Se’n recorden d’aquells cartells al voltant d’un estany on es demana als visitants que no donin menjar als peixos? La gent no en fa cas i llença a l’aigua trossos de pa i altres menges. A causa d’aquesta, diguem-ne, dieta irregular, els peixos es fan grans i grans i trenquen l’ecosistema. Amb la política passa una cosa semblant. Si tu alimentes un relat ultranacionalista, la gent pica l’ham i accepta com a normal el que no ho és. Llavors és quan s’altera l’ecosistema polític. I això és el que ha passat a Andalusia. Qui tant tira fa dos caps, es diu popularment. La dreta espanyola no és que tingui dos caps, és que ja en té tres amb l’entrada de Vox al parlament andalús. Esmicolada i tot ha aconseguit desbancar el caciquisme socialista.
Ho vaig escriure fa temps i ho repeteixo ara. Tant d’extrema dreta és Vox com Ciutadans. La diferència és que el partit taronja s’assembla més a Alternativa per Alemanya o al partit grec que comparteix govern al Tsipras i Vox al Front Nacional o Alba Daurada. És per això que Marine Le Pen, malgrat els esforços que fa per distanciar-se de les actituds feixistes del seu pare, acaba reconeixent Vox com un partit germà i Santiago Abascal es declara fan de la líder francesa. Ciutadans, en canvi, fa equilibris per no quedar identificat amb el franquisme, com Alternativa per Alemanya també marca distàncies amb el nazisme. Però tots dos partits, l’espanyol i l’alemany, són d’un nacionalisme extrem que en un cas, el d’Alternativa per Alemanya, es projecta contra els alemanys d’origen turc, l’Islam o els immigrants, i, en el de Ciutadans, contra els catalans, especialment, o reclamant el tancament de pàgines web.
Donades les característiques de la transició espanyola, l’extrema dreta va trobar refugi en l’Aliança Popular de Fraga Iribarne després que en les eleccions de 1982 Blas Piñar, el líder franquista sense complexos, no aconseguís revalidar l’acta de diputat que havia obtingut el 1979 amb la coalició Unión Nacional i 378.964 vots. Representava el 2,11% de l’electorat d’aleshores, però no eren pocs. El gruix del vot franquista es va refugiar molt des del principi sota el paraigua dels “set magnífics” i es va reforçar quan l’estrella de Fueza Nueva es va apagar definitivament. És a dir, que sempre hi ha hagut extrema dreta a Espanya, per bé que ara el món periodístic i mediàtic l’ha normalitzat en programes que són un contenidor de friquis i extremistes. La novetat dels darrers anys ha estat, si de cas, que als socialistes no els fes angúnia caminar de bracet amb aquesta mena de gent per combatre l’independentisme català. La conducta dels polítics està marcada pels instints “genètics”, com la de l’escorpí que pica la granota que l’ajuda a travessar un riu i apel·la a la seva naturalesa per justificar aquella conducta suïcida.
L’esquerra espanyola ha normalitzat el feixisme i l’extrema dreta. Li ha donat veu i arguments. Ahir mateix en vam tenir un nou exemple. En un acte per commemorar “clandestinament” a Barcelona el 40è aniversari de la Constitució, Felipe González va gosar afirmar que “tant és” que l’independentisme tingui majoria al Parlament si és per “trencar les normes de convivència”. Aquesta majoria “importa per governar, importa per complir l’Estatut. Importa per ocupar-se dels ciutadans. Però no importa quina majoria tenen per trencar les regles de joc de la convivència de tots”. On és la sobirania? Amb aquesta peculiar manera d’entendre la democràcia, no és estrany que el senyor X dels GAL digui que no cal “preocupar-se tant” per la irrupció de Vox a Andalusia.
El socialisme espanyol fa anys que ha perdut la brúixola, com bona part de l’esquerra europea. La crisi de la socialdemocràcia és resultat, precisament, de la debilitat dels seus principis ètics que són com les molles de pa que es cruspeixen els peixos invasors i arrasen amb la fauna autòctona. El que ha passat a Andalusia és un avís més que el règim del 78 ha arribat a la seva fi. Tant, que fins i tot el Rei dels espanyols és ideològicament de Vox.