Fa quinze dies, vaig trobar a casa els meus pares un llibre de Tísner. Sempre m’ha fascinat. Oficial amb carrera a l’Exèrcit Popular, escriptor amb pegat a l’ull. El llibre comentava el seu pas pel Be Negre. Pere Calders també hi apareixia. Això em va recordar una vinyeta seva. El 1937 Kalders signava un acudit on se’n fotia de la FAI. A la vinyeta sortia un esquelet enmig de la Rabassada, els ninots concloïen que els de la FAI havien fet una costellada allà.
Ara aquest acudit seria prohibit, no perquè els estàndard de censura siguin més estrictes (el Be Negre tenia un director de palla no per portar als seus autèntics propietaris constantment a la presó), sinó per què hem construït una sèrie de normes socials que si bé intenten salvaguardar-nos de l’escarni públic, acaben generant una societat on no es diu res. L’amor cap de l’emissor caps als seus receptors, adversaris i enemics passa a ser la regla en l’esfera pública.
Com els lectors de La República han pogut comprovar, ahir es va publicar una entrevista a la consellera Laura Borràs. L’entrevista girava al voltant de la seva concepció de la cultura catalana i l’actuació de la consellera (en aquell moment directora de la Institució de les Lletres Catalanes) durant el regnat del 155. A Revista Mirall, ens toca analitzar l’entrevista. Ho farem segons tres punts, la qüestió de la cultura com ens alliberador, la forma d’exercir el poder de la consellera i les contradiccions actuals de la qüestió republicana.
En l’àmbit de la cultura Laura Borràs entén que existeix una cultura nacional, que en la literatura s’expressa en català però que engloba a tots els creadors del principat. Unes persones que interactuant les unes amb les altres mostren la diversitat, la globalització i el reconeixement cap a l’altre. D’altra banda, al final de l’entrevista, es descriu una cultura revolucionària de valors republicans. En el sentit que es fonamenta la construcció de l’Estat català d’acord amb uns certs valors culturals (llibertat, igualtat, fraternitat) en contraposició a un esclat de violència fundacional. Laura Borràs, podria així entomar l’axioma de què el poder correspon a l’essència del govern i no necessita justificació, la violència és un instrument que necessita justificació, ergo la violència no és l’essència del govern (idees proposades per Hannah Ardent a Sobre la violència). Llavors, allò que justificaria el poder, “la reunió inicial” seria la confluència d’una manera de fer, d’una nova visió de la vida (en aquest cas republicana) que es basaria en la voluntat de ser lliures, iguals i fraternals amb l’altre. La cultura, en seria el catalitzador, seria la reunió inicial que justificarà tots els moments posteriors. És de justícia dir que Borràs articula aquest discurs a partir de Jules Romains.
Laura Borràs ha decidit exercir el poder d’acord amb l’estima. Deia Maquiavel que els homes poden ser governats per l’amor o la por. Ell recomanava la por, però Borràs ha fet de la governança per l’amor un fet superlatiu. La temptativa d’investigar unes suposades infraccions contractuals, ha portat a una massa digital a defensar-la. Els versos que comparteix i l’assistència diària a actes protocol·laris, l’han fet omnipresent en els cors dels actors de la cultura. En contraposició a una corrua de polítics amb una escassa cultura humanista, Laura Borràs és capaç de citar l’autor que valgui l’exemple. El problema, com explica Maquiavel és que la por al càstig hi és sempre. L’amor es trenca a cada oportunitat d’avantatge sobre l’altre.
Per últim, Laura Borràs exerceix en un govern que no és normal. Enguany les tenim les dinàmiques cortesanes del poder multiplicades per tres. A Brussel·les, a la presó i a la plaça Sant Jaume. Veiem que és un govern menjat per les contradiccions. Un govern sincerament republicà però que no pot fer fora el poder de Felip VI. Controla la gestió de les presons al principat però no pot alliberar aquells que hi són injustament. Ha de negociar amb l’Estat, però vol destruir l’Estat. El llaç groc viu en cada façana oficial, però la policia autonòmica estomaca als CDR quan commemoren l’1-O. Laura Borràs afronta aquestes contradiccions volent no normalitzar mai la situació. Sempre fa present l’anormalitat política en la qual vivim. Però de la mateixa manera que sempre dona suport als presos i exiliats, converteix aquest fet en normal. Alhora que no hi ha una praxi intel·lectual que faci avançar la situació.
Totes aquestes contradiccions són salvades pel fet de construir espais que són tabús, que no ens permeten l’expressió obscena de la realitat. La major part dels líders civils que han criticat l’actuació del govern, per poc republicana són considerats agitadors d’un impossible. Tampoc no s’ha fet un debat públic que porti a una catarsi col·lectiva en el si del moviment republicà. Llavors, els actes simbòlics (d’una importància evident, però d’una efectivitat relativa) esdevenen el dia a dia del govern.
Laura Borràs és una consellera popular. És la consellera que tots voldríem, que estimem i sobretot, un dels millors perfils per gestionar els temps en què vivim. Uns temps d’incertesa on tot el fet obscè és considerat fora de la norma. Uns temps on la falta de determinació és evident, fet que comporta també la falta de determinació en tots els àmbits de la vida pública. D’aquesta manera l’acudit descrit al principi de l’article o la vida de Tísner avui en dia, per bé o per mal, serien impossibles. Un fet que sincerament no sé si és bo o dolent.