De ben jove ja li van dir que aquell dibuix o l’altre de més enllà eren molt bonics, que eren molt plàstics i expressius. D’adolescent va sentir-se dir més d’una vegada que era creatiu, que els seus dibuixos, dissenys, o tot allò visual i gràfic que sortís de les seves mans era ben creatiu. A Belles Arts, tot i els grans egos del professorat, més d’un li va dir que n’era molt, de creatiu. Amb el títol a la mà començava un camí de petits èxits. Al cap de pocs anys ja era conegut i exposava regularment, venent ara sí, ara no, les seves obres. Crítics d’art i gent de l’àmbit artístic li reconeixien els mèrits, i va passar a ser competència directa entre els professionals com ell. La paraula creatiu es desplaçà a segon terme: una paraula important que es reservava -i es reserva- només per als grans de debò.

Va eixamplar les vies expressives i aprofundint dins seu, va decidir que la introspecció podia ser una bona manera de tenir identitat pròpia en el món de l’art. El seu camí i la seva aportació a l’aparador mundial de les arts plàstiques i visuals es va interioritzar, es va centrar en els encenalls més refinats de la sensibilitat i es va fer auster perquè era la manera d’apropar-se a l’essencial: va reduir la paleta cromàtica a només un parell de tons, va polir la forma fins a fer-la única, va treure el concepte teòric perquè li resultava sobrer davant d’una obra que als seus ulls, lentament, esdevenia universal en la seva plàstica, en els seus valors.

Totes les decisions reflexives que s’imposava quan arribava al seu estudi s’encadenaven una rere l’altra i el menaven cap a una veritat -la de l’art- que només està a l’abast d’alguns dels escollits. Quan va adonar-se d’això, va treballar i lluitar per evitar una obra elitista que l’hauria allunyat de l’essència que cercava i que de vegades li semblava tenir gairebé a tocar dels dits.

S’endinsà encara més en la introspecció, en l’austeritat formal i expressiva. La seva vida també va seguir el mateix camí. Poques coses li calien per al treball diari quan el seu pensament vagava quasi sempre al voltant del treball, què fer, com fer-ho, com gestionar aquesta força intangible i indomable que l’obligava tant si com no, a estar hores i hores al seu estudi, bé treballant, bé sense fer res. Exposava de tant en tant i li reconeixien el treball. La crítica el seguia i es pensaven entendre’l.

Un dia li va venir al cap la paraula creatiu. Feia tant de temps que no l’havia dit, ni pensat, ni li havien dit, per escrit o de viva veu, que un calfred li va recórrer l’espinada. Ell – la seva obra, perquè ell era la seva obra i la seva obra era ell-, era creatiu?

Va adonar-se que aquesta paraula havia estat l’origen i la força que el feia treballar des de tants anys enrere. Li havien dit mantes vegades que l’havia assimilat com a pròpia i se l’havia fet seva, l’havia integrat al seu discurs, a la seva plàstica, a aquell concepte que ja havia desaparegut per poc essencial, per poc significatiu davant l’expressivitat pura. Va pensar que se n’havia de desprendre perquè potser era el darrer escull que l’impedia ser totalment lliure en el seu treball. Es va deslligar per sempre del pes d’una paraula que els altres li havien posat al damunt i va esdevenir l’artista que no volia ser creatiu.

I a partir d’aquest moment ja no se’l va comprendre. Tant com ell excel·lia en la depuració formal, en la subtilitat austera del cromatisme, en propostes tan pregones com transcendents, els galeristes l’ignoraven, els crítics van deixar-lo de costat i els clients desapareixien.

Però tant li era: finalment s’havia deslliurat de tot i després de tants i tants anys perseverant pacientment, podia iniciar l’obra definitiva, la creació total.

Mesos després d’aquest moment tan transcendent i abans d‘acabar-la, va morir.