A l’article de setembre, parlant amb diferents responsables del nou audiovisual valencià, ja em vaig topar amb la crida eufòrica de les institucions de fer ficció casolana però amb una vocació d’anar més enllà, de creuar fronteres i internacionalitzar-se, com s’ha fet sobretot a Catalunya. L’èxit de la sèrie de ficció “Merlí” és l’exemple del treball ben fet: des de les institucions fins els creadors. I deixem de banda altres exemples de llargmetratges, que es troben a anys llum en termes de producció amb l’audiovisual valencià. Però jo em pregunte…fins a quin punt és bona aquesta comparativa per a la producció valenciana? Quan eixa mirada “creua- fronteres” comença a desvirtuar un projecte? Crec que aquesta és una premissa errònia i que pot fer davallar un bon projecte: no hi ha una fórmula exacta per triomfar. Cal fer les coses bé, començant a casa.
Ho reconec, sóc un apassionat de les sèries. Poques són aquelles que no em criden l’atenció d’una manera o d’una altra. I sobretot admire amb veneració i recel als creadors que aporten alguna cosa nova, fresca, interessant. Si ja us he avançat que parlarem de sèries, valencianes i amb pretensió globalitzadora… parlem d’À Punt i de la seua gran aposta de la temporada: parlem de La Vall.
La primera sèrie de ficció d’À Punt Media ha estat produïda per la nova televisió autonòmica junt amb la productora Mediterráneo Media Entertainment i ha comptat amb un pressupost que s’acosta als 100.000 euros per capítol. Un pressupost que pot semblar elevat, però que tampoc ho és massa si tenim en compte el gran equip que hi ha al darrere i la quantitat de personatges que hi apareixen. És més interessant valorar els resultats d’aquesta inversió. Tractaré de no fer massa spoilers.
La Vall ha generat molta expectativa, ja no per ser la primera sèrie de ficció de la “nova era”, sinó perquè també li pesa a les esquenes la comparativa amb l’exitosa L’alqueria Blanca de Canal 9. Però han passat cinc anys d’aquells pics d’audiència, els hàbits de consum han canviat molt, Netflix ha revolucionat el sistema i tot és nou i tot ha envellit molt ràpid. El context és completament diferent.
La materialització d’aquestes expectatives la definiria com un fracàs a l’intent. Pot sonar un poc catastròfic, però així és. Es queda a mitges, ho intenta però sense ganes. Sembla que l’esforç s’esfuma ràpidament. Una de les àvies comenta mirant a càmera, a La Vall: el secret d’una sèrie: “diuen que a certa edat ja no et passen coses, sols es veuen passar”. És un poc el que li passa a La Vall, està acabant de néixer i ja sembla una ànima vella.
La sèrie narra la vida a un petit poble valencià que decideix oferir cases deshabitades i treball per evitar la seua desaparició. Amb l’arribada dels nouvinguts comença la trama que gira entre els vells secrets del poble i els nous drames d’aquests forasters. A més a més, per acabar de donar l’aspecte de thriller, hi ha un jove que s’encarrega d’enregistrar a mena de confessionari a tots els habitants del poble, els vells i els nous, per a que parlen d’allò que els vinga en gana. La postmodernitat front el món rural; l’etern conflicte poble-ciutat amb un toc de sèrie negra que tant agrada als entusiastes consumidors de ficció.
Una bona presentació, sens dubte, però la trama queda diluïda amb una rapidesa que espanta. El fil conductor es perd i l’atenció de l’espectador es desvia cap al comandament a distància. No hi ha una narrativa interessant, no hi ha un conflicte greu, no conta res nou ni ho fa amb un estil potent. La posada en escena és sovint forçada i recursiva. Llevat dels quatre tòpics que tracta la sèrie, sols es pot salvar l’aspecte de la inclusivitat i el paper de les dones, el tractament proper dels costums i, com no, la llengua que la fa sentir propera. Els actors, un altre món. Queda salvada Marta Belenguer.
Per suposat no cal menysprear l’equip tècnic: la fotografia és potent, el so i el muntatge notables i la direcció més que coherent. Falta estil, però no professionalitat. Per això, el que cal —i ací ve la clau de la tesis— és donar més poder als guionistes. Aquests són els que ens fan vibrar des del principi, els que ens presenten les bones idees sobre les que cimentarà tota l’estructura narrativa i on treballarà la resta de l’equip per crear eixe “tot” complet, fet amb els peus a casa, sense fórmules predisposades, sense directrius internacionals marcades i amb expectatives realistes. Sense dubte és el que li cal a La Vall. Un company guionista em recorda la pregunta clau que ha de fer-se sempre un creador: “¿Tens alguna cosa que contar?” I la resposta no pot ser altra: “Si es així, avant. Si no, millor deixa-ho enrere”.
Però si aquesta és una opinió compartida i no aïllada, encara que hi hagen moltes reticències a criticar alguna producció d’À Punt quan estan fent una tasca tan solvent i interessant… ¿per què fa dues setmanes va aconseguir un nou màxim d’audiència? O la oferta no és molt bona o alguna cosa deu tenir. Fa un parell de dies, parlant amb un amic sobre la sèrie vaig trobar una resposta que s’aproxima a l’esclariment d’aquest assumpte: “¿T’agrada La Vall?” —li vaig preguntar jo—, i ell em va respondre: “Sóc conscient que els actors són roïns, la trama és fluixa i poc interessant, però sí, m’agrada i estic enganxat”. Potser hi havien tantes ganes de ficció valenciana que ens empassem qualsevol cosa? O La Vall és una metàfora de la realitat de l’audiovisual valencià, de les nostres aspiracions i del que estem disposats a entendre per qualitat?