Cada nit s’alça el teló del National Theatre i Londres es transforma en Alexandria. Els murs i les columnes brutalistes es converteixen de cop en el palau d’una faraona, i el fang del Tàmesi en un Nil paradisíac ple de nenúfars. Antoni i Cleòpatra reviuen el seu amor maleït entre palmeres i escorpins, i els versos de Shakespeare vibren en la dicció impecable de Ralph Fiennes i Sophie Okonedo: “L’eternitat era als nostres llavis i als nostres ulls”.

És la màgia del teatre. I no pas d’un teatre qualsevol.

Amb un 91% d’ocupació, més de tres milions d’entrades venudes per temporada, 4.000 treballadors, 200 projectes en marxa i projeccions en 60 països, el National Theatre és el pal de paller del teatre britànic i una referència indiscutible pel que fa a la política cultural: gestiona més de 120 milions d’euros de pressupost anuals, dels quals només un 16% provenen de subvencions (i això que al Regne Unit cada lliura pública invertida en cultura multiplica per cinc el rendiment).

El National és la cúspide d’un sistema d’entreteniment milionari que promou la màxima exigència artística sense defugir la més estricta lògica comercial (convé no oblidar que el sector teatral a Londres mou més diners fins i tot que el futbol). Mentre als despatxos manen les caixes registradores, a fora es cuida la força de mites com el de Laurence Olivier, una estàtua del qual, en ple èxtasi de Hamlet, recorda que “el teatre és una de les poques coses que fan que la vida valgui la pena.” L’espectacle sempre ha de continuar.

La concentració de talent i el somni d’una oportunitat atreuen cada any milers de joves d’arreu del món amb l’esperança de fer-se un lloc als escenaris de la ciutat. Molts ho intenten, però pocs se’n surten. Mercè Ribot (Palafolls, 1982) és una excepció. Una supervivent. A base de passió i tenacitat, la nena que de petita feia la pallassa a casa és avui una de les poquíssimes catalanes que es guanya la vida amb la interpretació a Londres.

Enrere queden classes de teatre a l’Escola Clavé de Tordera, una llicenciatura en Polítiques a Barcelona i un Erasmus a Estocolom. Tretze anys després d’instal·lar-se a Londres, Ribot lidera amb l’asturiana Patricia Rodríguez la companyia Little Soldier, consolidada després de cinc muntatges que han combinat versions esbojarrades de clàssics (Don Quixote of La Mancha), una aventura retro-futurista a mig camí entre l’univers de Jules Verne i Stranger Things (Journey to the Impossible) i una posada en escena de les contradiccions i les angoixes del Brexit (Derailed).

Ribot coneix bé la ciutat i el país. La feina d’artista i la curiositat natural l’han portada a mil racons de l’illa, on ha pogut confirmar que la passió pel teatre s’estén, sòlida i intergeneracional, més enllà de la capital. Tretze anys a Londres donen tant de si com una vida sencera, amb altibaixos, il·lusions i decepcions a parts iguals. Però per sobre de tot, en la trajectòria de Ribot, que combina el projecte de Little Soldier amb classes, feines de locució i col·laboracions diverses, hi ha una constant: feina, feina i feina.

Comencem per l’Erasmus. Com va ser d’important per poc després decidir establir-te a Londres?

Viure a Estocolm em va impulsar a tornar a marxar a fora. Suècia em va donar una energia de superheroi, i em va servir per adonar-me que si podia viure allà, podia viure on volgués. I no passa res si la gent no t’entén, creues aquesta barrera i saps que te’n sortiràs. Aquest és un pas que fins que no t’hi trobes és molt difícil de veure des de casa. Jo venia de Barcelona i em pensava que tenia una mirada oberta, però a la universitat vaig conèixer gent d’arreu del món, em vaig enamorar i vaig viatjar molt. Tot el que passava el meu voltant em semblava excitant. Van ser moltes experiències molt emocionants en molt poc temps.

Recordes algun moment en particular?

M’ha quedat gravada la sensació d’eufòria en veure les aurores boreals mentre ens banyàvem en una sauna a l’aire lliure. La natura del Cercle Polar Àrtic em va superar. Aquell sol i aquella claror són impressionants. La llum m’interessa molt, i viatjant per Suècia, per Anglaterra i pel Mediterrani m’he adonat que a cada lloc té un color i una olor diferents.

Com va anar l’arribada a Londres?

Vaig acabar aquí per una barreja de curiositat i casualitats. Vaig venir tres mesos a l’estiu per millorar l’anglès i aprofitar per fer alguna cosa de teatre, que era un tema no resolt, perquè jo sempre m’havia vist fent d’actriu. Vaig apuntar-me a un taller de clown i teatre físic a l’escola d’interpretació East 15 i vaig connectar molt amb el material. Vaig tornar a casa, vaig acabar la carrera i vaig apuntar-me a les proves per fer-hi un curs d’un any. Vaig preparar un monòleg de Tot esperant Godot i vaig cantar Boig per tu. I em van oferir un plaça. Jo volia treballar amb l’Uri Roodner, que venia de l’escola Philippe Gaulier, amb una filosofia de formació diferent, més trapella, de treball amb el cos i creació col·lectiva. Quan vaig començar em vaig adonar que allò era el que m’agradava, i en acabar el curs van començar a sortir coses.

Com s’ho fa una actriu estrangera per treballar a Londres?

T’ho has de muntar tu. Picar pedra. I ho segueixo fent perquè no s’acaba mai: obres una porta i en trobes una altra de tancada, i has de tornar a començar. I no sempre tens l’energia per continuar. Jo crec que he tingut sort en molts aspectes, des dels pares fins al meu agent, que em va connectar amb molts artistes. De tant en tant puc anar fent coses més comercials i a part tinc el meu projecte amb Little Soldier.

Com et van preparar per enfrontar-te al món laboral?

L’escola on vaig anar crea performers, t’ensenyen les eines perquè puguis crear els teus espectacles, escriure, dirigir i muntar la teva pròpia companyia sense esperar la trucada del teu agent. Et donen força. Et diuen: sigues un creador. I entens que si ningú no ho fa per tu, ho has de fer tu sola. Hi ha molts actors, fins i tot a Hollywood, que comencen així. Per exemple, la Phoebe Waller-Bridge [creadora de la sèrie Killing Eve] va començar al Fringe [Festival d’Edimburg] fent el monòleg de Fleabag. Volia un paper per a ella i el va escriure.

I en el teu cas, va funcionar?

Quan acabes d’estudiar no pots evitar preguntar-te: i ara què? Tenia projectes al cap i feia workshops, que és una manera fantàstica de conèixer gent. Per exemple, al primer que vaig fer vaig conèixer la Patricia Rodríguez. Després les dues vam anar a fer un curs de la companyia Spymonkey [especialista en teatre físic i còmic] amb l’Angus Barr, que tenia una companyia de clown, Publick Transport, i li vam demanar a l’Aitor Basauri [un dels cofundadors de Spymonkey] que ens dirigís. Vaig estar uns mesos a Bristol assajant, i aquell va ser el primer projecte. Publick Transport és una companyia petita, l’Angus s’encarrega de tot, demana les subvencions, fa de productor, un amic li fa el màrqueting… I jo vaig dir-li que ho volia aprendre tot.

Hi va accedir?

L’Angus em va passar tota la seva base de dades. Era transparent amb tot i va ser molt fàcil. Un altre ens revisava les subvencions, un altre ens ajudava a escriure, un altre ens deia qui havíem de contactar… He tingut la sort de conèixer gent generosa. Fer aquest espectacle ens va obrir moltes portes perquè vaig poder trucar a teatres, explicar el que ja havia fet i donar-los una referència de qualitat. Als primers teatres on vam presentar Little Soldier, o la Patrícia o jo ja hi coneixíem algú.

Quin és el vostre estil? Quin teatre voleu fer? Què voleu explicar?

Quan som a l’escenari volem connectar amb la persona que ens està mirant. Més que trencar una quarta paret, volem establir una relació amb el públic i implicar tothom. Totes dues venim del joc i la improvisació, i intentem que l’experiència sigui càlida, honesta, alegre i juganera.

En comptes de marcar una línia clara, cada espectacle vostre té un to i un estil molt diferents.

Sempre intentem posar-nos reptes. Som especialistes en clown i comèdia física, i a l’escenari ens agrada jugar, però no volem fer només espectacles de clown divertits i gamberros.

I la gent com respon?

Quan vam anar a Almagro (Ciudad Real) a fer el Quixot, el públic ens va ovacionar, vam sortir quatre vegades a saludar, no ens ho crèiem! Fèiem una guerra de coixins amb el públic i els ruixàvem amb escuma d’afaitar, tothom s’ho va passar de conya! Però el jurat no va riure ni un cop.

A què ho atribueixes?

Volíem desafiar el clàssic, i això a vegades no agrada a tothom. Estaven ben ofesos perquè havíem tocat el Quixot! Crec que els va faltar sentit de l’humor. Quan crees un personatge és per sortir-ne i trencar-lo. Ara estem treballant en un clàssic de Beckett, volem fer-ne una versió destralera, però no crec que convencem a la fundació que en té els drets. A cada espectacle busquem petits actes de rebel·lió.

Creus que aquesta actitud us passa factura?

A cada projecte treballem de manera diferent. La Patrícia i jo actuem i dirigim però canviem la resta de l’equip per no encasellar-nos. És molt important tenir gent diferent per crear espectacles diferents. Al nostre últim espectacle, Derailed, no vam fer clown ni teatre físic, sinó gig-theatre [barreja de teatre i concert], i per això la indústria no va entendre què fèiem.

La indústria necessitar encasellar i etiquetar?

Un crític ens va fer una molt mala crítica, i quan vam parlar amb ell ens va dir que com que havíem fet tan bona funció amb el Quixot, ara ens tocava una mala crítica. Nosaltres teníem una idea de qui som, i la indústria en tenia una altra. Si anem canviant d’estil, trigarem més anys a consolidar-nos.

La crítica és decisiva?

La crítica fa que puguis vendre un espectacle o no, que puguis anar de gira o no. Aquest país té això, tens més oportunitats de produir, però quan fas un espectacle la crítica decidirà si faràs una gira de 50 o de deu bolos. Si aconsegueixes bones crítiques a The Guardian, Time Out i The Stage, ja ho tens. Ara hi ha algunes publicacions que han deixat de posar estrelles, i em sembla molt bé, perquè també és molta responsabilitat. Moltes vegades llegeixes una crítica molt positiva però li posen poques estrelles. No sé quin és el barem, fa molt de mal i ho hem d’arreglar. En realitat la crítica no importa tant als espectadors com a la indústria per poder vendre, i al final els nostres clients són els programadors, i ells sí que s’ho miren.

En quin moment us trobeu com a companyia?

Cada espectacle té vida pròpia. Hem tornat a fer el Quixot i l’hem girat internacionalment, però ara estem en període de reestructuració i de desenvolupament. Tenim molta demanda, estem creant molt, i necessitem tenir les estructures a lloc per poder produir amb un cert valor.

Heu creat una obra sobre l’impacte inesperat del Brexit. Com ho estàs vivint?

En realitat Derailed havia de ser un espectacle sobre canviar el món, però al final no podíem obviar la realitat, perquè estàvem parlant de política, d’actualitat, i no podíem deixar de parlar del Brexit, perquè ens afectava a tots. Abans del Brexit estava convençuda que no passaria. Durant la campanya del referèndum, la primavera del 2016, estàvem de gira, i quan sortíem de Londres tot eren pancartes i actes a favor del Brexit. Tenia la inquietud de què passaria. Ara estic intentant aconseguir la nacionalitat perquè tinc la companyia i la meva vida aquí, i tot seria més fàcil.

T’afecta a nivell personal?

Hi ha un efecte retorn. Diversos amics que vivien aquí han començat a tornar. És un pensament que no t’abandona. Ho vius com un gran inconvenient, amb una pila de tràmits i gestions. És un efecte inconscient i subtil que va quallant, sobretot en gent que portem molt de temps aquí, i ens fa molta mandra enfrontar-nos un altre cop, després de tants anys, a tornar-nos a integrar. El Brexit m’ha tornat a recordar que sóc una migrant. Quan parlo amb gent de la indústria, m’adono que sempre seré dona, migrant i d’una certa edat. Hi ha certes coses que hi són i que sempre hi seran. Jo sempre tindré accent, i encara que ara sigui menys fort que fa deu anys, per als britànics continuo tenint accent espanyol i sent espanyola.

Et molesta aquesta dualitat?

Normalment no, i de fet em fa venir ganes de lluitar més. A l’hora de fer gestions, determinada gent se sentirà més còmode si truca la meva productora, que és britànica, que no si truquem la Patricia o jo. Hi ha determinats àmbits en què et trobes que t’estan mirant i tenen prejudicis. És molt subtil.

Com vius les teves lluites?

A través del teatre. No és una lluita oberta perquè no som una companyia política, però no podem evitar ser estrangeres ni ser dones. Som una minoria, sent qui som i fent el que fem. Sempre tenim la lluita de seguir produint i que la gent ens respecti i ens deixi tenir èxits i fracassos. Moltes directores no tenen segones oportunitats després d’un fracàs, encara que abans hagin tingut èxit. En canvi, dels homes que fan espectacles diferents es diu que experimenten i se’ls dóna més llibertat. Al teatre és tan important fracassar com triomfar, és l’única manera d’aprendre. La nostra lluita és aquesta, seguir produint i fer el que volem fer sense que ningú no ens marqui ni ens digui que pel fet de ser estrangeres i dones hem de fer un teatre divertit, una mica destraler i ja està. Jo no només sóc això, també tinc interessos socials i polítics que van més enllà d’aquest tipus de teatre. La meva manera de contribuir al món és aquesta: posar coses a l’escenari que puguin suposar un repte als espectadors, sigui amb un clàssic o parlant del Brexit.

Quin ha de ser el paper del teatre en moments tan convulsos? Quin paper heu de jugar els artistes?

El teatre ha de ser actual, ha de parlar de l’ara. Això no vol dir que no puguis fer clàssics, però han de tenir una arrel al present, amb escenaris presents. El que passa a l’escenari afecta la gent, i per tant tens una responsabilitat no només artística, sinó també social i política perquè estàs influint el públic i hi generes un impacte. Però entenc que no tothom vulgui fer-ho. Altres artistes et dirien: “l’art per l’art”.

I la qüestió de gènere? En dos anys la percepció ha canviat moltíssim.

Ara hi ha una consciència que abans no existia, però la lluita és la mateixa: falten dones. S’ha d’obrir l’espai, i s’ha de fer bé. El que veig aquí és que cada vegada hi ha més oportunitats, més plataformes amb i per a dones, però moltes vegades encara hi ha una confiança més implícita en els homes. Tinc molta consciència de ser dona. És una lluita constant per ser-hi, per continuar treballant i perquè confiïn en tu i en els teus projectes. Segueixo el que passa a Barcelona i em sembla bé que les dones estiguin en posició de programar teatre.

La percepció del teatre és diferent a Londres que a Barcelona?

Aquí és una indústria, un negoci. Hi ha la consciència que fent teatre estàs generant llocs de treball i creant riquesa, i la gent hi creu com a potenciador econòmic.

O sigui que no cal defensar el teatre des del romanticisme, sinó que a la pràctica també és solvent.

Sí. Fixa’t en els diners que mouen els teatres del West End [districte teatral de Londres, a l’oest de la City, amb unes 40 sales]. Els musicals són una màquina de fer diners. Venen més entrades els teatres que els clubs de futbol! [15 milions els teatres de Londres, 14 milions els clubs de la Premier League]. Alhora, hi ha més suport als artistes que munten la seva pròpia companyia i més facilitats per crear. Els ajuntaments, encara que sempre retallin, tenen una xarxa molt gran de subvencions que va més enllà dels grans teatres.

El teatre britànic té una aura de prestigi i de tradició. Quin espai ocupa realment el teatre a la societat?

Al Regne Unit hi ha moltíssim teatre amateur, i això fa que tothom hagi tingut una experiència teatral almenys un copa la vida. Ens n’adonem quan anem de gira: a tots els pobles, des de Cornualles fins a Escòcia, la gent s’ajunta per fer les pantos [pantomimes, obres de Nadal], que poden ser Snow White [Blancaneu], Pinotxo o Christmas Carol [Cançó de Nadal] i tothom hi va com a mínim un cop l’any. Cada Nadal tots els teatres regionals i petits fan la recaptació de tot l’any per després poder produir i contractar companyies com nosaltres. Les obres nadalenques són la seva xarxa i una aposta segura. Hi ha molt de moviment, hi va tot el poble, els veïns s’hi passen hores, i sempre hi ha algun professional que els dóna un cop de mà. El problema és que ara estan eliminant el teatre del currículum de les escoles perquè es considera una matèria prescindible, i dins de les arts hi ha una batalla per evitar-ho i alhora incorporar el teatre a les aules a través d’altres matèries, com per exemple aprofitar el pressupost de l’assignatura d’Història per muntar obres sobre l’Holocaust.

Quins són els pols culturals del Regne Unit?

Ara mateix estan passant moltes coses. A Manchester el HOME Theatre programa un munt d’espectacles europeus, hi ha la Sol Picó i el festival Viva, on han participat artistes catalans. És el Barbican del nord. També hi ha el Festival d’Edimburg, que a l’estiu és el lloc on s’ha de ser. A l’Old Vic i al Tobacco Factory de Bristol sempre fan coses interessants. A Birmingham hi ha The Rep i el BE Festival. I a Ipswich, el festival Pulse, amb noves companyies.

Imagino que com a artista i creadora la competència a Londres deu ser ferotge.

On hi ha més competència és a l’hora de produir. Londres està massificada, hi ha moltes companyies, i sempre ens diuen que si volem crear, millor que en marxem. Treballar aquí és una sagnia econòmica. Ara tenim col·laboradors i espais de suport, però els espais d’assajos són molt cars. S’ha d’intentar no dependre de les subvencions per produir. En canvi, hi ha moltes ajudes per girar i perquè vagis als pobles.

Com és la Londres de Mercè Ribot?

La zona de Southbank sempre m’ha encantat. El passeig des del BFI [British Film Institute, la filmoteca britànica] fins al Borough Market és el meu lloc preferit. Quan passis pel mercat, has de provar un brownie a la pastisseria Konditor & Cook. A un costat hi ha la cafeteria Monmouth, boníssima, on sempre hi ha cua, i a l’altre una formatgeria, o sigui és genial! Si vols fer negocis, has d’anar al Soho Theatre, on cada vespre hi ha actors fent-la petar. Una altra zona que m’agrada molt és el parc de Hackney Downs i anar pel canal amunt i avall  fins a la pizzeria Crate i el teatre The Yard, a Hackney Wick. I el pub The Holly Bush, a Hampstead, al capdamunt d’un carrer amb escales. Sempre vaig descobrint llocs. Quan ets autònom, Londres és la teva oficina. Per exemple, quan vivia a Dalston, al costat de l’Arcola Theatre hi ha una botiga de mobles que també és una cafeteria, i m’hi vaig passar moltes hores. I al Lido de London Fields!

Dalston és un barri fascinant, ple de contrastos, i paradigma de la transformació de la ciutat. Deixa una empremta molt forta a tots els que hi heu viscut. Què té d’especial?

La zona del canal és preciosa, sempre hi anava a córrer travessant Victoria Park, i després amunt fins a les maresmes de Tottenham, i de cop ja ets fora de Londres, com si fos un poble. Encara hi ha zones bastant autèntiques i amb molta barreja racial, com el mercat de fruita i verdura de Ridley Road, i si necessito una carmanyola, la compro a una de les botigues del barri. Però ara el barri s’està gentrificant molt i estan expulsant tothom. Cada vegada que hi vaig veig un local en liquidació i una cafeteria nova a cada cantonada.

Com t’ha convençut Londres per quedar-t’hi?

No és cap panacea. És una ciutat molt dura, és molt car viure-hi i moure-s’hi, però alhora hi puc fer el que m’agrada i viure del que m’agrada. Són moltes hores de feina, però m’ha donat la possibilitat de fer això. No ho he provat a Barcelona, i no sé si podria.

T’agradaria?

Sí, en molts moments penso: vinga, torna!

Encara, després de tants anys?

Cada dos o tres anys.

Només? A molts ens passa cada dia.

Després del Brexit m’ho vaig pensar, però la vida et porta per altres camins. La companyia la mantindrem aquí perquè tenim més facilitats per crear, la indústria és potent i ja tenim una xarxa de contactes. La nostra ambició és sortir a fora, cada vegada més. M’encantaria treballar entre Barcelona i Londres.

Has viscut tota la teva vida adulta a Londres. Què queda de Catalunya?

La família i els amics.

El vincle és fort?

Sí, hi vaig molt i quan veig els amics de la universitat imagino projectes amb ells, i cada vegada més busco maneres de fer-los possibles. A Londres sé quines eines necessito per produir un espectacle, a qui haig de trucar i quins són els passos per arribar-hi, però a Catalunya o Barcelona no ho sé.  Aquí estic molt tranquil·la perquè hi tinc la mentalitat de treballar i produir, i quan vaig a casa descanso, m’inspiro, llegeixo… alimento l’esperit i la imaginació.

Si et ve una nena de Palafolls i et diu que de gran vol ser actriu i viure a Londres, què li diries?

No ho facis! [Riu]. De debò, li diria que no ho fes. És una vida de supervivència, et passes la vida sobrevivint.

Sobreviure és suficient? Val la pena?

De moment sí. Fins ara m’ha compensat.

Què ho fa que compensi?

Pujar a l’escenari. Quan produeixes una obra que et fa sentir orgullosa i notes que té un impacte.

Què se sent a l’escenari?

[S’ho pensa durant un minut] La connexió. L’excitació. És una addicció. Papallones, com quan t’enamores! Si em vingués la nena i em digués que es vol dedicar a això i fer-ho a Londres, li diria endavant, si és el que vols. És que jo he tingut molta sort! He tingut moltes converses amb mi mateixa, amb la família i els amics en què no podia més i ho volia deixar, però tinc la sort de dedicar-me al que m’agrada i de moment me’n surto.

Has parlat uns quants cops de la família.

És un suport a tots nivells, psicològic, emocional i financer. La meva família ha invertit en mi a tots els nivells, tots. Em sento molt estimada, i això que jo he viscut una vida molt diferent a la resta de la meva família i dels meus amics. Ells tenen un pis i criatures, jo he triat aquesta vida, i sento aquesta pressió de la societat que em diu on hauria de ser per edat i com a dona. Es tracta de ser-ne conscient i d’acceptar ajuda quan la necessites. Al final el més important és l’amor.

On et veus al final del camí?

És la primera vegada després de tretze anys que estic penjant quadres a la paret i comprant mobles, però no em veig a Londres. No vull deixar d’actuar aquí, però m’encantaria fer-ho a Catalunya.