23 de novembre de 2013. Ja és de nit. Un xic de 15 anys està nerviós, la seua família ha vingut des del poble, també estan els seus amics de tota la vida. No, no és el seu aniversari…és una data encara més especial; per fi entrarà a formar part de la seua banda de música, tant de temps després. Per fi arriba el moment, ja es sent el bombo —és molt estrany sentir una banda a eixe barri als afores de la ciutat—. El cor del xaval s’accelera, ja es sent clarament el pasdoble Juanito el Jarri.
La banda arriba a la seua porta i es gira per retre-li homenatge al nou, coincidint amb el forte final del pasdoble. Un per un van passant a donar-li l’enhorabona i la benvinguda. Quan ja l’han saludat tots, és hora que toque alguna cosa davant de la seua banda. Feia mesos que es plantejava què tocar i ho havia decidit eixe mateix matí: Amb la cara plena de llàgrimes, interpreta amb el seu saxòfon —el mateix que li deixà en herència el seu avi quan morí (membre des dels anys 40 de la Unió Musical Contestana, fill d’un dels fundadors)—, el pasdoble Febrer. Mentre toca, recorda els seus orígens, la seua família però, sobretot, el seu avi que els deixà, precisament, el mes de febrer de 2011. Aleshores, ja com a membre oficial de la banda, procedeixen a repetir la cerimònia a casa d’un altre dels nous educands.
Açò que els acabe de contar no és ficció: és la meua experiència quan la meua banda, l’Associació Musical Verge del Remei de Petrer, “em va arreplegar” (com es coneix popularment aquest acte tan emotiu). He pensat, ara que fa tan poquet que es van complir cinc anys d’aquell dia, que era una bona manera de començar aquesta peça. Tots sabem com d’important és la música popular (tant la de les bandes de música com les colles de dolçainers i altres tipus d’agrupacions) a les nostres comarques, però mai sobren algunes dades: el 95% dels municipis de més de 500 habitants tenen banda de música; al voltant del 50% del total de les bandes federades a Espanya, son valencianes. Per què pot ser açò? Doncs hi ha moltes teories però jo en tinc una que vull compartir amb vostès: l’altra gran font de bandes de música a l’Estat espanyol és Andalusia. Què tenen en comú aquestes terres? Una festa que requereix d’un gran nombre de bandes de música.
A Andalusia és la Setmana Santa i al País Valencià podríem parlar de les Falles, les Fogueres o la Magdalena, però en aquestes manifestacions festives el que abunden són grups d’entre deu i quinze músics. Aleshores, el motiu pel qual hi ha tanta cultura bandística a les nostres comarques és la Festa de Moros i Cristians. Per a fer-nos una idea, a l’Entrada de Moros i Cristians de Cocentaina poden participar una mitjana de vint-i-cinc bandes de música, que arriben a ser-ne quasi cent a la de Villena. A més, estem parlant de bandes amb una bona quantitat de músics (entre quaranta i seixanta habitualment), la qual cosa exigeix, a més d’una gran quantitat de bandes, una “professionalització” d’aquestes. No em malentenguen, és clar que aquestes bandes cal que siguen amateur, però hi ha moltes que tenen un nivell interpretatiu digne de professionals. A més, és molt curiós veure com el nombre de bandes ha anat incrementant-se paral·lelament amb l’expansió de la festa moro-cristiana, ampliada a partir dels anys 70. El propi repertori típic de les bandes a qualsevol festa valenciana pareix donar-me la raó: Pérez Barceló, Paquito el Chocolatero, La Entrada, Petrer, L’Entrà o Els Preparats (per parlar de pasdobles), foren escrits per als Moros i Cristians.
De totes maneres, siga quin siga el motiu, és evident que les bandes de música són i han sigut les grans vertebradores de la vida cultural de les comarques valencianes des del s.XIX però, així i tot, continuen estant profundament infravalorades. També els seus gèneres tradicionals (pasdobles, marxes mores i cristianes…) estan considerats “de segona”, inclús als conservatoris i eixe, amigues meues, és un problema gravíssim: hem d’estar ben orgullosos d’aquest tresor que tenim (un de tants) i defendre-les així que, jo ho tinc ben clar: visquen les agrupacions musicals del País Valencià i visca la nostra música. Diguen el que diguen, jo continuaré cantant El Fallero fins quedar-me afònic, aborronant-me en sentir el fort de Als Berebers i emocionant-me amb el trio de Brisas de Mariola. Que diguen el que vulguen: jo estic orgullós de ser músic i no un músic qualsevol, un músic de banda valenciana.