Clara Sanabras: “Escriure cançons és com tornar a néixer”

Parlar amb la músic Clara Sanabras (Rouen, 1974) té un efecte reconfortant i inspirador. Pocs artistes catalans han bastit a l’exterior una trajectòria tan fecunda, variada i personal. Sanabras viu la creació i la interpretació de manera integral, amb la música al centre i infinites ramificacions.

Amb la llibertat i la perspectiva que ofereix la distància (en aquest cas, una Londres hivernal i serena) repassem dues dècades d’ofici als escenaris i diverses de les seves passions: el mestissatge, la recerca de les arrels, l’espiritualitat, el compromís ètic i polític i les ciutats de la seva vida.

Nascuda a Normandia, criada a Barcelona, de formació acadèmica francesa i educació sentimental catalana, Sanabras va aterrar a Londres amb disset anys (i sense saber anglès) per estudiar música a la cèlebre Guildhall School.

Des d’aleshores, la seva veu s’ha escoltat en sales i auditoris d’arreu del món. Ha treballat amb molts dels millors músics i compositors del moment. Multiinstrumentista i cantant d’una àmplia varietat de registres, se l’ha comparada amb la portuguesa Mariza, la francesa Camille i la nord-americana Joanna Newsom.

Però Sanabras rebutja tota grandiloqüència i es reivindica com a cantautora amb veu, mirada i discurs propis. Ha publicat sis discos de temàtiques i estils diversos, una vocació íntima que combina amb l’actuació com a solista en les projeccions amb orquestra simfònica de Titanic, Gladiator i El Senyor dels Anells.

Des de fa 14 anys viu amb la seva família a Stoke Newington, un barri que estima i del qual participa activament. Durant tres hores conversem en un dels cafès victorians del carrer principal, un local rústic amb rajoles turquesa d’aire portuguès. Les parets de fusta combinen plats de te i quadres africans.

Per l’imaginari de Sanabras desfilen Shakespeare,, Baudelaire, Lorca i Morricone. També Maria del Mar Bonet, Pau Casals i els grans poetes catalans, de qui se sent deutora i a qui homenatja sovint. Genuïna i sensible, Sanabras s’explica generosament i amb contundència, tan si qüestiona el funcionament de la indústria musical com quan revela com Londres li ha canviat la vida.

Véns d’una nissaga de músics.

La meva mare és la pianista Anna Monfort. Té 83 anys, viu a Gràcia i encara toca el piano. El meu pare era violinista i va morir fa molts anys. Van fer molta música de cambra junts i van treballar amb l’Antonio Gades abans que jo nasqués. La música és el seu llegat, em van marcar el camí de la música com a opció ferma de vida. M’interessen moltes coses, però la música sempre ha estat el nord de la brúixola.

Abans de Barcelona i Londres, hi va haver França.

Vaig néixer a Rouen (Normandia) i hi vam viure dos anys perquè els pares tocaven en una orquestra de cambra. Quan vam tornar a Barcelona vaig anar al Liceu Francès per mantenir un vincle simbòlic amb França. Era una educació molt dura, estricta i cerebral, sobretot per a una nena com jo amb tendències artístiques i musicals. A l’escola no creien en mi ni em van estimular, però com que sóc rebel vaig lluitar contra corrent. Després de sobreviure a una experiència així tens molta fortalesa per espavilar-te i enfrontar-te al món real. En canvi, si tens un ambient escolar molt recollit, després tens un xoc. I jo vaig sortir d’allà amb la idea de volar.

Clara Sanabras © Hill & Aubrey
Clara Sanabras © Hill & Aubrey

Com era la Barcelona dels anys 80?

De petita vaig viure a Les Corts i a Gràcia. Érem la meva mare i jo soles. Des del balcó de Mejía Lequerica vèiem l’Institut Frenopàtic [avui l’Hospital Dexeus] i sentíem els gols del Barça. A Les Corts hi havia aquell gran túnel abans que construïssin el Cinturó. No vaig créixer en una Barcelona modernista, i quan anava al centre, era com un somni. Barcelona era una ciutat capitalista que creixia, i l’educació que rebia també era així, perquè a l’Institut tothom tenia molts diners i jo hi vaig anar becada. Després m’he adonat que tot això apareix a les meves cançons.

Quina empremta t’ha deixat la formació francesa?

Quan vaig començar a estudiar música clàssica, el repertori de música francesa em meravellava. Sobretot estèticament. A mi m’agrada molt aparellar la música amb el moment històric al qual pertany, i m’hi sentia molt a prop per la meva educació mig-francesa. Una part de mi és francesa, però no de cap manera que pugui o vulgui demostrar. Parlo el francès de Baudelaire, una llengua imaginària, de llibre, però em falta el col·loquialisme, l’argot. Em sento connectada amb la cultura francesa, i és molt important mantenir viu aquest vincle, sobretot ara que se’ns diu a tots on hem de pertànyer.

La identitat és un tema clau de la teva discografia.

Els meus pares eren molt catalanistes. L’avi de la meva mare era Joan Llongueras [músic, poeta i pedagog pioner]. No el vaig conèixer, però és el punt de partida de tot, a la família tothom en parlava com una persona magnífica. Va ajudar molta gent durant la Guerra, i el dia del seu funeral van aparèixer milers de persones. A Barcelona hi ha una plaça que duu el seu nom. La figura del besavi és molt important, sempre m’hi he sentit connectada, però com si fos un conte de fades.

Hi ha una cadena transmissora familiar?

Sí, i ara ho sento més. En ser filla única de pares separats, no tenia accés a les connexions ancestrals. Després m’he adonat que sempre ho he dut amb mi, que és als meus gens. I que el camí que he triat té a veure amb aquesta herència.

Ho vius com una necessitat?

Sí, com a antídot a tot el que ens està passant. Pateixo molt pels algoritmes, el control i les xarxes socials. Tot això va en contra de la meva natura. Sempre hi ha hagut el camí de la màgia i de les coses que no es poden explicar, el camí de l’espiritualitat i dels déus. I amb aquest camí s’han aguantat els pilars de la nostra civilització durant segles. Però en l’últim segle la ciència ha evolucionat tant que sembla que ara tot es pugui explicar, potser fins a eliminar Déu.

On queda la música en aquesta lluita?

Aquells moments dalt l’escenari que connectes amb un músic, això com ho expliques? Com ho quantifiques? Molta gent amb diners pretén comprar aquests moments. Volen comprar la màgia, però no poden. És important per a la gent creativa saber que hi ha altres connexions que no deixen rastres.

Un actor em va explicar una vegada que, fent Macbeth, cada vegada que deia “Monsenyor, el bosc avança” sentia que el bosc realment es movia.

I no passa només dalt l’escenari, passa cada dia! El cervell és plàstic. I fem servir menys del 10% de la nostra capacitat. Estem saturats d’estímuls vitals, però si pensem més enllà del que ve immediatament, potser ens adonarem que ens perdem la resta de coses. L’analogia és un cavall amb aclucalls que només veu el que té davant. I a mi ara m’està passant una mica això. Després d’haver anat sempre dirigida, ara veig coses lateralment que em connecten amb altres coses. El món es connecta per mi a la manera de Carl Jung i la Sincronicitat. De vegades una paraula diu una cosa però l’arrel en vol dir una altra. Les coses no només estan connectades per causa i efecte. És surrealista i depèn de la imaginació, però a mi m’ajuda a veure d’on vénen les coses. No visc només al 2018.

Clara Sanabras © Helena Dornellas
Clara Sanabras © Helena Dornellas

On et situes dins la indústria musical?

El món està molt etiquetat, i les etiquetes divideixen el públic. Crec que el sistema no s’entén a si mateix i fa que molta gent tingui al·lèrgia a la música clàssica perquè pensen que és elitista. I després vénen a veure Titanic i s’adonen que la música simfònica és a totes les seves pel·lícules preferides, i això desmunta totes les etiquetes. Un cantant clàssic que sigui pianista no es pot acompanyar a si mateix? Només perquè no és tradició? Bé que ho fan els cantautors! El millor de tot és que ara la indústria s’està desintegrant i l’hem de revisar.

Explica’m com vius la composició.

Sempre m’he sentit dona del Renaixement. M’agrada il·lustrar i m’agraden les paraules, i la música ho canalitza tot. No vaig seguir el camí del cant clàssic perquè no podia fer justícia a les paraules. És molt important explicar una història amb la dicció correcta i que s’entengui la narrativa. Això em va ajudar a destriar el camí musical que més em convenia. Jo sóc trobadora i vull explicar històries amb música i melodia. El disc que publicaré a la primavera [Fugue to the Floating World, Fuga al Món Flotant] és un llibre ple d’il·lustracions, que són essencials per veure les cançons. Componc cançons de manera visual, per impressions i per memòria fotogràfica. Aparello elements que aparentment són dispars, però quan els recullo en una composició són vàlids. El resultat és únic perquè el nucli és la decisió que prenc.

Com vas viure el pas de la interpretació a la creació?

Quan vaig començar a escriure les meves pròpies cançons hi va haver un abans i un després. No vaig poder tornar enrere. Sento que he d’escriure. Sempre combinant-ho amb altres coses, però el fet de continuar escrivint la meva obra em fa millorar moltíssim la resta de projectes, me’ls miro amb ulls nous. I també vaig ser una persona nova. Algú que escriu, no només un intèrpret. Sóc creadora en primera persona. És com tornar a néixer. Si esdevens creador, et trobes a tu mateix.

Com et relaciones amb la teva obra?

És personal però no té a veure amb l’ego. Els millors moments a l’escenari sempre he sentit que canalitzava alguna cosa que no tenia a veure amb mi, sinó que jo era simplement un canal perquè aquella força baixés i arribés al públic. I em vull aferrar a això, perquè un pot tardar tota una vida a trobar-ho.

On acostumes a compondre?

Al meu fill li agrada molt viatjar en metro i autobús, i escric cançons mentre esperem. Si pretens reservar un temps per escriure, al final no escrius mai. Sempre duc una llibreta a sobre, i m’agrada escriure quan el meu fill està mirant per la finestra, content. Són moments efímers, i tot passa, com la música. I si no ho apunto i me n’oblido, em passo setmanes pensant en recuperar-ho.

Londres és una ciutat inspiradora?

Molt. Tan inspiradora com dura. És capital de l’imperi britànic. Els fantasmes de la història hi són més presents –potser– que a Barcelona. Si mires la geografia de Londres, malgrat la gentrificació, el greix del passat encara està intacte a molts llocs. L’estructura arquitectònica de la ciutat ho permet. Londres s’estén horitzontalment i la majoria de gent viu en cases, i això canvia molt la perspectiva. Quan escric sempre hi penso. A moltes altres ciutats estàs encaixonat dins la vida moderna.

A molta gent Londres l’anul·la o enfonsa.

Jo he aconseguit trobar-hi un espai propi. El meu pare, quan ja estava molt malalt, em va dir “jo em desperto cada matí quan surt el sol i sento la responsabilitat de llevar-me i assaborir-ho”. I jo, malgrat totes les penes i angoixes, cada matí sento la responsabilitat de llevar-me. Si el sol es lleva, jo també. Molta gent ha crescut culturalment amb la idea de desistir i limitar-se. Tot el sistema està planificat perquè acceptem les nostres limitacions. El llenguatge de màrqueting diu el contrari, “el cel és el límit”, però només quan es tracta de qüestions capitalistes. En canvi, el llenguatge socioeconòmic ara diu “accepta les teves limitacions”. És filosòficament i fonamentalment erroni. I ho defenso contundentment.

Com t’enfrontes a aquests límits?

He patit un sentiment de por existencialista que ja duien la meva mare i els meus avis des de la postguerra. Encara que creien molt en mi, sovint em deien que no somiés truites. Amb els anys he entès que no s’han d’acceptar els límits literals. És la paradoxa de l’inventor: si no creu en allò que vol inventar, l’invent no existirà. Hem de somiar el que volem, perquè si no, no ho aconseguirem. Aquesta idea de postguerra, tanta prudència, me l’he anat traient de sobre. I ara veig molta gent jove que d’alguna manera, gràcies a Déu, se n’han oblidat i poden buscar nous horitzons sense tanta negativitat.

T’has interessat profundament per la Guerra Civil, tant a nivell personal com artístic.

A casa no em van explicar res sobre la Guerra Civil. Ho vaig aprendre tot a Anglaterra. A Catalunya no s’explicava, i al Liceu Francès només parlaven de França. Sabia on era el Loira però no on era l’Ebre. I ho he anat descobrint per mi mateixa. Quan vaig arribar a Londres la gent m’explicava històries dels brigadistes.

Per a molts britànics la primera referència sobre Catalunya és George Orwell.

Quan penses en la realitat que va viure i ho compares amb la realitat actual… Estem igual. He viatjat arreu del món pensant-me que em trobaria coses completament desconnectades de la meva vida, i en canvi vaig aterrar a Tasmània i el taxista que em va recollir havia estat brigadista a la Guerra Civil espanyola. Com pot ser que m’ho expliquin a Tasmània i no m’ho expliquin a casa? No hem de subestimar la importància de transmetre la nostra experiència a les generacions futures.

Això ho fas amb la música.

Als concerts busco un intercanvi que ens transformi a tots, que sortim diferents de com hem entrat. M’agrada pensar així perquè t’ajuda a créixer. Molta gent creativa malauradament se senten insulars, es tanquen i perden la seva força. Jo crec el contrari. L’intercanvi és més poderós. I si parles amb físics et diran que ara comencen a quantificar l’energia de l’intercanvi. L’energia no és un concepte abstracte, és calculable. Tornes a connectar amb la idea de les freqüències més altes, les energies positives. No només són fets, causa i efecte. El món no està prescrit. I l’intercanvi és un antídot.

Com rep el públic aquesta proposta?

La gent que em ve a veure al camerino després dels concerts no són gent ben connectada que em portaran a sopar a hotels de luxe i m’oferiran més concerts. Són gent que havien de triar entre venir al concert o anar a l’hospital perquè es trobaven malament. I després vénen i em diuen “em trobo molt millor des que t’he sentit cantar”. Sento molta responsabilitat. I alhora penso que potser els he curat el mal de cap sense que el metge els hagi de donar una pastilla. Portem un segle parlant amb llenguatge monetari, però hem de tornar a valorar les altres divises que poden ajudar l’esperit humà. Potser podem tornar a una vida més sostenible. 

Defenses una experiència més íntima?

Els grecs anaven al teatre per viure una cerimònia psicològica, hi anaven a curar-se. El teatre era un ritual. I els humans volem veure coses que ens transformin i ens facin millors. Després hi ha el concepte d’entreteniment, que a mi em fa enfilar per les parets. L’entreteniment és passiu. Et distreus però no participes.

És per ganduleria, por o desconeixement?

Per màrqueting. Està prescrit. T’han dit que això t’anirà molt bé i no saps ben bé què vas a veure. M’agradaria viure en un món sense màrqueting. Perquè hi ha un abans i un després. Després de la invenció de la psicoanàlisi, quan Freud diu que hi ha un forat negre que hem d’omplir, tot funciona així. A tot arreu et volen vendre alguna cosa. Lluito contra la idea del producte. En els temps pletòrics de la música pop, la gent devorava tota la informació per iniciativa pròpia i viatjava per trobar un vinil, n’havien sentit a parlar, de manera oral, gairebé mítica, i quan el trobaven era el súmmum.

 

Clara Sanabras - A Hum About Mine Ears © Simon Webb
Clara Sanabras – A Hum About Mine Ears © Simon Webb

Amb la música que fas i l’experiència que proposes, tens la sensació que el corrent en contra és massa fort? Et sents a la intempèrie?

Sempre. Constantment. La intempèrie it’s me [sóc jo].

Com es viu a la intempèrie?

Ara ho visc de manera més catàrtica. Durant temps em preguntava què feia malament, fins que em vaig adonar que el que no m’anava bé eren el sistema establert. No puc adaptar-me a “la màquina”. Necessito sortir-ne per trobar el meu camí. Hi ha dies que costa molt, però viure així em manté alerta i em reconforta perquè no és ni de bon tros un camí àrid, al contrari, és molt fructífer. Per a mi seguir l’altre camí és la fi. No tinc cap desig de ser famosa, però sóc famosa al meu carrer, perquè tots els meus veïns van cantar amb mi al cor de l‘església del barri. No necessito res més.

Parla’m del teu barri, Stoke Newington.

Tinc la impressió que he acabat a Stokey per algun motiu, perquè hi ha un simbolisme històric en tot el que m’envolta. He perdut la por a la comunitat, sento que hi ha una energia vital i creativa en tota la gent que vivim aquí. Un grup coral del barri m’ha encarregat un parell de peces. Es diuen Dissenters en honor al grup històric [els Dissidents, protestants escindits] que començaven a mirar el món d’una altra manera, fora de la societat victoriana. Ara estic escrivint una peça sobre gent que està enterrada al cementiri d’Abney Park. La comunitat és un bon antídot contra la globalització.

Què has après com a músic a Anglaterra?

A cultivar l’instint de supervivència.

Tots els artistes que he entrevistat en aquesta secció em responeu el mateix!

És que és molt necessari. Si sempre vas amb un coixí no ho aprendràs mai. Les lliçons més dures de la vida són les que t’enforteixen. El mes passat vaig tenir una experiència meravellosa. Vaig fer una col·laboració amb Ray Davies, el líder dels Kinks. Si m’ho haguessis dit fa un temps no m’ho hauria cregut. Vam cantar Days. La conec i la canto des de fa tant de temps que ni sabia que era seva. És una cançó que ara pertany a la veu popular. És de tothom.

Això ho diu Lluís Llach quan li pregunten per què no canta L’estaca, diu que ja no és seva.

Evidentment. Imagina’t arribar a contribuir d’aquesta manera! Que l’autoria d’una cançó acabi sent popular és el súmmum. A Davies li interessa molt la idea de tornar a la gent una part de la seva experiència vital. La cançó la va escriure ell però ara pertany a la gent. Per a mi, com a artista, el repte era cantar aquesta cançó llegendària. Sempre que m’arriba un repte l’agafo sense pensar-m’ho, encara que senti aquella veu que em diu “sigues prudent”. He rebut moltes bufetades, però no puc canviar el meu instint. Una vegada em van trucar d’un teatre i em van dir “necessitem algú que canti i toqui la mandolina. Toques la mandolina?” I vaig dir que sí. Vaig penjar el telèfon i vaig pensar: qui em podria deixar una mandolina i ensenyar-me-la a tocar en dues setmanes? Això crea molta ansietat, però un cop has vist el repte i l’has vençut, entres en una altra dimensió i creixes com a artista.

Sobre el teixit musical popular a Anglaterra, el Lluís Gavaldà, que també viu a Londres, explicava fa poc que té experiències místiques al supermercat i a correus perquè sempre hi sona bona música pop.

És que a Barcelona encara estem amb mix-tapes dels anys 80. Aquí gairebé tothom toca la guitarra o canta en un cor. I a Dublín és encara més espectacular. Tothom fa música. La música és una de les experiències vitals més importants perquè t’ajuda a tots els nivells. És molt gratificant però també t’has de sentir molt humil, perquè em trobo un arquitecte que canta i toca la guitarra millor que jo, i m’ho he d’empassar, perquè jo d’arquitectura no en tinc ni idea!

Què ofereix Londres a la gent que vol ser músic?

Hi ha menys padrins que a Catalunya. La meva experiència a Catalunya va ser nefasta. Se’m va fer saber que sense padrins no arribaria enlloc. Jo volia ser músic, però em van dir que si feia el que em deien em presentarien la gent adequada que em donaria feina. Vaig preguntar quant trigaria, i em van dir tres o quatre anys. I vaig dir que no. No volia esperar, no tenia temps. Vaig venir aquí perquè hi havia oportunitats, però era duríssim aconseguir-les perquè la competència és increïble. Però un cop ho aconsegueixes, és teu, perquè no hi ha padrins. Bé, sí que n’hi ha, perquè només apareixes en alguns mitjans si tens molts amics, però hi ha moltes plataformes que ofereixen possibilitats als joves amb talent, treballadors i que transmetin il·lusió. A Londres no hi ha tanta enveja de postguerra com a Catalunya i Espanya. Allà la gent que aconsegueix una feina no vol que les generacions següents els la treguin, i per als joves això és terrible perquè la gent que els hauria d’ajudar té massa por que ho facin millor que ells. De totes maneres, vaig marxar fa molt de temps, i espero de tot cor que hagin millorat les coses.

Quin vincle mantens amb Catalunya?

És curiós perquè em conviden a l’Auditori a cantar bandes sonores de pel·lícules però em conviden a través de Hollywood. No em conviden perquè sigui catalana. És una mica psicodèlic. Ningú no és profeta a la seva terra. M’agradaria molt que em convidessin per la meva música. He actuat arreu del món, però a Catalunya no hi ha manera.

Ho busques activament?

Sí. Hi ha molta gent que creu en mi i ho intenta, però crec que el fet que la meva música no sigui comercial o que toqui molts gèneres alhora fa que els promotors tinguin por que no vingui prou gent. Només programen el que els diu la màquina. Però tenen orelles i poden escoltar-ho. Intenteu alguna cosa diferent!

Falta risc?

Falta curiositat. Tampoc no m’hi capfico gaire. Veig com funcionen la societat i el món. No descarto la possibilitat de fer una actuació al Palau de la Música o en un teatre que realment m’agradi. Ja arribarà. Potser no caldrà passar per tots aquests embuts dels quals no sortiria intacta. I això que ara em sento més catalana que mai per raons òbvies. I m’agradaria aportar la perspectiva que he après després de viure tants anys a l’estranger. Crec que podria aportar alguna cosa a la consciència col·lectiva.

Et fa por que la percepció que tens del país de vegades sigui massa diferent de la realitat?

És que ja no sé què ha passat i què no. És perillós. Has de tenir la teva pròpia percepció i que no et diguin què està passant. Has de tenir interès. És un eix al qual estàs connectat, i jo durant molts anys vaig perdre el contacte completament. Vaig venir aquí i volia tornar a néixer. Però al cap d’uns anys vaig escriure un àlbum de cançons sobre l’exili [El vol dispers] que em va tornar a les arrels. Volia que fos amb perspectiva i en català, castellà i anglès. Vaig musicar Espriu i Pere Quart i els sentia de manera visceral, vaig sentir que els duia a dins. El que deien era primogènit, molt més que Baudelaire i tot el que m’havien ensenyat.

Clara Sanabras - El vol dispers © Hill & Aubrey
Clara Sanabras – El vol dispers © Hill & Aubrey

Explica’m la teva Londres.

Ara estic descobrint moltes coses amb el meu fill perquè fem excursions per tot arreu. Li agrada molt el transport i està fent un mapa mental de totes les línies. Fem rutes i jo l’acompanyo. Agafem el 141 fins a London Bridge i en comptes d’acabar a Waterloo anem cap a l’altra banda fins a Berdmondsey, i acabem en uns túnels increïbles, a la intersecció entre Druid Street i Crucifix Lane. I penso, ostres, aquí devia passar alguna cosa monumental! És com la intersecció entre el paganisme i el cristianisme. Em fascina. També m’agraden molt les arcades. Tota la part shakespeariana de Londres, tan misteriosa. Tots els carrers que surten del Globe Theatre. Els van bombardejar i ara tot són noves construccions, però el traçat original es conserva. Vaig treballar molts anys al Globe, i quan sorties d’aquella experiència shakespeariana, t’adones que als carrers del voltant aquella energia encara era allà.

Parlant de Shakespeare, vas dedicar el disc A Hum About Mine Ears a La tempesta. Què et va atreure tant?

Treballar Shakespeare en profunditat em va canviar la vida. I això que hi vaig arribar mig de casualitat. La primera feina que em va sortir a Londres va ser The Two Noble Kinsmen (Els dos nobles cavallers) al Globe. Aquella mateixa temporada feien La tempesta amb la Vanessa Redgrave fent de Pròsper. I encara que no coincidíem, compartíem tocador. I mentre em canviava sentia el seu soliloqui final. No l’entenia gaire, però em va arribar la música. I vaig pensar: és això. Anys després em van proposar fer una peça al cor de Stoke Newington, i vaig sentir una ràfega: ha de ser La tempesta. I es va revelar tot un simbolisme que connectava elements de la meva vida real amb el que deia Shakespeare a La tempesta.

Què ens explica La tempesta?

No faig l’obra literal, sinó una reinterpretació. I com que m’ho havia comissionat una associació LGTB, vaig emancipar Miranda, que a l’obra es casa amb l’únic home que ha vist mai i fa el que li diu el seu pare. I a la meva Tempesta vaig decidir que ja n’havia tingut prou. I em vaig adonar de com és d’intens el soliloqui final, perquè Shakespeare parla de la màgia, de l’embruix que pateix el vaixell perquè naufragui en una illa de somni. I tot el tema de l’exili.

El present t’ha donat la raó.

Quan vaig presentar el disc El vol dispers amb cançons de l’exili, em van arribar a dir que quin dret tenia jo a cantar sobre l’exili si jo no havia estat exiliada. Jo feia un homenatge als meus avantpassats, i hi tinc tot el dret del món. El que no em podia imaginar és que ara estaríem parlant d’això. Doncs La tempesta és l’exemple més flagrant. Hi ha una illa amb un monstre i hi arriben els nàufrags, però el monstre hi era abans. Va ser com un tren en marxa perquè va començar com un encàrrec per al cor de la comunitat i va acabar sent un disc que vam presentar al Barbican amb la Britten Sinfonia i el violinista Nigel Kennedy. No vaig haver d’empènyer res, va ser si com ens portés la força de Shakespeare.

Shakespeare té 450 anys i a Anglaterra és un valor patrimonial indiscutible. A Catalunya, en canvi, coneixem molt poc la tradició musical i teatral anterior a la Guerra.

Jo no sóc creient, però Shakespeare és la meva bíblia. Els catalans vivim una amnèsia col·lectiva a la qual ens vam subscriure tots. És preocupant que l’únic referent sigui Mercè Rodoreda, que està molt bé, però descriu un temps molt auster i molt fosc, i ens oblidem de la llum. Si ens oblidem del nostre llegat literari a través dels segles, ens oblidem dels nostres fonaments. La clau és ser autodidacte.

Parlem d’Anglaterra. Quines són les transformacions més importants que ha viscut el país?

Intento recordar una Londres on podies llogar una habitació i l’única botiga que hi havia era l’Iceland [supermercat de congelats] i no reconeixia cap producte. L’europeïtzació ha fet que l’illa deixés d’estar aïllada, i això durant molt de temps ha estat positiu. Fins que inevitablement ve l’altre costat de la moneda, i la gent vol la seva pròpia illa, com a La tempesta de Shakespeare.

Ho vas veure venir o t’ha agafat amb el pas canviat?

Completament. No hem sabut escoltar les veus, com si la diferència fes mal a l’estómac. El que hem viscut a Londres no és la realitat que s’ha viscut a la resta del país.

Quina percepció tens de la resta d’Anglaterra?

El que realment no veiem ni tu ni jo, per la feina que fem, és la gent treballadora. La working class. No conec ningú que els conegui. Hi ha hagut un fenomen molt perjudicial en la música: la moda del folk revival. Per exemple, Mumford & Sons fan música folk i canten cançons dels miners. Potser sí que, com jo, fan un homenatge als seu avantpassats, que potser eren miners, però la working class no es poden permetre anar als seus concerts. Per primera vegada en segles, ningú de la classe treballadora fa música ara. La saviesa no la tenen els grans pensadors sinó la senyora que neteja vàters. I m’agrada parlar amb la gent de cada dia perquè m’expliquen coses que m’ajuden a entendre el món. Prefereixo no agafar taxis i viatjar amb transport públic, i tinc amics que fa vint anys que no ho fan.

La Margaret Thatcher va dir que un home més gran de 30 anys en un autobús es podia considerar un fracassat.

Internet ha donat a la gent treballadora la falsa idea que es podien escapar. Però no és una escapada real, estan entre l’espasa i la paret. No tenen opcions. De cap manera tota la gent que va votar Leave són racistes o idiotes. A l’escola del meu fill hi ha la gent del barri de tota la vida – els turcs i xipriotes de Green Lanes, i després els fills dels famosos. I segons el que percebo, no es parlen. No hi ha diàleg entre la gent autòctona i els nou-rics. Els nens van a la mateixa escola però els pares no tenen contacte. A mi m’agrada relacionar-me amb tothom i parlar amb la classe treballadora, però com que sóc artista de vegades tinc l’oportunitat de relacionar-me amb els altres. I m’adono que no parlen.

Però hauria de ser vist com una victòria social que dos entorns tan diferents coincideixen a l’aula.

Potser a la llarga. L’última ironia (tot i que generalitzar no és mai aconsellable) és que grups de new folk s’apropiïn d’una estètica folklòrica de cançons amb un contingut vital molt dur. Molts d’ells són nois privilegiats que porten mitges i se les trenquen per aparentar que són working class. I això és nefast. No saben què és la pobresa i canten cançons que no els representen. Aquesta gent ha tingut l’arrogància d’apropiar-se’n des d’una posició privilegiada, com una moda. I això crea molta confusió social. Si realment passes gana i et ve una persona clarament privilegiada fent veure que està passant gana, és inacceptable.

Clara Sanabras © Sophie Yauner
Clara Sanabras © Sophie Yauner

Per acabar. Com és l’experiència de cantar bandes sonores tan conegudes davant milers de persones?

Després de quatre hores de Titanic la gent surt plorant, destrossada. I quan toco amb l’Ukulele Orchestra of Great Britain la gent es passa el concert rient. Jo sóc feliç amb un públic de 50 persones perquè els puc explicar anècdotes i veure’ls la cara. Però també és molt emocionant fer de Céline Dion a l’Albert Hall, i mentre canto My Heart Will Go On tinc quatre minuts i mig de poder. Ho gaudeixo molt perquè quan m’ho van proposar no m’ho podia imaginar.

T’ho has fet teu?

És l’única manera en què puc fer-ho, no puc treballar per imitació. Haig de cantar des del cor. Quedo exhausta perquè dono tot el que tinc. De vegades em pregunten: no pots cantar d’una manera més tècnica, sense cansar-te tant? Però no té valor. Si no hi poso l’ànima, no té valor.

En aquestes pel·lícules tan mítiques, encara que siguin grans superproduccions amb clara vocació comercial, hi defenses un valor artístic? És a dir, hi ha veritat?

I tant. Recordo una conversa amb James Horner [el compositor de Titanic] abans que morís. Em va dir: “una pel·lícula com Titanic no es podrà tornar a fer mai més. La gent ja no va al cinema a emocionar-se, sinó a distreure’s”. A Titanic encara hi havia un element visceral, una història d’amor imaginada però basada en fets reals, i encara que fos molt ensucrada, la pel·lícula està prou ben documentada, en algun moment fins i tot hi ha referències a Freud i Picasso. És un conte de fades, però els arquetips són molt significatius. Jo la gaudeixo perquè sempre escolto una cosa nova. I quan estan intentant flotar durant deu minuts penso que ja seria hora que ella li fes una mica de lloc a la taula perquè se salvessin tots dos [riu].

És el trauma de la nostra generació. El nostre Bambi.

Si hi ha espai per a tots dos! Però llavors no hi hauria tragèdia. Jo em ressentiria molt més de Disney, que ha estat nefast sobretot per a les nenes.

La vius, aquesta lluita, dins la professió?

El #MeToo no, perquè crec que ens submergeix en una actitud victimista. Amb un hashtag no s’arregla res, és propaganda. Les princeses són una imatge molt negativa per a les nenes, pensar que vindrà un príncep i ens despertarem. És fortíssim i molt perillós. He hagut de lluitar molt en aquest sentit. La figura que s’espera de mi quan surto a l’escenari amb una orquestra simfònica és de princesa de Disney. Em vesteixo de llarg per contracte, però si pogués em posaria una altra cosa. Ho faig per protocol i per respecte a la tradició, però no és el que jo represento.

Aconsegueixes marcar la teva voluntat?

Quan ets freelance, és difícil trencar el protocol sense sentir que perdràs la feina. Sé que hi ha altres cantants de bandes sonores que fan coreografies com si fossin la Céline dion, i jo vaig dir que no, que jo era una Céline Dion estoica. El problema és que molta gent ve a veure’t i es pensen que ets la Céline Dion. Volen el show business. I amb això tinc un problema, però m’he fet respectar.

La trajectòria també serveix per defensar-te, no?

Segur que si per Nadal em conviden a alguna ràdio quan baixi a Barcelona i els vull cantar material del meu proper disc, em demanaran que canti May It Be [la cèlebre cançó que Enya va compondre per a La Germandat de l’anell i que Sanabras ha versionat], i els diré que no, que els cantaré Clara Sanabras.

Has voltat pels cinc continents. Quin lloc t’ha sorprès?

Austràlia. És ideal per a la gent que vol viure a l’aire lliure. I això que el nostre clima mediterrani no és tan diferent, però alguna cosa (les maleïdes persianes!) ens allunya del sol. A Austràlia fan reverències al sol. Quan sóc a la natura em surt l’infant salvatge que duc a dins.

Què has après viatjant?

De vegades ens imaginem els escenaris d’escapisme com a les pel·lícules: anar-te’n tan lluny com puguis, una odissea a cavall a Mongòlia, l’aventura… I en el fons l’aventura la tens allà mateix, a Llançà, al poble d’estiueig de tota la vida. I no cal que miri més enllà. Els astrònoms diuen que quan hagis vist el final de l’univers acabaràs veient el teu clatell. Després d’haver voltat per tot el món, m’agrada pensar això. Viatjar serveix per retrobar el nucli. La resposta no és marxar. La solució és conèixe’t tan bé com puguis i ser sincer amb tu mateix, només així trobaràs les veritats necessàries.

Els més llegits

POLÍTICA

El banc dels acusats

Qui ha de governar la cultura?

I ara, què?

Histèria d’Espanya

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca