El Cas Cassirer arriba de nou als jutjats. Aquesta vegada el cas serà jutjat a la Unitat Central del Districte de Califòrnia, en una vista que ha començat avui. El procés enfronta la Fundació Thyssen de l’Estat espanyol i la família Cassirer (residents ara a Califòrnia) per la propietat del quadre Rue st. Honoré, aprés-midi, effet de la pluie de Camille Pissaro, comprat per la família Cassirer i propietat de Lilly Cassirer Neubauer abans de la Segona Guerra Mundial. La novetat del cas, és que per resoldre la propietat, s’ha de saber si el Baró Hans Heinrich Thyssen va actuar de bona fe o no l’any 1976 en l’adquisició del quadre per 275,000 dollars a la galeria Hahn de Nova York.
Les dues posicions han desenvolupat els seus arguments al voltant d’aquest fet. Revista Mirall ha tingut accés als documents de les dues parts. Uns documents que exposen dues versions completament diferents d’una mateixa història. I que resumim en quatre punts en aquest reportatge, per entrar en un cas que fa tres lustres que viu als tribunals.
En el fet de la mateixa compra ja existeix en dues versions diferents. La versió dels advocats de la família Cassirer explica com el quadre es va vendre a un preu inferior del valor de mercat (suposadament), i el pagament es va fer a través d’una companyia de Liechtenstein a compte d’un Banc Suís. Els advocats es pregunten, quina necessitat tenia el Baró d’amagar una compra a Nova York, un lloc on tenia totes les garanties per fer el pagament? D’altra banda, també senyalen que a onze edificis de la galeria de Hahn, vivia John Rewald, expert en Pissarro que tenia una fixa al seu arxiu sobre el robatori del quadre, per part dels nazis. Un expert amb qui Thyssen tenia relació per la seva vocació de col·leccionista. D’aquesta manera, el Baró hauria hagut de tenir la informació disponible per saber que el quadre no era venut pel seu legítim propietari.
La Fundació Thyssen exposa que el quadre va ser comprat legalment, i mai va ser reclamat, tot i que es va exposar públicament a Suïssa des de l’obertura al públic de la Vila Favorita (museu del Baró). La relació entre les dues posicions demostra com uns fets objectius poden diferenciar-se segons allò que es vulgui demostrar. Cosa que farem ara a partir de quatre punts, amb un bonus track sobre la intervenció de l’actual ministre en aquest afer.
Thyssen, una família nazi?
El primer punt que cal comentar de les dues visions és la qüestió del nazisme. Els advocats s’expressen en aquests termes, a l’escrit presentat al jutjat de Pasadena el 27 de novembre: “(la família Thyssen) Also contributed financially to the Nazis and purchased art, a 160 acre stud farm with valuable race horses, and other property that the Nazis expropriated from Jewish people”. Com segueix: “The Baron was therefore well aware of the Nazis’ atrocities, his family’s participation in them, his benefitting from their crimes, and their stealing and selling of Jewish property”. En canvi la Fundació Thyssen, en l’escrit presentat el 20 de novembre, expressa com el galerista Stephen Hahn era jueu, sent un refugiat durant la Segona Guerra Mundial. Jorge Semprún (com a Ministre de Cultura) va iniciar els tràmits per la compra de la col·lecció del Baró, qui, recordem va ser reclòs de 1943 a 1945 al camp de concentració de Buchenwald. Per últim Jordi Solé i Tura que va tancar l’acord de la compra amb la fundació Thyssen, era un dels pares de la Constitució espanyola. L’argument seria que persones que han tingut contacte amb el quadre i han patit i/o combatut l’horror nazi, no han intervingut o investigat el quadre, així el Baró tampoc ho hauria d’haver fet.
La galeria Cassirer, una galeria amb final incert
El segon punt de veritable desacord és l’origen del quadre, que cal situar a la galeria dels Cassirer a Berlín. En aquest sentit, la defensa explica com la galeria va estar oberta al públic entre el 1898 i finals dels anys trenta, moment en el qual amb l’augment de la violència contra els jueus a alemanya hauria tancat. La coneixença de la galeria per part dels Thyssen quedaria demostrada amb la relació que tenien. El pare del Baró Thyssen va fer diferents tractes amb la galeria, alhora que el museu de la Fundació Thyssen té quadres que van ser exposats a la galeria Cassirer durant els anys vint. En canvi, la Fundació Thyssen al document “Foundation Trial Brief” explica que la galeria va estar oberta entre el 1989 i el 1901 (una data impossible, filla d’un error de tecleig en un document oficial). Però en canvi al document “Foundation’s Trial Brief” del 20 de novembre s’exposa com la galeria va tancar oficialment el 1935. Paul Cassirer va morir el 1926, moment en què s’hauria traspassat el negoci, que va estar obert fins al 1935.
El Baró Thyssen tenia coneixements artístics?
Aquesta és una qüestió que pot semblar una estupidesa, però té més importància de la que creiem. La compra de bona o mala fe del Baró, adquireix importància en el moment que els advocats Cassirer argumenten els amplis coneixements artístics i l’amistat del Baró, com un fet que augmentaria la mala fe, ja que no només havia de saber que era un quadre robat, sinó que va ignorar tot via per comprovar-ho, quan en el seu propi ambient, ho podria haver descobert. Aquest argument xoca amb el de la Fundació, que al·lega que la família Cassirer no va cercar el quadre entre el 1958 i el 1999, tot i que va ser exposat en sales públiques, despreocupant-se llavors de la propietat del quadre.
De la mateixa manera que els Cassirer argumenten que l’obra estava en tots els registres de quadres robats pels nazis, els Thyssen contra argumenten que durant dècades l’obra va estar passejant per diferents institucions i ningú la va reclamar.
Qui mira darrere d’un quadre?
En aquest últim punt hi ha una de les altres disputes. Un dels motius pel qual es diu que Hans Heinrich Thyssen havia de saber que l’obra era robada, és per les inscripcions de l’anvers de la tela. Les inscripcions: “VICTO” i “KUNST UND VERLAGSANSTALT” haurien d’haver alertat el col·leccionista. La primera significa la direcció de la galeria: Victoriastrasse, 35 de Berlin. Que Thyssen hauria de conèixer per les relacions del seu pare amb els Cassirer. La segona inscripció, significaria; Art i Edicions, negoci complet dels germans Cassirer i conegut en el seu moment. La Fundació al·lega que en tancar la galeria el 1901, encara que hi hagués aquesta inscripció, només diria que el 1901 l’obra va passar per mans dels Cassirer, fet que no relacionaria la pintura amb l’espoli nazi, ocorregut més de trenta anys després.
José Guirao i l’art jueu
Al museu Reina Sofía hi va haver un cas semblant l’any 1998, llavors el director del museu era l’actual ministre de Cultura: José Guirao. El quadre: La família en estat de metamorfosis del pintor André Masson. El quadre va desaparèixer del 1940 quan el seu propietari, David-Weill, va abandonar París de resultes de l’ocupació nazi i el 1985 que una Galeria de Berlín Occidental la va treure a la venda. El galerista canadenc Odermatt la va comprar en una subhasta de Sotheby’s l’any 1988. Poc després va passar a mans de la Caja de Ahorros de Madrid i el 1995 es va donar en dació a l’Estat espanyol. El 1998 un article a la premsa va relacionar l’obra amb l’espoli nazi i el llavors director del Reina Sofía, José Guirao va contactar amb els descendents del propietari, per tal de posar el museu a la seva disposició. La família de David-Weill mai havia reclamat el quadre ni aquest formava part de cap llista d’art robat pels nazis, així que es va resoldre amb l’acord de totes les parts, firmar un document on es legitimava la propietat del Reina Sofía sobre el quadre. Segons informa El Independiente.
En el cas Cassirer, però, el ministre José Guirao, preguntat per Jon Inarrutu en sessió de compareixença al Senat, va expressar que la propietat del quadre ja estava resolta, ja que amb la indemnització que va rebre la família als anys cinquanta per part de l’Estat alemany, els Cassirer ja no es podien considerar propietaris del quadre. En la mateixa compareixença el ministre feia al·lusió al “lobby dels tribunals” per tal de descriure la forma com la família havia volgut reclamar la propietat. D’aquesta manera el ministre vol mantenir el respecte a la llei i les resolucions judicials.
Aquest dimarts, doncs, el jutge John F. Walter haurà de dilucidar la propietat del quadre, en funció de si es pot demostrar que Hans Heinrich Thyssen va actuar de mala fe o no. En aquest sentit, els advocats del bufet Cremades, ha documentat llargament que el Baró Thyssen tenia tots els recursos per tal de saber si el quadre sortia de l’espoli nazi o no. En tot cas, l’afer Cassirer mostra com les ferides obertes pel nacionalsocialisme encara no estan tancades.
Aquí podeu consultar tots els documents exposats al judici:
