A finals de la setmana passada els veïns de la Vila de Gràcia es van despertar amb una sorpresa més aviat desagradable. Les tres casetes modernistes del carrer Encarnació estaven a punt d’anar a terra per fer-hi pisos. Sense ser res espectacular, aquestes cases (i la seva enorme alzina bicentenària) són part de les coses apreciades del districte. Per això, durant el dia veïns i veïnes van anar baixant per a assegurar-se que no anaven a terra. El regidor del districte diu que la llicència estava en regla i que ni les cases ni l’alzina no estaven catalogades (i una mica d’investigació ens diu que el catàleg de patrimoni de Gràcia no s’actualitzava des de 1987, cosa poc menys que incomprensible). Mentrestant el veïnat s’organitza i comencen a sortir propostes de què fer amb l’espai, que duia temps abandonat, i la pregunta és, si les idees ja surten en una assemblea organitzada a corre-cuita, què hagués passat si l’Ajuntament s’hagués pres seriosament que la gent té coses a dir sobre el patrimoni de la ciutat?
Que el patrimoni (artístic, cultural, històric o del tipus que sigui) d’una ciutat es de tothom, independentment que el terreny sigui privat, és prou clar. Ningú no dubta que s’ha de demanar permís per a fer obres a un edifici històric, que el seu propietari té la responsabilitat de mantenir-los en bon estat per tal que la resta de la ciutadania en puguem gaudir… El que encara no està tant clar, i vull defensar a aquest article és que si el patrimoni és de tothom, la seva gestió ha de ser, fins a cert punt, democràtica. Igual que decidim en molts temes, per què no fer-ho en això? Del debat d’ahir en sortien propostes i idees que haguessin fet molt més profit a la ciutat que no només el plaer estètic de veure les tres casetes.
Els pioners en aquest tema són les ciutats de Bolonya i Torí a Itàlia amb models de cogestió dels béns comuns ben desenvolupats. En definitiva, es tracta que els veïns tinguin alguna cosa a dir sobre els elements de la ciutat de tothom i que tinguin el dret a fer-los servir més o menys com vulguin, incloent fer-se’n càrrec. Evidentment, hi ha tota una sèrie de criteris tècnics que cal respectar per a evitar ecce homos, però la clau és la confiança en els ciutadans. I quan el propietari n’està fent ús? La clau esdevé com conjugar els dos interessos: el del propietari per gaudir de la seva propietat i el de la ciutadania de gaudir del patrimoni. Tant sols un petit pas més enllà del que ja tenim a casa nostra.
És clar també que per tal que una política d’aquestes tingui sentit hem de tenir clar què és patrimoni i què no i en cas de dubte optar per la solució més protectora. No podem permetre’ns que una desídia com aquesta posi en risc els béns comuns, de la mateixa manera que no privatitzaríem l’aire que respirem. I com ens han demostrat els veïns de Gràcia aquests dies, el patrimoni no és només per mirar i no tocar-lo. Potser, més aviat, si el volem conservar l’hem de fer servir, gaudir i cuidar en conjunt. Si és de tots, fem-lo per tots.
