El problema amb Apu i els estereotips

No fa més d’un mes que vàrem rebre la noticia de que la productora d’Els Simpson havia decidit eliminar el personatge d’Apu Nahasapeemapetillon desprès de 30 temporades de la que segurament siga la sèrie d’animació més famosa del món. El principal motiu, segons Adi Shankar, productor de la sèrie, és la controvèrsia sorgida desprès de l’estrena del documental The Problem with Apu, una cinta protagonitzada i conduïda pel còmic indi-americà Hari Kondabolu, en la que a partir de la seua experiència i la d’altres col·legues de professió, denúncia l’estereotip que suposa el personatge d’Apu i les conseqüències que això porta a ciutadans indi-americans.

Com sabran tots aquells que hagin vist ocasionalment o regularment la sèrie, l’Apu és el propietari del Badulaque de la ciutat de Springfield. Com la majoria d’agents d’ Els Simpson, aquest és un personatge estereotipat que es presenta com a un individu que tot i ser doctor en enginyeria informàtica, va decidir quedar-se treballant al Badulaque per gust. Rep atracaments al seu negoci de manera regular i els seus diàlegs i les seves relacions van molt marcades per aquest estereotip d’hindú que regenta un supermercat de vivers bàsics on hi manquen la higiene i la seguretat.

-Publicitat -    

Però com també es recorda en algun moment del documental, Els Simpson en sí busquen l’humor i la sàtira a partir de la formació d’estereotips de la societat americana. Sense anar més lluny, la família Simpson és el prototip de família clàssica portada al límit de la satirització, i des d’on es forma una societat fictícia que amb la seua àmplia gamma de personatges satiritza i estereotipa gairebé tots els sectors de qualsevol societat occidental. Dins d’aquest ampli ventall hi trobem l’Apu, que a priori no presenta cap excepció en el seu tractament respecte la resta de personatges, però que gaudeix d’una popularitat comparable amb la dels mateixos integrants de la família Simpson.

Aquesta alta popularitat de l’Apu i el fort estereotip que s’ha format arrel del seu personatge, essencialment negatiu, és el que porta a Kondabolu a plantejar-se com hauria sigut la seua vida sense aquesta imatge dins de l’imaginari popular. Segons ens mostra el documental, pocs són els ciutadans indi-americans que no han patit cap tipus de mofa o referència a aquest fictici venedor, i és un clixé que no només s’esdevé en el terreny personal, sinó que també s’estén en el terreny professional. Per a demostrar-ho, Kondabolu es rodeja de còmics i actors de similar procedència, com ara Aziz Ismail Ansari (Master of None), Kal Penn (House) o Sakina Jaffrey (House of Cards), tots ells declarant tenir problemes similars als que denuncia Kondabolu. Entre ells, la contradicció amb la qual s’han d’enfrontar quan se’ls planteja encarnar personatges indi-americans igualment estereotipats, o els prejudicis que desperta l’accent indi-americà —per més inri, la veu original d’Apu no és d’un indi, sinó de Hank Azaria, que també fa les veus de Moe, el de la Tenda de Còmics o Disco Stu—. A partir d’aquestes intervencions, el documental s’acaba centrant en les dificultats del fet de ser de procedència índia a Amèrica, deixant a la figura d’Apu només com una representació que amaga i alhora representa una sèrie de clixés.

Davant el plantejament de Kondabolu, que culpa directament a aquest personatge, i per tant als creadors i productors d’ Els Simpson, de conductes i prejudicis racistes cap a la comunitat indi-americana, comença una reflexió que no és nova, que és la del paper que han de tenir els productes audiovisuals, sobretot aquells que pretenen arribar a les masses, davant de possibles problemàtiques racistes o ofensives cap a certes minories. Els Simpson han preferit curar-se en salut i evitar perpetuar la polèmica, eliminant aquest personatge dels seus episodis, però fins a quin punt el mal ja està fet? O, mirat per una altra banda, fins a quin punt s’ha de tenir llibertat de satiritzar i estereotipar minories socials? I aquí ens trobem, altra vegada, davant dels límits —o no límits— de l’humor.

Però…i si l’humor no és la finalitat, què? Fa uns deu dies que vàrem saber que el British Film Institute (BFI) deixaria de finançar pel·lícules que inclogueren vilans desfigurats, amb cicatrius o deformitats facials, per a evitar l’estigmatització de les persones que pateixen aquest tipus de desfiguracions. El cinema i les produccions audiovisuals, com a centre de referència i influència de la mirada de l’entorn de desenes de milions de persones, comença a ser conscient dels possibles prejudicis que poden aportar segons quines caracteritzacions per a determinades minories, i The Problem With Apu és només un exemple d’això, una justa reivindicació que tot i que es faça a través d’un documental tècnicament i narrativa millorable, ha obtingut els seus fruits i només ha d’esperar que altres damnificats troben la seva pròpia manera de manifestar la realitat en la que viuen.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca