Ahir, Rosalía va traure una nova cançó. I, com era inevitable, el debat sobre l’apropiació cultural va tornar a eixir a relluir, amb dos bàndols radicalment polaritzats, defensant aferrissadament els seus arguments. Però no hem vingut hui a parlar de Rosalía o d’apropiació cultural: aquest debat fa mesos que resulta estèril, i jo, individualment, no crec que estiga capacitada per a articular una opinió coherent i completa, ja que no sóc ni gitana, ni andalusa, ni fan de Rosalía -ni estic interessada en absolut en aquest debat-. El que sí que va cridar la meua atenció va ser l’opinió d’una feminista gitana amb un alt nombre de seguidors en Twitter -a la qual no nomenaré, ja que el qui resulta purament anecdòtic-, que, com molts altres, abans que la cantant ho aclarira, creia que Rosalía a la cançó cantava “yeli”. Algú li contestava dient que, com a dona feminista amb sang gitana, sentia rebuig cap a la cerimònia del mocador -que és precisament el que és el yeli- i que si havíem progressat com a societat en tants aspectes, esperava que aquest costum també anara desapareixent amb el temps. Ella li contestava que ella no ho havia fet, ni volia que ho feren ni les seues germanes ni les seues nebodes xicotetes, però que respectava a qui sí. Això em va xocar profundament. Fins a quin punt està justificat i acceptat que es perpetuen tradicions misògines per formar part de la cultura d’un poble oprimit?

No és la primera vegada -i per desgràcia, no serà l’última- que veig alguna cosa així dit per una feminista que forma part d’un grup ètnic oprimit. Em passava ja fa anys llegint a activistes musulmanes parlant sobre el feminisme islàmic, defensant l’ús del hijab. Entenc la importància i la necessitat que les dones musulmanes s’organitzen, analitzen en primera persona la societat en la qual viuen, busquen solucions específiques i les apliquen. Crec, com és lògic, que la idea que les dones occidentals actuen com alguna sort de salvadores cap a elles és intrínsecament racista. També crec que la idea d’un feminisme que abrace l’islam és absurda. Tot feminisme ha de ser revolucionari: no hi ha gens revolucionari a integrar cap mena de religió en ell. Hi ha feministes islàmiques: feministes que viuen en països musulmans i que practiquen la seua religió que busquen alliberar-se de la societat patriarcal en la qual viuen. El feminisme, així entés, és purament una reforma del sistema -per més que aquesta reforma siga urgent i indispensable-; el feminisme ha d’aspirar a una mica més, a alliberar-se de totes les constriccions integrat en un moviment polític de masses.

No hi ha cabuda per a la religió, de l’índole que siga, en aquest moviment. Igual que no hi ha cabuda per al hijab dins del feminisme, ni tan sols dins d’aquesta primera fase estrictament parcial. El hijab pot ser utilitzat com a símbol cultural de pertinença, adscrivint-nos, de nou, a les polítiques d’identitat. Però no pot ser absorbit pel feminisme i intentar titllar-lo de revolucionari. No podem re apropiar-nos dels símbols culturals sense un treball polític articulat entorn d’un moviment de masses. No podem fingir posseir l’hegemonia cultural. Creure que és possible re apropiar-se del hijab sota les condicions sociopolítiques actuals és construir una ficció en la qual tenim una presència que no tenim. El poder sí que és més que una il·lusió, i encara que l’avanç del feminisme en molts àmbits és imparable, no opera en el simbòlic amb la força suficient per a anul·lar el significat històric i cultural del hijab. Això no significa que calga obligar a les dones musulmanes a no usar-ho, ni que una dona siga menys feminista per portar-ho. El que significa és que, igual que el maquillatge o la depilació, les eines patriarcals continuaran sent, ara com ara, eines patriarcals; i que, malgrat que no hi haja res de dolent a usar-les, no podem titllar-ho d’alguna cosa sense significació.

El mateix ocorre, al meu entendre, amb el yeli. El poble gitano és un poble la història del qual ha sigut marcada per la resistència, havent sigut perseguits durant segles, injustament estigmatitzat, víctima del racisme més explícit i violent. És un poble honrat, íntegre i amb un talent increïble, que ens ha delectat amb la seua cultura i que, tristament, ha sigut espoliat més vegades de les que és possible enumerar. Pateixen una infinitat de prejudicis totalment injustificats i una invisibilització sagnant. Ara bé: com totes les cultures, també té les seues ombres. La prova del mocador és una d’elles (en aquest article està explicat el procediment). No podem ignorar el caràcter estrictament patriarcal d’aquesta tradició. Ignorar alguna cosa, com hem recalcat en diverses ocasions, és ser còmplice. I això no significa adoptar cap classe de paternalisme cultural cap al poble gitano: hi ha un enorme nombre de feministes gitanes que estan en contra d’aquesta pràctica. És necessari donar-los la veu que el sistema els ha arrabassat, col·locar-les en la primera fila; demostrar que, enfront dels prejudicis que ens han inculcat, el poble gitano resisteix i dóna una resposta efectiva als problemes específics als quals s’ha d’enfrontar.

Fa dècades que estem tractant de desmuntar el mite de la virginitat, arrelat en la nostra societat per culpa de la influència cristiana. Ens ha costat suor i llàgrimes batallar contra la idea que les dones han d’arribar castes i pures al matrimoni, a diferència dels homes. És una cosa que qualsevol feminista occidental ha de rebutjar radicalment de la nostra cultura. No és acceptable ignorar aquest fet cap al poble gitano, per molta repressió que visquen dels seus costums; igual que les dones musulmanes no poden donar-li un sentit revolucionari espontani al hijab. Les polítiques identitàries poden concedir-li als grups oprimits l’oportunitat d’organitzar-se per a analitzar els seus problemes específics, ja que només ells poden comprendre la totalitat de la seua situació; però no poden servir per a justificar qualsevol pràctica com a acte de resistència cultural. Com deia el poeta soviètic Mayakosvki, no solament hem de construir el que és nou, sinó també dinamitar allò que es vell.