Algú sap on és, la República?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa més d’un any del primer d’octubre de 2017, dia que va marcar un abans i un després dins el moviment independentista català; ens pensàvem que havíem guanyat i, en certa manera, ho vam fer. Centenars de persones es van organitzar -amb tota la força de l’Estat espanyol en contra- per fer arribar les urnes i les paperetes als centres de votació. I ho van aconseguir. Malgrat l’intent dels cossos de seguretat de l’Estat d’impedir que es celebrés el referèndum, ni els cops de porra, ni les pilotes de goma, ni els 1.066 ferits que van ocasionar, van poder dissuadir la gent de votar; era qüestió de dignitat.

I després vam crear el 3 d’octubre. Ens vam mobilitzar, vam sortir en massa al carrer per protestar, per aturar-ho tot i deixar ben clar que la repressió de l’Estat no ens aturaria, que no hi havia marxa enrere, que havíem decidit ser república i que ja no teníem por.

Fins aquí tot genial. Teníem força, estàvem determinats i pensàvem que després d’aquests dies intensos es faria efectiu el mandat sorgit del referèndum. Ara bé, la cosa no va anar ben bé així (què us he d’explicar!). Tot comença a embolicar-se el dia 10. El món ens mirava -aquell dia sí- i es va decidir proclamar una república per suspendre-la al cap de vuit segons. I aquí comença el drama que ens ha arrossegat fins arribar al punt en el qual ens trobem a dia d’avui. Hem passat per un munt de fets que no podem passar per alt: votació i declaració d’independència (Política? Simbòlica? Us ho deixo a vosaltres) el 27-O al Parlament de Catalunya; els empresonaments del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, del president de l’ANC, Jordi Sànchez, del Vicepresident Oriol Junqueras, dels Consellers Quim Forn, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó, i de la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell; l’exili del President de la Generalitat, Carles Puigdemont (que també va passar uns dies a la presó de Neumünster), i dels Consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig; l’exili de Marta Rovira i Anna Gabriel; acusacions de terrorisme a membres dels CDR, com la Tamara Vila o l’Adri; centenars d’alcades imputats per haver permès el referèndum de l’1-O, milers d’encausats per haver participat en alguna mobilització a favor de la independència de Catalunya, l’aplicació del 155 per part del Govern Espanyol, i les eleccions del 21-D, imposades per l’Estat.

Han passat moltes coses, la majoria d’elles molt complicades d’interpretar i assimilar, i més encara tenint en compte que no se’ns ha explicat tota la veritat sobre què va passar de l’1 al 27 d’octubre. A hores d’ara no sabem què va portar a prendre la decisió de proclamar una independència sense tenir intenció de publicar-la al DOGC, de la mateixa manera que no sabem per què els polítics no van tenir prou valor de quedar-se i defensar el que havien proclamat. Les persones que van protegir les urnes posant el seu cos indefens davant la repressió desmesurada de la policia, el dia 27 van quedar totalment desemparades. Ens havien promès una república i ningú la va lluitar; semblava que la majoria de votants a favor de la independència estava disposada a tirar endavant i aguantar més cops, les vegades que fos, però els polítics es van prendre la llibertat de decidir en nom de tots. I avui, mesos i mesos després, tenim presos, exiliats i un “govern efectiu”; un govern que s’ha constituït cedint davant totes les amenaces de l’Estat i no compta amb cap membre del govern legítim cessat pel 155.

El pitjor de tot no és la situació en si sinó la normalització del nivell de repressió. El moviment independentista s’ha anat desinflant, una part de la societat se sent decepcionada, perduda, no té cap full de ruta a seguir i les mobilitzacions van minvant poc a poc. Els partits i entitats diuen que hem de recuperar l’esperit de l’1-O, i sí, sona molt bé, però algú sap com es fa? Tenim 9 presos i 7 exiliats, juntament amb tots els altres represaliats; què més fa falta per dir prou i recuperar la força que hem perdut?

Partint de la base que cap independentista deixarà de ser-ho, potser seria hora de tornar a empoderar-se, d’aprendre dels errors que vam cometre l’any passat per no repetir-los, de deixar de llepar-nos les ferides i començar a caminar en ferm altra vegada. La república només existirà quan nosaltres estiguem disposats a fer-la efectiva.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca