que poden rebaixar-se, de tant en tant, a gaudir d’allò que gaudeixen els pobres.
Així, amb què ens quedem? La meva resposta és amb el sistema que ens permeti accedir a tota la cultura que vulguem, que garanteixi la igualtat d’oportunitats d’accés i que doni a tota la ciutadania una base de capital cultural. Així, no hi ha dilema: per a la democràcia cultural, democratitzem la cultura.