“El meu fill va morir fa exactament sis anys assassinat per una arma de foc. Aquest any lluitaré per l’herència del meu fill al Congrés però el dolor mai desapareixerà”. Són les paraules de Lucy McBath, congressista americana des d’aquest mes de novembre del 2018 i amb les que mostra la seua missió com a congressista.
Als Estats Units d’Amèrica hi ha 220.000 famílies que han perdut un membre de la seua unitat familiar víctima d’una arma de foc. El moviment per la regulació de les armes va començar fa molt de temps quan l’abans president John F. Kennedy va morir assassinat per un disparament de bala, tot i que la primera llei que regulava la propietat privada d’armes de foc es remunta a l’any 1791.
Va ser el 1938 quan una llei federal va posar les primeres limitacions a la seua venda. Aquelles persones que venien armes estaven obligades a pagar una quota anual d’un dòlar per una llicència especial i mantenir uns registres dels clients. La venda d’armes a criminals convictes va ser prohibida.
Amb el pas dels anys més i més lleis es van aprovar al país amb més armes per habitant del planeta (89 armes per cada 100 habitants) i, per exemple, el 1968 es va prohibir la venda d’armes a persones “incompetents mentals” i drogoaddictes. Encara que, clar, en la realitat açò només servia per a endurir condemnes quan ja les armes eren disparades.
L’any 1986 es prohibiren les bales “mata-polis” o “cop killers“ , que podien travessar la protecció antibales dels policies. A més a més, per primera vegada es va incorporar com a agreujant penal l’ús d’armes de foc amb una llei anomenada 99-308, que al mateix temps va enfeblir algunes restriccions en la venda d’armes i munició.
Tres anys després, una massacre a un col·legi de Califòrnia es va cobrar la vida de cinc xiquets. Es van prohibir les armes semiautomàtiques, però només a Califòrnia. L’any següent es van establir Gun-free school zones, fet que va derivar a la prohibició de portar armes en zones escolars. 1994 va ser l’any on es van posar dues restriccions importants: la d’esperar cinc dies després de comprar una arma i fer a les agències de la llei comprovar els antecedents dels compradors i la prohibició de venda, fabricació, importació i possessió d’un nombre específic de rifles d’assalt per un període de 10 anys. Encara que clar, aquesta llei va caducar el 2004 i el Congrés dels Estats Units no va tornar a reautortizar-la.
Passen els anys, la gent segueix morint però les mesures tenen efectes positius. És l’any 1998 quan el president Bill Clinton anuncia que s’ha evitat vendre 400.000 armes de foc gràcies al sistema de comprovació d’antecedents.
Amb la successió de matances, assassinats en clubs nocturns o l’augment del número d’atemptats s’incorporen lleis com per exemple les de prohibir la venda d’instruments que transformen armes semiautomàtiques en metralladores. Anys després, el segle XXI colpeja de nou aquest any amb una polèmica que va demostrar la idiotesa del govern de Donald Trump, com va ser publicar els plans d’armes de foc que permetien imprimir en plàstic amb l’ús d’impressores 3D i replicar armes com la Beretta M9 o el rifle AR-15, que podien ser descarregats des de la mateixa web de defensa del govern americà.
Després de la polèmica el mateix Donald Trump va dir —com no, al seu Twitter— que “no tenia cap sentit”, però l’Associació del Rifle va comentar que “els polítics antiarmes han dit erròniament que la impressió d’armes en 3D proliferaria la quantitat d’armes indetectables en controls de seguretat“. Un comunicat amb dubtosa validesa veient la clara contradicció entre el President i l’associació.
El moviment pel control de les armes avança lentament, quasi com el moviment d’abolició taurina a Espanya, però és irremeiable a un país on el 97% dels ciutadans declara que està a favor d’algun tipus de control. Aquesta és la història, però el futur amb gent com la congressista Lucy McBath —pròxima a la congressista Alexandria Ocasio-Cortez— és garantia i símptoma que els Estats Units avança cap a un futur més regulacionista i estricte amb les armes.
