Com una mena de litúrgia autoimposada, cada cap de setmana que em quedo a Barcelona aprofito per anar a descobrir cultura. Aquesta vegada, però, ha sigut allò que he vist el què m’ha descobert a mi.
M’he apropat a una mostra que, amb el nom de ‘Creadors de consciència’, convida a veure i viure les obres de 40 fotoperiodistes espanyols d’aquelles que et remouen per dins. A partir de 120 fotografies, els seus autors no busquen altra cosa que plasmar en les nostres retines unes realitats punyents. Escenes que només s’aconsegueixen retratar amb el compromís de l’esforç. La temàtica és variada i va des de malalties o col·lectius marginats fins al canvi climàtic o guerres sagnants. Endemés, l’exposició no només ensenya, sinó que reflexiona sobre el que alguns podrien criticar com a morbositat periodística o negoci amb la misèria. La resposta és contundent: ‘Aquestes acusacions solen ser el subterfugi al qual s’acullen qui prefereixen defensar el paradís de la no-consciència’.
Això i res més que això és el que m’ha portat al descobriment –o al redescobriment, per ser més precisos– d’aquell periodisme que sento meu. Parlo del periodisme compromès, transparent i humà. El que busca informar per transformar i que plasmen tan bé aquests professionals de qui ara parlo. Bufetades a cop de captures o paraules que com a mínim ens generen un nus incòmode a la gola.
Una professió en perill
Si no fos perquè el periodisme en si no ha de ser mai protagonista, probablement ens el podríem trobar representat en una d’aquestes imatges. I és que aquesta professió que tant m’estimo també està en guerra i els fronts de batalla són diversos. A la precarietat laboral i la manca de models de finançament sostenibles, hi hem d’afegir un ús i abús interessat d’una eina social que sembra mentides i recull fanàtics.
Quan el periodisme s’utilitza per justificar relats partidistes, per fer d’altaveu del poder i per manipular a la població –ens sona allò de fake news, oi?– em pregunto si ens han venut gat per llebre. És més, penso en si val la pena lluitar per conservar-lo. Si a això li sumem tots aquells consumidors que s’empassen notícies com si fossin versets de la bíblia només per reafirmar allò que pensen, doncs tenim una informació segrestada i som una mica menys lliures.
La guerra l’expliquen els guanyadors. Espero que aquesta pugna entre periodisme ètic i social i un ‘periodisme’ descaradament brut i mesquí, la puguin explicar professionals com els d’aquesta mostra. Fins llavors, tots alerta i amb els 5 sentits ben desperts, que no se’ns adormi el cervell.