Hi ha qui escull callar, semblar forta i fer-se la valenta, perquè creu que explicar-ho és mostrar-se vulnerable i, fins i tot, ser rebutjada. Potser és per això que vam necessitar una empenta per canviar el xip. Totes les dones han viscut en pell pròpia una experiència de violència masclista, creieu-me. El que passa és que fins ara no n’hem parlat per vergonya.
La Marta, fundadora d’una empresa dedicada a impartir formació en lideratge, està farta d’anar a les reunions i que mai es dirigeixin a ella. La Maria diu que el proper dia que el seu col·lega li agafi per darrera o li toqui el cul, es plantarà i deixarà la feina. A la Sílvia, de ben petita, ja li van treure del cap aquella idea boja de ser enginyera informàtica. La Pepa no pot més amb la criança dels dos fills petits perquè el company sempre està fora de casa. L’Eli fa més d’una dècada que treballa en la mateixa empresa, és qui més en sap, però ara que té la oportunitat d’arribar a ser-ne la cap, l’empresa ha decidit fitxar un consultor extern perquè és un gran expert. La Lola encara no és capaç d’explicar que la van violar amb 13 anys.
If you’ve been sexually harassed or assaulted write ‘me too’ as a reply to this tweet. pic.twitter.com/k2oeCiUf9n
— Alyssa Milano (@Alyssa_Milano) 15 d’octubre de 2017
El dolor ha estat profund i el silenci, un refugi. Però hem dit prou. I per dir prou ens hem obert i hem tret tot el que portaven a dins. El punt d’inflexió han estat unes actrius de Hollywood amb les que teníem en comú més coses de les que ens pensàvem. El cas Harvey Weinstein ens ha regalat una etiqueta digital que ha esdevingut catàrtica pel despertar de la nostra consciència col·lectiva. El moviment #MeToo ens ha permès trencar el silenci i trobar-nos.
Ara sabem que no estem soles. I no sentir-se sol és el primer pas per a la transformació social. Més enllà de les etiquetes #MeToo i #Cuéntalo, aquesta darrera impulsada per la periodista Cristina Fallaràs, les dones hem creat xarxes de suport en grups de Telegram, Whatsapp i Twitter. Ens hem organitzat. I hem ocupat els carrers. La manifestació del 8M va concentrar centenars de milers de persones en ciutats com Barcelona i Madrid. I fins i tot l’Ana Rosa Quintana es va aturar aquell dia i gairebé es declara feminista.
Perquè aquesta és una altra: trencar el silenci també ha servit per sortir de l’armari. Fins ara moltes de nosaltres no volíem ser etiquetades així. “Jo, feminista?”, ens interpel·làvem en silenci a nosaltres mateixes. I és que la paraula “feminista” encara arrossega l’estigma de la dona lletja i mal follada que odia els senyors. Arran del moviment #MeToo celebritats com Angelina Jolie, Jennifer Lawrence, Gwyneth Paltrow, Uma Thurman i Taylor Swift s’han declarat feministes, contribuint a esborrar el prejudici.
El darrer any s’ha parlat molt del #MeToo perquè és un fenomen global de transcendència política i social. El canvi social més profund aconseguit arran d’aquesta etiqueta ha estat que la presumpció d’innocència dels violadors no es converteixi en escarni i presumpció de culpabilitat cap a les dones. En aquest sentit, Suècia, per exemple, ha aprovat aquest any la llei que estableix que el sexe sense consentiment és violació.
Ara ja són 9 els països europeus que han traslladat a les seves respectives legislacions el que recull el conveni d’Istambul signat per 20 estats membres de la Unió Europea el 2011. Espanya, signant del conveni, encara no ho ha fet, però debat al respecte a partir del cas de La Manada i la insatisfactòria sentència judicial que condemnava els agressors per abús sexual i no per agressió.
Però més enllà de la transcendència política i social d’aquest fenomen que té poc més d’un any de vida, el més significatiu del #MeToo és que ha esdevingut un procés inclusiu que ha tret les dones del seu aïllament, la seva vergonya i la seva culpa i les ha conduït a la sororitat, la reivindicació i la lluita.
