Feixistes. I no patriotes. I no fanàtics, ni extremistes, ni ultres. Sí, tot això també, però sobretot feixistes.

Ja en fa 43, però la mort del dictador segueix sent motiu de commemoració i record any rere any per un país que viu, encara avui a 20 de novembre, trepitjant les cendres d’un monstre que mai ha marxat.

Espanya celebra un dol. El passat dia 18, tant aquells que es van manifestar in memoriam, com les activistes del FEMEN que van irrompre la celebració, sabien de la foscor del moment. Sigui vist des d’una perspectiva o una altra, al cap i a la fi resulta un dolor comú. Uns ploren perquè ja no hi és, i altres ho fan perquè en realitat sí.  Des de l’Associació per la Derogació de la Memòria Històrica demanen respecte, mentre intenten interposar-se als centenars de cunetes que encara avui segueixen sense ser excavades. Cunetes d’un país amb la decència de manifestar a cara descoberta les idees d’un feixisme que la legalitat converteix en present.

Parlem d’un país que senyala, insulta i boicoteja a un humorista per fer humor. Vacil·lar la Rojigualda té un preu i Dani Mateo ho està pagant per un simple clam d’opinió. S’excusa i dóna unes explicacions sobrants, doncs el seu únic pretext s’anomena llibertat. A sota, una imatge que mai ha de ser censurada. Convidant a ser compartida, mostra l’escena que han provocat un Estat i una societat en descomposició . El sentiment de vergonya s’ha apoderat per sobre dels qui senten la hispanitat com a una raça. És un clam de protesta i no s’aturarà.

Aquest 20 de novembre tornarà a ser un dia senyalat. Ho serà des del sentiment de venjança més noble per part d’un país que vol despertar, vol exhumar i vol avançar, però és ell mateix qui s’ha condemnat a no fer-ho. Manats per un rei escollit pels qui entonaven l’himne de la camisa blava. Obeïts pels súbdits que avui entonen el Viva el Rey.