Les taronges sempre han format part de l’imaginari col·lectiu comú, fins el punt que, quan algú troba una persona compatible diu haver trobat “la seua mitja taronja”. Des de fa milers d’anys, les fèrtils terres del Mediterrani han donat milions i milions de taronges de multitud de textures i varietats que, gràcies al comerç, han pogut arribar a indrets ben remots. Si bé la taronja ha sobreviscut còmodament fins els nostres dies i constitueix una part molt important de la nostra qüotidianitat, el seu futur a les terres de l’Estat espanyol i, sobretot, del País Valencià, no està assegurat per raó de la globalització i la forta regressió en matèria de drets laborals que travessen tant jornalers com propietaris. En l’actualitat, el sector viu una precarització sense precedents. Segons dades de Comissions Obreres, en els cítrics treballen actualment quinze mil persones, de les quals huit mil ho fan de manera directa al camp. Com a conseqüència de les successives reformes laborals espanyoles i l’absència de legislació al respecte d’aquesta problemàtica, dels contractes al camp un 85% els ofereixen Empreses de Treball Temporal (ETT).

“Anem a treballar ben lluny i ens paguen a 0.85 euros la caixa, compten menys quilos dels que arrepleguem i ens fan pagar a nosaltres la gasolina”. Aquestes eren les paraules de Mohammed, un collidor que viu al carrer perquè no pot permetre’s un allotjament. Reflecteixen la realitat que afecta tant a persones migrants com a jornalers que porten tota la seua vida dedicant-se a la taronja. En un món de grups organitzats, subcontractes i incompliments sistemàtics de drets laborals, amb sancions molt baixes a les empreses i molt poc de marge d’actuació per part de les autoritats, s’han arribat a pagar salaris fins un 36.5% per baix del conveni estipulat, arribant a existir 26 ETT denunciades pel Consell Econòmic l’any 2017 —ací ho expliquen a La Directa—. La realitat a un sector que va moure, segons Comissions Obreres, més de 2000 milions d’euros, és d’explotació, misèria i molta precarietat. Si bé és cert que la situació dels treballadors del camp és realment dura, a que viuen els xicotets i mitjans propietaris de minifundis al País Valencià no es queda enrere. 

Qui es recorda dels productors?

Manuel és un agricultor de huitanta quatre anys, resident a Énguera (La Canal de Navarrés). Després de tota una vida treballant dur amb la seua dóna Aurelia a una fàbrica tèxtil del poble, van aconseguir construir l’any 1978 una xicoteta casa al camp, situada a uns terrenys que havien heretat. En elles plantaria, al cap d’uns anys, fonamentalment tarongers i oliveres, que porta adobant, mantenint i regant —ara amb l’important avanç que va suposar la introducció del reg automàtic— des d’eixe dia. A una terra com la del País Valencià on hi ha un clar predomini del minifundi, milers de famílies com la de Manuel estalviaren durant tota la seua vida per poder comprar un pedaç de terra on cultivar fruites i hortalisses. Aquesta va suposar una inversió que, en aquell moment, va significar, a més d’una gran alegria per a les famílies i una residència amb una bassa per capbussar-se els mesos d’estiu, un suport econòmic i alimentari molt important. Així, front a la freda vida de la ciutat, les famílies del camp valencià es regalen i intercanvien amb freqüència els fruits del seu treball al camp.

A una terra on, en paraules de Vicente Blasco Ibáñez “els tarongers pareixien arbres de cristall gelat”, i a un territori —el valencià—, que actualment és el segon major exportador de taronges del món per darrere de la Xina (per valor de 530 milions d’euros la passada campanya segons la FAO), moltes d’aquestes famílies han deixat d’invertir als seus camps perquè cada vegada els resulta menys rendible. Allí on les taronges segueixen pagant-se en pesetes i segueixen mesurant-se en arrobes (13.5 kg), conta Manuel que “ara ja res és com abans. Al meu sogre li pagaven a 3 euros l’arroba allà per l’any 1995 i ara me la paguen a 2.40. Ja no dóna ni per a pagar les despeses”. Al temps que l’IPC ha augmentat enormement els últims anys, els preus que es paguen als propietaris dels camps de taronges no han deixat de baixar fent que, com afirma el Secretari General de la Unió de Llauradors Carles Peris, “sols el 19% del preu final que paga el consumidor acaba a les butxaques dels productors”.

Carles Peris va arribar fa escasos dies a la Secretaria General de la principal organització agrària del camp valencià amb la vocació “d’incorporar les dones i el jovent al camp valencià i modernitzar-lo”. Té un projecte per ajudar a tots els agricultors que, com Manuel, estan observant impotents les molles que reben. “A un mercat tan global influeixen tants factors sobre el mercat i sobre el producte que es fa complex conèixer totes les causes que fan que moltes temporades ens toque malvendre la taronja”, assenyala. No obstant això, sí existeixen algunes qüestions predominants que apunten a les causes que propicien aquest fet. Alberto, membre d’una cooperativa agrícola d’Alberic (La Ribera) exposa que “les condicions meteorológiques (gelades i pedregades, principalment) dels últims anys, afavorides pel canvi climàtic, no han ajudat precisament a que ens vaja millor als agricultors valencians”. Carles Peris explica, a més a més, que “la gran concentració de taronges i mandarines en varietats molt concretes genera un excés d’oferta molt significatiu”. Així, en algunes varietats com les clemenules o les navelines es generen excedents i així baixen els preus. Per exemple, existeix una previsió de producció de 650.000 tones de clemenules, que han d’eixir al mercat en un lapso de dos mesos. D’altra banda, Alberto assenyala que “la importació de taronges del Con Sud també fa molt de mal al sector”.

Els agricultors pateixen de manera directa la pressió que tercers —països i grans superficies— exerceixen sobre la producció. En aquest sentit assenyala Manuel que “no pot ser que grans empreses valencianes com Mercadona compren taronges de Sudàfrica perquè els resulta més barat i ens deixen amb mlions de quilos de taronges a l’arbre”. La competència —asseguren— no es produeix en condicions d’igualtat. Així, com assegura Alberto de la cooperativa de La Ribera, “a ells no els fan tests de qualitat, no els impedeixen la utilització de molts productes i no els fan pràcticament controls abans que les seues taronges vinguen cap ací”. En la mateixa línia, comenta el Portaveu de la Comissió d’Agricultura al Senat Carles Mulet que “la Unió Europea ha jugat a un joc brut permetent que en sectors com els dels lactis es prenguen mesures de protecció per garantir uns preus mínims, i a altres sectors com el citrícola no”. Les successives queixes de propietaris, associacions i partits polítics avancen en el mateix sentit, coincidint en que la UE sols limita el lliure mercat als sectors que ella considera.

Com es pot solucionar el problema?

Els agricultors estan, a més a més, d’acord que existeixen moltes solucions però molt poca iniciativa real al respecte. A curt terme Carles Peris proposa “una revisió dels acords amb tercers països que perjudiquen els cítrics valencians”. Aquestos es produeixen eminentment en el marc del Acuerdo de Asociación Económica de la UE i els seus Estats membres amb respecte a tercers països, principalment alguns que, com Sudàfrica, estan a la Comisión para el Desarrollo del África Meridional. Amb la finalitat de protegir l’agricultor d’aquesta situació Compromís va presentar una moció a les Cambres Alta i Baixa de l’Estat per a promoure la creació d’una distinció de qualitat del cítric espanyol —segons comenta Carles Mulet, “actualment existeix una denominació que ningú coneix perquè no han invertit ni treballat prou”—. Per al senador, “impulsar aquesta distinció permetria que el cítric valencià poguera reivindicar la seua qualitat i continuar consolidant la marca València per tot arreu”. Aquesta marca protegiria, d’altra banda, els cítrics valencians davant els farsants. Com alerten des de la cooperativa d’Alberic “des d’altres indrets falsegen la realitat i etiqueten les taronges com valencianes quan és mentida”.

Des de la Unió de Llauradors remarquen que moltes vegades tant intermediaris com grans superfícies —sobretot a Alemanya i els Països Nòrdics, principals consumidors de cítrics valencians— obtenen grans quantitats de diners perpetrant abusos, arribant a pagar per baix del preu de producció i aprofitant-se del caràcter perible de les fruites. Davant d’aquesta situació plantegen “la prohibició a nivell europeu de la venda amb pèrdues i que es garantisca que les promocions les paguen les grans superfícies amb els seus màrgens comercials i no els agricultors”. Assenyala el seu representant Carles Peris que “això hauria de complementar-se amb el foment de les cooperatives i les agrupacions de vendes —formades per gent que gestiona en comú per obtenir unes millors condicions al mercat—, que es constitueixen com un dels principals eixos d’empoderament amb què compta l’agricultor en la actualitat i que afavoreixen la unió d’aquestos davant els intermediaris, que busquen negociar individualment per traure més profit de la situació”. Per a Carles Mulet i el seu grup parlamentari altra de les vies que pot permetre blindar els drets dels agricultors passa per la creació d’un Institut de Control Alimentari a nivell estatal “contra aquells que, en tots els sectors, venen per baix dels preus de producció”.

Altres solucions per al sector passen per millorar el finançament públic, especialment les ajudes per a aquella gent amb projectes que busquen modernitzar el camp valencià i el facen més rendible. Per a Carles Peris, malgrat la Generalitat Valenciana ha augmentat un 14.3% el Pressupost de la Conselleria de Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural fins els 404 milions, aquesta segueix sent la quarta amb menor inversió per part de la Generalitat. Per a la Unió de Llauradors, també “és necessari un millor finançament autonòmic a partir del deute històric de l’Estat espanyol amb el País Valencià. Així es podrien invertir quaranta milions en polítiques agràries pròpies i en eradicar el bacteri Xylella que ataca els camps”. Manuel Tomás, fill de Manuel d’Énguera posa èmfasi en la necessitat de les ajudes agràries a la gent amb projectes propis: “vaig poder estudiar Dret i tinc el meu treball (…) Vaig aprendre amb mon pare i m’encanta vindre a ajudar-li sempre que puc, però a hores d’ara sóc conscient que el camp no dóna diners i no existeixen instruments que permeten invertir”, comenta. Amb respecte de la situació d’endarreriment del camp valencià afirma Carles Mulet que “el model que l’Estat espanyol ha defensat per al País Valencià ha consistit en que ens convertim en el balneari d’Europa i ens oblidem del nostre sector productiu”.

Com protegir els cítrics

Alguns cooperativistes, indignats amb la situació i enutjats amb la Unió Europea perquè no actua per a solucionar-la, es pregunten si el proteccionisme comercial és la única solució. D’acord amb aquesta afirmació, Alberto Pérez de La Ribera afirma que “això quasi no dóna per a pagar les despeses de producció. Les administracions haurien de tindre’ns en compte, perquè els joves renuncien al camp i el futur de tots aquestos aliments que han abastit els nostres ancestres està en perill”. Malgrat la difícil situació, des de la Unió de Llauradors apunten a dues lleis que poden suposar una autèntica revolució al camp”. D’una banda està la Llei d’Estructures Agràries (en tramitació a Les Corts Valencianes), que pretén “millorar l’estructura minifundista valenciana per fer-la més competitiva, promoure el rendiment del sòl infrautilitzat, mecanitzar el camp i fer-lo més respectuós amb les persones i el Medi Ambient”. D’altra banda es troba la possible reforma de la Ley de la Cadena Agroalimentaria (aprobada en el Congreso por el Partido Popular en el 2013) “clarificant l’etiquetatge, acabant amb els abusos, incloent sancions que vertaderament suposen quantitats serioses i permeten corregir males praxis i fent l’Administració actuar de manera més transparent”.

Cantava Pantxo de Zoo a les seues “Escenes quotidianes vol. IV” amb respecte del xicotet propietari de camps de taronges que “és pobre en una terra rica. No eixirà el sol de bon matí, la pluja mata el vi. Mamà natura mana i no ha fet el que toca,
entenc que ja no pot fer més, tot té el seu procés”. Manuel ha anat hui a treballar els seus camps d’Énguera. Ha arreplegat un poal de taronges per a la seua veïna Inés i altre per a ell i la seua dona. La setmana pròxima venen “a emportar-se les taronges”, comenta, com si aquestes foren una càrrega de la que s’haguera de lliurar. Els tarongers esperen que, com cada any, els vehicles vinguen i s’emporten les taronges dels arbres que els collidors —que també pareixen acceptar amb impotència el seu destí— han arreplegat per huitanta cinc cèntims la caixa. Manuel, després de huitanta quatre primaveres ha fet tot el que ha estat a la seua mà per aquells tarongers que tantes penes i tan poques alegries li donen. “El meu fill i el meu nét són els qui han de fer-se càrrec d’això, però jo no arribaré a vore aquesta situació canviar (…) Una de les coses que demane abans d’alçar-me de bon matí és que ells puguen vore eixe dia”. Resistirà el camp valencià a la globalització?